La vida versió Champions League

Sé que ja he escrit alguna vegada algun post respecte aquesta qüestió: però pel que veig, caldrà insistir-hi fins que les empreses de roba -interior, en aquest cas- ens tinguen en compte.
La meua botiga de roba interior preferida era Woman’s Secret; hi té roba moníssima, uns pijamets, unes espardenyes d’estar per casa a conjunt, juntament amb una bossa -que ja em diràs per a què la vols la bossa conjuntada amb el pijama, si quan ixes de casa en general no ho fas amb el pijama posat. O almenys això als països mediterranis….-. Però després és el torn de demanar talles, i tot és una 34 A, o una 38 B, però les C són com una espècie en perill d’extinció.
Per aquella gent que pense que 34 A i 38 B és una jugada d’escacs, que no estiga familiaritzada, cal remarcar que la xifra fa referència a la mida de l’esquena -ho he posat en talles angleses. Ací generalment ens regim per la 85, la 90 o la 95. I la lletra fa referència a la copa: a la mida dels pits. L’A és un pit xicotet, d’aquells que tenen l’avantatge de poder gaudir de les samarretes d’estiu sense tirants. La B sol ser un poc més gran, és més estàndard; i finalment la C és més grandeta. Uns pits C són aquells que necessiten sostenidors es posen el que es posen, perquè si no, fan mal. I precisament la talla més necessitada és la més complicada de trobar al Women’s Secret.
Aquesta vesprada, sense anar més lluny, anant de compres -o d’aparadors, millor dit-, m’he apropat a la botiga per vici, per costum. I abans de posar-hi un peu a dins, he tornat a eixir. Per a què, si no tindran la meua talla?
El problema és que no tinc una talla inusual. La meua 95 C és el més comú que pugues trobar per ací. La natura no m’ha dotat amb uns pits portentosos, ni malformats. Hi ha milions de dones que tenen una orografia semblant a la meua. I tanmateix, a voltes s’entesten a creure que no existim.

Cada dia falta menys per a deixar el pis de València i tornar a casa. És curiós, vaig tindre una època en què el que més desitjava era viure a València, en un pis d’estudiants, i ara que hi estic, el que tinc més ganes és de tornar a casa. La veritat és que el pis està pervertidament a prop de la facultat -a uns 69 segons-, i d’això me n’enrecordaré el semestre que ve, quan haja de vindre per les vesprades a fer un parell d’assignatures i cursos de doctorat.
El pis està molt bé, el veïnat i el porter són certament curiosos. I com a bon bloc de pisos, corren un seguit d’enraonies per l’escala.
Una d’elles és que es diu que en un dels pisos viu la mare de Santiago Calatrava in person, i que Calatrava vivia en el bloc de xicotet. No sé si és veritat o no, però per si de cas, cada volta que baixe els sis pisos per les escales -a princip de curs ho havia de fer perquè vam tindre l’ascensor espatllat durant tres setmanes, ara ho faig per gust-, baixe aspirant l’aire que m’envolta, per veure captar qualsevol partícula de genialitat que es poguera deixar Calatrava en l’ambient. Però crec que aquestes coses no van per partícules, és quelcom més profund, i l’única cosa que aconseguisc respirar són les partícules d’olor de l’alcohol que consumeix el porter, un bon home que em diu bonica tots els dies, quan em dispose a recórrer els 69 segons que em separen de l’aula 26 -on tinc la majoria de classes-, però un bon home que també té un color de pell poc saludable. En fi.
D’ací a unes setmanetes del que parlaré és de la gent del tren… em tocarà veure més món. Quin remei…

Divendres passat la meua companya de pis i jo descobríem amb horror que la porta del microones tenia un forat. I ella, que és entesa en aquestes coses de ones, va fer una escama de por: que si les micro-ones podien deixar-nos estèrils, que si càncer… Una tragèdia. Necessitàvem un microones nou. I com a la botiga ens han dit que el microones ens tardaria una setmana en vindre -això no és res, si es vol comprar un carret de xiquet l’espera mitjana és de tres mesos!-, hem estat aquests dies escalfant-nos la llet amb la tecnologia del “casset”.
Oh, quines memòries! Qui estiga acostumat a tindre microones no se n’adona de la delícia que és alçar-se pel matí, ficar el got en aquell armari (preferentment sense forats, a no ser que ja s’hagen tingut fills, o que no se’n vulguen tindre, que no és el meu cas), apretar un botó i esperar un minut. I au, llet calenta.
 
Tornar a la tecnologia del casset m’ha recordat a aquells temps de quan era menuda, i tots els matins, invariablement, la pica s’omplia de bon matí del casset i dels quatre gots de llet ja buits, amb les seues respectives culleretes. Després d’escalfar-me la llet, i deixar el casset -que l’escurara una companya, a mi només em toca escurar dilluns-, he preparat la maleta. Una vegada al tren, cap a Gandia, tenia l’atenció desviada entre el DVD on mirava capítols de Friends, i el mòbil, esperant una telefonada. Ningú haguera dit, informatitzada com estava en aquell seient d’un tren de rodalies dels nous -que semblen de mentida, de nous que són-, que unes hores abans havia estat esperant davant del casset a que se m’escalfara la llet. Quin món de contrastos!

Comença sentint-se alguna cosa, com la primavera a principis de març. És una sensació de vegades, altres és alguna cosa més instintiva, o potser una qüestió física -biològica, vull dir. Poc a poc, una s’unfla com un globus d’aigua; s’accentua una certa torpesa, un pessic d’insomni, i de colp i volta, un matí, veus que la talla dels sostenidors s’ha quedat menuda. Al mateix temps, una punxada, la intuïció femenina, recorre tot el cos.

I finalment, com un torrent d’aigua desbocada, aquella mateixa vesprada t’agafen unes ganes terribles de beure cervesa, menjar xocolata, beure cafè, alcohol -o un plis plai, que diuen a Alcoi, i que combina ambdues coses-. Et mires els pits, mires el pot de cervesa que tens a les mans, i finalment, amb un mig somriure, t’aboques al calendari, sabent que, amb la mateixa seguretat que hom afirma que en un triangle equilàter els angles mesuren 60 graus, et falta menys d’una setmana per a la regla. És el SMP: Síndrome Pre Menstrual.

De fet, cervesera de mena com sóc, això de tindre una birra a la mà no és precisament un síndrome de PSM, o jo patiria d’anèmia ferropènica. Però sí hi ha altres símptomes abans esmentats. O el pitjor dels meus símptomes és la crisi dels 18 barra crisi dels 30: trobar-me jo sola, amb una barra de xocolata a una mà i una copa de mistela de Xaló a l’altra, plorant a llàgrima viva, dient-me que què collons faig vivint com una adolescent de 18 anys si el que hauria d’estar fent és viure com una adulta de 30.

Després d’una horeta, amb la mateixa rapidesa que ha vingut, se’n va; et fots a riure estrepitosament, i canvies la birra per un calendari, i la xocolata per la caixa de compreses:-Bah, de debò vullc canviar la meua vida filantròpica?

Entra a la classe fent olor a Baron Dandi, amb un quilo de gomina als cabells i el xandall posat, disposat a fer-se la víctima envers qualsevol sol·licitud d’esforç, i dissimulant un complexe d’inferioritat empenyent el pit cap enfora; amb aquesta acció, el pit-gros en particular aconsegueix dissimular una silueta abombada que s’ha anat perfilant més avall, amb la corba de la felicitat -o de la infelicitat, en aquest cas-.

No es tracta d’un macarra. És un macarró; no puc evitar tindre un cert toc de simpatia cap aquest individu: no fa res, ni en té cap intenció, es congratula de les il·legalitats que és capaç de cometre, i quan s’assabenta que sóc tècnicament catalana l’ix de l’ànima l’expressió mecagüentó. Però ni així em retira la paraula.

Formem una parella del banc-de-l’última-fila singular, oposada en el sentit més estricte del terme. Ell fa olor a Baron Dandi; jo, a mora i musk. Ell parla castellà tancat, i jo un valencià obert. Totes les ganes de treballar que jo tinc, ell les desdenya interiorment i exteriorment. I la meua inutilitat en les arts plàstiques es proporcional al seu virtuosisme tant en el dibuix com en el càlcul de proporcions i espais. La bombolla d’aïllament que em faig respecte a la classe s’esquerda amb la seua simpatia espontània i innocent. Tanmateix, els dos compartim el banc de l’última fila: jo, per una certa tendència misantròpica inicial i perquè sempre he gaudit d’una bona vista. Ell, per poder dedicar-se, en plena classe, a altres activitats més lúdiques.

Estic segura que en el fons no som tan diferents; però la débil línia que ens separa a ell i a mi, és la ratlla que marca l’esforç. No naixem amb les mateixes oportunitats, ni amb les mateixes capacitats; però en un mateix país, aquesta diferència no sol ser tan definitiva com per a que, si hom vol, si hom està decidit, poder creuar la ratlla i travessar l’abisme.

He decidit penjar aquest post ara, ara que encara sóc estudiant, que no he xafat la vida real de les escoles, perque una facultat -sobretot de magisteri-, està protegida per una bombolla de llibres. Algun dia, quan porte molts anys en el món de l’ensenyament, rellegiré el post, l’imprimiré, i l’estriparé davant de mi mateixa reflectida en un espill; en faré una fotografia i la penjaré en forma de post, per a menjar-me les pròpies paraules amb creïlletes. Vos sembla?

Hom intenta convertir-se amb el temps en un ésser racional, autocontingut, sociable, i el màxim d’estable possible -bé, hi ha gent que això darrer ni ho intenta, però no és la regla general-. Però de vegades els nostres instints animals ens fan caure en l’intent; torna a eixir del fons de les entranyes la involució dels primats.

Anit en vaig donar un exemple clarivident. M’havia passat la vesprada al peu del Passeig de Gandia, micro en mà, narrant l’apassionant acció que hi ha al carrer en Fira i Festes, amb el somriure obert de bat a bat i entrevistant a tot aquell que se’m volguera posar al davant. Una Marta adorable, una Marta Jekill, guarint les ànimes assedegades de coneixement amb informació fresca com la sang d’una morsa.

I en acabar, dues hores després, vaig anar a sopar amb el càmera. Ens esperaven tres hores més de feina, per a preparar reportatges sobre els concerts que tenen lloc a la ciutat. I en veure que no podia sopar, que no ens donava temps, i havia de sacrificar el menjar amb la fam que tenia, em vaig passar tota la nit amb suny fins que em va arribar el moment desitjat, un entrepà de llonganissa amb camembert i ceba dels que es toquen el rabo al Bar Plaza.

Tres hores després, a la una i escaig, amb els peus adolorits i la mà engarrotada de portar el micro, tornà a aparèixer el suny.

– Qué te pasa, Marta? No me gusta verte así- va dir el càmera.

Que què em passa? Son, fill meu, son. Una son que faria trencar-li l’ànima a una pedra.

Potser hi ha gent que és capaç de controlar-ho, però jo no. Pot amb mi. Una Marta amb les primeres necessitats de l’escala de Maslow acomplides és una Marta encantadora i Jekill; mentre que si tinc son o fam, em convertisc en Marta Hyde…