Cupressus sempervirens

Avui l’han renyat, sí, com quan era petit i el senyor mestre el renyava un dia sí i un altre també per raons que Ell no entenia. I avui, quaranta anys després d’aquella trista escola on va cursar la primària, l’han tornat a renyar. Els seus ulls, mentre sentia el to dels retrets que li feien, delatava la sorpresa amb regust de disgust que com un reflux li tornava d’aquella aula on el fred es barrejava amb la por de les represàlies d’un mestre que vivia la seva amargor contra els nens.

Com llavors –em diu Ell- ha viscut l’absurd de rebre els renys sense que li sembli haver comès cap falta. Però a diferència de quan era un nen, ara sap que la justícia és tan capriciosa com qui l’exerceix. És per això que a diferència de llavors, ara pot sobreviure a les amonestacions sense haver de patir el pes de cap mena de sentiment de culpa. Perquè quan algú et rondina –discutir en igualtat de condicions és ben diferent-, el que pretén és fer-te sentir brut de culpa i establir una situació de domini que a aquestes alçades hauríem d’haver superat. La veritat, però, és que encara no hem deixat prou enrere aquell món on la llei que imperava era la de qui tenia més poder.

Mentre m’explica l’episodi, de seguida queda enrere l’anècdota i anem a altres fets en què és ben clar que la pràctica del poder és una de les coses que amb més claredat delata l’esperit de qui l’exerceix. Parlem, també, de com aquests dies es manifesta, amb el discurs de la por, una certa voluntat castradora que va des dels àmbits privats al de la vida pública. La repressió dels estudiants valencians –diu- també va per aquest camí; com s’explica si no el fet d’emprar una força tan desmesurada contra aquests nois? D’alguna forma, la causa és la mateixa que ha provocat que a Ell l’hagin renyat. I no és pas la gravetat que pugui suposar que uns i l’altre hagin expressat el que pensen o senten, la causa és que davant de l’exercici valent de la crítica, sovint qui ostenta el poder es veu reflectit en un mirall amb les pròpies contradiccions. I si pel que sigui no és capaç d’aguantar-se la mirada o no el socorren les raons, trenca el mirall.

Fa estona que un pit roig i tres o quatre pinsans s’afanyen sota l’alzina a menjar tant com poden. Sembla que sàpiguen ben bé que la nevada és imminent i que la seva possibilitat de sobreviure a la fredorada depèn només de les llavors i els petits insectes que engoleixen sense parar. Fa fred i el cel s’està tancant. Des de darrera la finestra me’ls miro mentre penso en com els hiverns se’ns enduen els mestres, però també en tot el que ens han deixat. Recordo les paraules d’en Miquel i les pintures d’en Salvador, els versos de l’Szymborska i l’obra d’en Tàpies. Penso en la seva mirada i la seva manera de ser al món dels vius. Hi penso, i com aquests ocells que s’alimenten delerosos per passar l’hivern, entre els seus llibres i les seves pintures espigolo emocions i pensaments que em facin passar el fred. Torno a mirar per la finestra, però els ocells ja no hi són. Cauen en silenci els primers flocs de neu.

A mida que n’hem fet ús, hem après a fer servir els blocs sense les presses dels primers temps i sense la necessitat d’actualitzar-los constantment, mals aquests que pateixen moltes xarxes socials en les quals encara no és prou definida la seva utilitat. De ben segur, que com en el cas dels blocs el temps ens ensenyarà a fer-les servir d’alguna forma menys compulsiva i més enriquidora que no pas ara.

Tot i el permanent canvi que es produeix a internet, les xarxes que teixim amb els blocs han adquirit amb el temps una solidesa que costa de trobar en les altres. Al Twitter o al Tuenti, al Facebook o a la seva competidora Google+, tot canvia en un segon i se’ns fa difícil recuperar allò que havíem intuït que ens podia interessar, de manera que el que era nou de seguida ja no ho és. Sembla que en aquestes xarxes es valori sobretot la novetat, raó per la qual ens veiem impel·lits a alimentar-les constantment perquè el flux de missatges no pari mai.

Els blocs, en canvi, tot i la seva capacitat d’immediatesa, s’han convertit en un refugi dins d’internet. Un refugi en el qual cada usuari decideix des de la imatge que vol projectar fins a la densitat i orientació dels seus apunts o el ritme amb què vol ser present a la xarxa. Sabedors que les presses i la necessitat d’alimentar la bèstia no són bones per pensar amb calma el món en el qual volem viure, som molts que encara som fidels als blocs i en llegim o hi publiquem pensament i opinió. En el món incert en el qual vivim, és un consol saber que tot i la volatilitat d’internet, hi ha alguns blocs que s’han consolidat i als quals hi podem anar a buscar-hi aquella dosi de reflexió que posada en discussió amb els nostres punts de vista ens ajudarà a tirar endavant.

Entre els blocs que han desaparegut hi ha de tot, n’hi ha que no en recordem el nom i n’hi ha que els trobem molt a faltar. Entre els que fa temps que són en marxa hi ha de tot i cada lector se’n fa la seva pròpia tria segons els seus gustos i expectatives. I també hi ha -i això penso que és senyal de la seva salut i utilitat- blocs nous, com Els primers freds de la Teresa Terrades que vaig incorporar fa poc a la meva llista i parla sobretot d’educació; o com Les isles interiores de l’escriptor Xuan Bello que afegeixo avui i també recomano.

Com les sangs que amb l’empenta del cor ens recorren,
farà camí la vida sense preguntar-nos on volem anar,
un any més. El temps passa i ens estem fent grans.
Hem après, però, que no hi ha un abans ni un després,
que tot és u i mai no marxarem del tot, que viure és
com cavalcar a pèl, arrapats només a les crineres del temps.
I hem après, també, ara que ja no som unes criatures,
a besar-nos, sense por de tastar la felicitat, el moll dels desigs.

Quin dia més estrany, el dia de Nadal. Seurem a taula esverats davant tant de menjar i beure, contents de ser a casa amb pares i germans, de veure plegats avis i nets, però enmig de tota aquesta alegria, sé que se’m barrejaran un munt de sentiments contraris.

Dinarem, i mentre dinem faré recompte d’un temps que s’acaba. Pensaré en qui som i en qui serem, i també en l’any que ve mentre mastego pausadament els desitjos. Se’m fa estrany el dia de Nadal, potser perquè és el dia que les baules del temps es veuen passar amb més claredat. Sobretot quan el més petit s’enfila a la cadira per dir la dècima i el més vell, amb una barreja agredolça d’orgull i tristor, se’l mira content de sentir una veu nova que perllonga la vida, però conformat, també, amb els dies incerts que li queden.

Demà, un any més, recomptaré la vida, i mentre riem acudits entre plat i plat o quan alci la copa, sé que duré amb mi el record d’algunes persones que ja no hi són. Sense dir res les asseuré també a taula quan jo m’hi assegui i tastaran amb mi el que jo tasti. Com cada any, mentre dino amb els de casa, les recordaré. Però sense tristor, perquè encara que no les pugui tornar a abraçar, no puc parar d’estimar-les.

És un dia estrany, el dia de Nadal, perquè l’alegria i l’enyor se’m barregen. Però fet i fet, també estic content, perquè quan acabem de dinar, mentre endrecem la cuina i després d’exclamar “un any més!”, miraré per la finestra per comprovar que el dia ja li comença a guanyar alguns minuts de llum a la foscor. Bon Nadal!

Ha nevat a prop

Ha nevat a prop i en aquest carrer
on vivim, tan despullat, tot es glaça.
És de nit, i un fred d’agulles
em burxa els coixins de la memòria
mentre ressegueixo la teva cal·ligrafia,
el traç de cada paraula a les teves mans,
el fil de tinta blava amb què escrivies.
Ha nevat a prop i sembla, aquesta nit,
que siguin fets de despulles, els records.

[R.G.: El llibre que llegies]

Vivíem, quan era petit, al costat del ferrer nou. El seu taller era un anar i venir constant d’homes que hi duien a reparar els carros i les arades o mil eines més. Però a mi, el que més m’agradava era quan hi anaven a ferrar les bèsties i amb la força de la veu i de les mans havien de fer creure aquells matxos imponents que es resistien a deixar-se fer.

Tot i que jo era petit i em feien fora perquè no prengués mal, duc al pou de la memòria la imatge roent del ferro a la fornal i el dringar compassat del martell -sempre dos cops suaus a l’enclusa i després un de sec a la ferradura-, i també, però potser d’una manera més fonda, recordo l’ estranya olor que quan el Domènec hi acostava la sabata encara calenta, desprenien les peülles dels animals.

D’aquest món en conservo moltes imatges, però en totes s’hi dibuixen les mans rabassudes i fortes d’aquells homes que eren capaços de frenar l’embat de les mules i els cavalls o que doblegaven el ferro i removien la terra per treure’n profit.

De la meva infància en conservo amb nitidesa la imatge de les mans rugoses i nerviüdes amb què els homes aixecaven el món. També les del meu pare eren així, grosses i vigoroses. Agafat a les seves mans no tenia por de res perquè les sabia fortes i perquè quan alçava la meva maneta infantil buscant recer, sempre m’acollien amb una calidesa que em feia sentir dins del niu.

Probablement sigui per això que el vídeo que encapçala aquest apunt, fet per  la Ruth Solano i la Ivana Larrosa pel Museu de la Vida Rural, m’hagi impressionat tant com ho ha fet. Dediqueu-hi 10 minuts i deixeu-vos endur pels sons i les imatges, pels versos de Jorge L. Borges, de Joan Vinyoli i de Joan Margarit i reviureu tot un món fet amb l’antiga lluita de la mà de l’home.

Ara sembla que sí que hagi arribat la tardor. Durant les hores de sol encara és temperat l’ambient, però les darreres pluges i la fresca de les matinades han oxidat el paisatge definitivament. A les vinyes s’escampen els rovells tardorals i entre el verd de pins i alzines han sorgit, com una exclamació mineral, taques groguenques, vermelles o terroses.

Encara no ha glaçat, però quan es fa de dia i s’aixeca la boirina, el cel ja té la transparència dels hiverns i la muntanya, nítida i imponent, retalla el matí. Les obagues són plenes de molsa i la terra molla desprèn una humitat fresca i agradable que convida a viure, com l’alegria senzilla d’aquesta cotxa que t’observa des de la vora del camí mentre busca llavors.

Ara sí que ha arribat la tardor i els primers freds ja es pressenten, però enguany l’hivern no et fa por. Tot i que el món dels homes sigui ple de desgavells, saps que la terra farà com sempre el seu cicle i quan surts de casa, al matí, deixes que l’aire nou que han dut les darreres pluges t’ompli els pulmons. S’enfila, fresc i net, des del fons dels torrents per polir les llums del migdia i de la tarda, també la celístia; i tu el respires, tranquil i amb complaença, perquè saps que tot allò que compta és a lloc.

A vegades no saps per quina raó, de cop i volta una imatge, un vers o una música t’atrapen i se t’instal·len al pensament repetint-se una vegada i una altra. N’hi ha d’altres, com aquesta, que no en tens cap dubte del perquè. I és que, encara que tirar endavant no sigui fàcil i després d’un entrebanc en vingui un altre, tens la sort de no estar sol i tenir qui t’aculli i a l’hora t’empenyi a viure. 

De ben segur que deu ser per això que des de fa uns dies et ve al cap aquest ‘Amor particular’ que feia molt que no escoltaves, per això i perquè tot i el dolor que t’envolta, encara hi ha moments que pots dir -així, sense cap mena de vergonya- que ets relativament feliç.

Mentre llegia a La Vanguardia un article sobre la conveniència o no d’abandonar els llibres sense acabar-los de llegir, m’ha vingut al cap una estranya pregunta: I les amistats, s’han de mantenir a qualsevol preu o és millor, a vegades, deixar-les córrer?