Els dies i les dones

Quan des del Servei de Publicacions de la UAB em van demanar si volia que a la portada de Derelictes hi anés cap fotografia o il·lustració, no vaig dubtar ni un moment en fer-los arribar la imatge que hi podeu veure.

Vaig pensar que la visió d’aquesta nena, d’aquest nen, d’esquena, mirant el mar, era una bona manera de definir el contingut del recull. La innocència de la contemplació davant una desavinença momentània, puntual, i tot el futur que els queda -ens queda- per endavant; en conseqüència, trobar-se amb més esculls, amb més derelictes i saber-los afrontar degudament. Viure.

De tota manera, la fotografia, té molta més història que aquesta postal metafòrica.
Ella és la Montsant, la meva neboda i fillola. Ell és el Quim, fill d’uns bons amics. No tinc ull per a fer fotografies, com sóc incapaç de dibuixar res, però amb això dels mòbils, entre les desenes i desenes que dispares, alguna, per pura sort, pot ser que no quedi malament del tot.

De fet podria quedar-me només amb la part poètica de la imatge. La que he detallat més amunt. Però com tot, a la vida, les derivacions diguem-ne poètiques es basteixen amb la més pura realitat i és que a la fotografia, els dos nens, no es miraven l’horitzó del demà que els esperava, sinó que esguardaven al pare del Quim fent de monstre marí, mar endins.

Cal afegir a més, que amb al inclusió de la fotografia, tancava el cercle, doncs el poema que clou el llibre, “Ara que escric això”, va ser escrit en motiu del naixament de la Montsant. El podeu llegir aquí.  

Sigui com sigui, l’anècdota, em serveix per tornar al taller d’on sorgeixen els poemes, és a dir, de l’estricta observació de la realitat, la de fora i la de dins, per tal de manipular-la convenientment i fer-ne un poema. La majora de les vegades, d’un fet trivial, puntual i fins i tot divertit com és el cas, en pot sortir una imatge que, sense dir el que diu, els canals que conformem la “poetització” de la realitat la transformen i l’escombren al terreny metafísic.

Vull creure que si jo ara no expliqués això, és obvi que tractant-se d’una fotografia que figura a la portada d’un llibre de poemes, l’imaginari col·lectiu, tendiria a buscar alguna mena de transendència, una al·legoria; per molt feble que sigui o per poc que estiguem entrenats a fer aquest exercici en el nostre dia a dia, la predisposició hi és.  

A Leer poesía, escribir poesía, dues conferències que va donar Jaime Gil de Biedma el 1993, el poeta ja ens advertia que en un poema, l’important, no era la porció de realitat que s’hi pogués veure reflectida, sinó la realitat que conforma el mateix poema, és a dir, l’experiència pròpia autònoma que aquest manifesta.

En aquest mateix sentit, d’una sola fotografia, en surten dues realitats. L’estrictament real i una altra de poètica. Totes dues són vàlides perquè a totes dues els donem un sentit. 

En els poemes, passa el mateix. D’un fet anecdòtic, que no cal que sigui transcendent ni massa enlairat, existirà sempre el fet nu i la reelaboració que el poeta n’hagi fet establint la relació que vulgui amb el fet original perfent-ne una altra realitat.     

       

Dijous passat no era un bon dia per a celebracions. A l’Aragó es treien de la màniga una llengua nova i el Tribunal Constitucional deia que la Declaració de Sobirania no era “d’eixe món”, o almenys el món que ells consideren. Vaig llegir en una piulada que aviat fins i tot es posarien amb el pa amb tomaca. Temps al temps.

Sigui com sigui, aquest que ara us escriu, ho estava de celebració. I és que a Cerdanyola, vag tenir el gust i l’honor de rebre el Premi de Poesia Miquel Martí i Pol instituït per l’Ajuntament de Cerdanyola i la Universitat Autònoma de Barcelona, que encara que hi vaig fer un pas una mica fugaç, estudiant Humanitats, és i serà la meva universitat.

A la satisfacció de rebre el guardó i la seva dotació econòmica -gens desdenyable- saber que a finals d’any correrà per les llibreries el recull premiat “Derelictes” editat per la mateixa UAB. En definitiva, la millor recompensa que pot obtenir tot lletraferit.

Aquests dies he rellegit els poemes. El més nou, va ser escrit fa quatre anys. El més antic calculo que deu ser de finals dels anys noranta del segle passat. Sóc un escriptor lent. Em meravella i m’admira els poetes que són capaços de treure un llibre cada any.

Fruit d’una crisi personal -que es d’on surten els millors poemes- vaig encaterinar-me en la imatge d’aquests bucs que queden ancorats davant de la costa. D’aquestes naus que no poden ni avançar ni enfonsar-se. Això és un derelicte. Tots ens hi hem trobat en situacions així. Només s’ha deixar que passi el temps damunt de nosaltres. 

A partir d’aquesta imatge vaig anar desgranant els poemes que formen part del nucli del recull. Però quedava un aplec curt, així que vaig desar aquells poemes en un calaix i vaig anar engrandint-lo pels seus flancs. Vaig fer un exercici de provar d’explicar-me a partir de poemes que partien de situacions anteriors a la caiguda i d’altres que la superaven.

D’aquesta manera va quedar un àlbum de paisatges extingits, de persones que ja no són amb mi: algunes perquè han marxat, altres perquè ha canviat la relació que hi tenia i d’altres perquè s’han mort. En contrapartida, però, versos que parlen de vida. De molta vida. I del fet d’escriure. I del fet de no escriure. La meva adolescència i joventut.

Revisitant-los, veig clarament que el recull és un compendi d’algú molt llunyà de qui sóc ara. Com un testament d’instantànies. Poema a poema, reconec aquell que era, ara, sublimat vers a vers.

Afortunadament, però, tot el que dic, haurà de quedar en un no-res quan a finals d’any tingueu a les vostres mans el llibre i us el feu vostre (se’m va escapar una llagrimeta quan vaig saber que la col·lecció porta el nom de Gabriel Ferrater), si és que he fet bé la meva feina, sense tenir en compte les paraules de més amunt que una vegada els mots quedin impresos, només serà una opinió més de les moltes, que espero, susciti.

Al cap i a la fi, ja ho va dir Jean Cocteau: “Els poetes són uns mentiders que sempre diuen la veritat de les coses”.