Cupressus sempervirens

Ricard Garcia

Arxiu de la categoria: Cupressus sempervirens

Vinyes verdes


[Fotografia d’Albet i Noya]
Aquest matí, les vinyes encara eren verdes. Com si volguessin aturar la vida, semblava que es resistien a deixar entreveure que l’estiu ja s’acaba. Però ha refrescat i de bon matí no fa nosa el jersei. I ara que la tarda s’imposa, el sol travessa els ceps i amb compte, com si tingués por de ferir-los, els omple d’una llum obliqua i dolça.

Encara són verdes les vinyes, però el raïm ja és collit i als cellers el most comença a reposar, en silenci, a l’espera d’una vida nova. Nosaltres, en canvi, fem com si no ens n’adonéssim que el temps se’ns acaba, però l’aire de tardor ens eriça la pell i distrets ens freguem els braços mentre vivim, encara, immersos en la il·lusió d’una primavera sense fi. 

Entrevista a ‘L’Informador’

Fa uns dies, en el número del 9 de setembre, ‘L’Informador de Martorell’ va tenir la bondat de publicar una entrevista que m’havien fet a finals d’agost. Hi parlo de la meva poesia i també, esclar, del nou llibre que gràcies al Premi Vila de Martorell es publicarà a finals del proper abril.  

Ja que ‘L’Informador’ és una publicació d’àmbit local i hi ha qui m’ha demanat poder llegir l’entrevista, aprofito el bloc per a penjar-la i fer-ne difusió. Aquí la teniu.

senza fine

Després de quatre setmanes d’afonia, poc a poc recobro la veu. Durant aquest mes han passat un munt de coses de les quals n’hauria pogut parlar al bloc, però la vida de debò -la que es viu fora de les pàgines virtuals- em volia del tot, sense concessions ni respir per a res més. 
Ara torno, a poc a poc i amb una certa prudència, després d’haver-me acostat molt i molt a la tristesa d’un final sense present i al precari equilibri d’una veu i uns gestos que, sense els fonaments de la memòria, ja no se sostenen i suren en una mena de llimbs on les paraules i els records s’esborren per sempre. 

La T està malalta, molt, d’una malaltia injusta que no es cura i que d’alguna manera ens encomana a tots al seu voltant. Probablement sigui per això que pensava, durant aquestes setmanes d’absència, com n’és de bo, per a benviure, gaudir cada segon que pugui compartir amb el meu fill i la M, amb els de casa, amb els bons amics… Ara mateix no hi confio en el futur i tampoc no ho sé si un altre dia me’n recordaré o no de tot el que m’hagi passat, però com a mínim espero que aquelles persones que m’estimo tinguin a la memòria el llegat de les bones estones que hem passat plegats, les carícies i els petons que ens hem fet i també els que ens hauríem pogut fer quan en sentíem l’impuls, totes les vegades que hem rigut junts -de nosaltres mateixos i també del mort i de qui el vetlla-, els silencis còmplices, les mirades plenes d’afecte i els somriures amables, les satisfaccions compartides, la pluja, la llum… I tanta i tanta vida que duem a les mans!

Voldria que tot això fos per sempre i no ho serà. Però torno disposat a viure cada minut, cada paraula, cada fet com si no tingués fi. Ja ho sé que no és així, però aquesta és la manera que la vida sigui plena i que, si un dia els records se m’esborren, jo l’hagi viscuda senza fine, com en la cançó que en Gino Paoli va escriure per l’Ornella Vanoni el 1961, senza fine!.

La veritat és un fet

Moltes vegades la veritat se’ns presenta confusa perquè no tenim la
capacitat d’observar-la des de tots els angles ni som, tampoc, capaços de fer-ho
amb una llum tan neta que no ens enlluerni i enterboleixi la imatge. Quan això
ens passa, potser per no sentir-nos desorientats, ens refugiem en els judicis
previs com qui s’agafa a una raó immutable o, fins i tot, som capaços de
modelar el nostre discurs per construir les mentides que ajustin el nostre
entorn a la nostra voluntat i als nostres desitjos. Tots sabem, però, que
qualsevol fet té una entitat derivada de què allò que ha passat ja no es pot
desfer i que la veritat no es pot desmuntar per tornar-la a construir. Allò que
de debò ha succeït no es pot canviar ni manipular perquè la veritat no és una
construcció, la veritat és un fet.

Fronteres

El dia que vaig néixer, l’avi
n’havia creuat moltes de fronteres
per fugir dels ermots i de la gana,
de la tristor de no saber on anar,
de no tenir feina, de no ser ningú…
El dia que vaig néixer, de fronteres
l’avi ja n’havia creuat moltes,
i també el pare, que havia esquinçat
una memòria òrfena per ser un altre
en una altra terra, en una altra casa…
També jo la vaig travessar, la frontera,
el dia que tu vas néixer, per ser
l’home que no sabia que sóc.
I des de llavors que sento, també,
el pes de cada passa i la mateixa por
que van sentir ells quan la incertesa
els tibava com ens tiba la vida
i tot és a punt d’estripar-se
com un llençol oblidat al terrat
que resisteix l’embat del vent
i no es dóna -com ells- a ningú, a res.

Aracne

Tot s’ajorna. Ja no plou.
Només Aracne fila, indefinidament,
mortals teles d’aranya
sota l’ombra negra dels xiprers
després de la pluja, quan tot s’ajorna.
El ressò esmorteït de les passes a la grava
i dels noms a cada llosa de cada ànima.
Miro com passa la mort. Ja no plou, tot calla.

No hi ha fruita més dolça

            

No hi ha fruita més dolça
que els llavis que mossego
i aquesta llengua que em tasta
en el gruix sanguini de la besada.

No hi ha fruita més dolça
que ungir-nos de tu i de mi la pell
i sense pecat abocar-nos
a les conques abismals del cos.

No hi ha fruita més dolça
que mastegar amb delit
els traus oberts de la carn
i empassar-nos a glopades l’ànima.

No hi ha fruita més dolça
que prenyar de sang i llum els dies
i sense mesura profanar,
com salvatgines, totes les contrades.

Entrevista a Ràdio Martorell

Aquest matí, dins del programa Martorell al dia que emet Ràdio Martorell, he tingut l’oportunitat de parlar de poesia i del llibre guanyador del Premi de Poesia Vila de Martorell 2011. El Jaume Monés ha estat l’encarregat d’entrevistar-me i m’ha agradat com ho ha fet.

Si voleu escoltar el que n’ha sortit, només heu de clicar aquest enllaç de  goear.

Premi Vila de Martorell 2011

Estic content i ho vull compartir amb tots vosaltres. Aquest matí m’han trucat per dir-me que el jurat de la XXXVIa edició dels Premis Vila de Martorell, composat per Jordi Julià, Rosa Lentini, Susanna Rafart, Cèlia Sànchez-Mústich i Alex Sussanna, ha decidit atorgar el premi de poesia catalana al llibre que jo hi presentava.

Es tracta d’un llibre que havia estat finalista als premis Carles Salvador de València i Joan Alcover de Palma, però finalment serà a Martorell que prendrà cos quan es publiqui, pels volts de Sant Jordi de 2012, amb el títol amb què va néixer, El llibre que llegies, en lloc del nom provisional amb què ha estat presentat a concurs.

L’entrega del premi es farà el 22 d’abril al vespre, coincidint amb la presentació del llibre País de vent de Jordi Llavina, guanyador en l’edició del 2010.

Carnassa

Acabo de rebre, no
fa gaire estona, una trucada sorprenent: “Buenas
tardes, le llamo de Tele5…”
Ja hi som, una altra pesada que em vol fer
una enquesta –he pensat. Però no, no era una enquesta. La noia que trucava va i
m’engalta: “Hemos sabido que un joven ha
apuñalado a sus padres en la calle Montserrá de Martorel…”
Refot!, si això
és el carrer de casa, què diu aquesta dona? Però ella ha seguit: “…y le llamamos para que nos cuente que ha
ocurrido…”
Me l’he tret de sobre de seguida i he penjat com qui espanta
una mosca vironera abans no pongui els ous.

Ara, però, que hi
penso, em venen tot de consideracions al cap sobre com es fa periodisme a les
espanyes i, sobretot, en algunes televisions: Qui em trucava ha tirat de guia telefònica
i ha trucat a un número –o a diversos, és clar- del carrer Montserrá de Martorel
sense cap possibilitat ni interès de contrastar el que jo
li pogués explicar. La noia que m’ha trucat no em coneix, ni sap qui sóc ni
quina veracitat pot tenir el que jo li digui, però tot i així em demanava que
li expliqués la pel·lícula dels fets.

A banda d’això,
també dubto que pugui tenir gaire interès la notícia d’aquest episodi de
violència més enllà dels afectats i de les necessàries mesures de seguretat al barri o a la població on ha passat. Però a hores d’ara ja sabem com agrada la
pornografia informativa i com Tele5 n’ha fet un gran negoci després de convèncer
milions de pobres ànimes del seu dret a saber què passa als budells dels seus
veïns mentre els propis bramen delerosos de més sang.

La noia que m’ha
trucat tenia pressa, es notava. De ben segur que ella també sentia bramar la
fera darrera seu, i abans no fugís a un altre circ li havia de donar carnassa.
Tant li era la qualitat de la notícia, el que importa és que el monstre
s’afarti i el públic no tregui els ulls de la pantalla.

[Fotografia de Cal Pepet del Xica]