Cupressus sempervirens

Fins ara només m’hi
havia trobat al cinema amb aquesta forma de comportament que no entén el
silenci com un acte de respecte a l’obra i als altres espectadors, però sembla
que també ha arribat al teatre.  

El cas és que dissabte
vaig anar-hi amb la intenció d’escoltar la Núria Espert, que representava La
violación de Lucrecia de William Shakespeare. Tot feia pensar, el text i el bon
ofici de l’actriu, que seria una d’aquelles nits de gran teatre, però encara
ara no ho puc afirmar del tot, perquè si bé vaig veure la representació, no puc
dir amb la mateixa seguretat que vagi poder escoltar el monòleg que es recitava.
I no és pas que l’Espert perdés la veu, ni tan sols estava enregollada, sinó
que un parell de minuts després que la sala quedés a les fosques va començar una
mena de boicot sonor. Tot just l’actriu s’havia situat en l’escena, es va
desencadenar una restallera d’estossecs que, si bé els primers van ser tímids,
van anar creixent amb un absolut desvergonyiment a mida que passaven els minuts.
I darrera dels estossecs van arribar els paperets dels caramels que desembolicats
amb traïdoria se suposava que havien de servir per apagar la tos i que l’únic
que feien era enriquir un maleït des-concert. La cosa va anar creixent i, a
mitja obra, ja hi havia qui es mocava repetidament amb tota la força com si
hagués d’expulsar algun dimoni i qui sortia i entrava de la sala sense
miraments…

Pot semblar que
exagero, però no ho faig. Jo mateix no me’n sabia avenir mentre m’entretenia a
comptar, ja amb el fil de la representació ben perdut, els segons de silenci
entre estossecs i caramels i cops de porta… Difícilment arribava a comptar-ne
15!

El més greu, però, és
que el públic no era pas l’alumnat que omple per força alguns teatres en sessió
de tarda, sinó que es tractava d’adults fets i drets –autoritats incloses- que
assistien a una representació de La violación de Lucrecia enmig d’un ambient d’acte
institucional i social, ja que era la primera vegada que la Núria Espert
actuava en el teatre que duu el seu nom.

Encara em pregunto
què és el que ha passat perquè s’hagi perdut la vergonya de fer soroll i fins i
tot de parlar amb el veí o per telèfon durant el passi d’una pel·lícula o una
funció teatral. I no ho sé, si no és que els costums adquirits davant del
televisor s’han traslladat també als espais públics o que, també, vivim tan
immersos en un mar de sorolls que ja som incapaços de sobreviure en el silenci
durant una estona massa llarga.

Si és així, potser
caldrà tornar a educar la capacitat de restar en silenci apagant les múltiples
músiques que se sobreposen en els espais urbans i apagant, també, la profusió d’imatges
que ens bombardegen a gran velocitat i per tot arreu. Ho dic més d’un dia i de
dos a l’aula: Només es pot escoltar callant. I entenc que aquesta màxima és
imprescindible per qui vulgui aprendre alguna cosa. Aturar-se a mirar i
escoltar allò que tenim al davant ens pot donar una idea molt més certa i rica
de quin és el món en el qual vivim que no pas aquest ritme excessiu que els
bons publicistes han sabut imprimir en els nostres costums. Mentre mirem d’atrapar
delerosos els munts d’imatges i sons nous que ens reclamen amb insistència des
de la tele o des d’internet, no ens queda temps de parar atenció a tota la
veritat que es genera en el món real, i sense aquesta no serem res.

No sé si hem fet
tard, però el que vaig veure durant la funció de dissabte em va alarmar. En tot
cas, i no és gens fàcil perquè vol dir anar a contracorrent, hauríem de
recuperar la capacitat d’estar en silenci, a soles i en públic. Com tantes
altres coses, el silenci també s’educa i si no ho fem, perdrem l’oportunitat de
tastar la bellesa que neix dels sons de la terra o dels versos de Shakespeare dits
per la Núria Espert.

Març

La llum càlida dels matins s’eleva des del migdia i
basteix castells d’aigua on col·lideixen, cada tarda, tots els grocs i
tots els grisos que al cel hi caben. La natura s’apodera de nosaltres i
l’aire humit de la pluja que s’acosta ens omple d’estranys calfreds els
cossos renovellats. S’obren minúsculs traus a cada plec de la terra i a
la fusta del darrer hivern. Els dits tendres de la primavera emergeixen
mentre març se’ns escapa, tan de presa que abril ja verdeja.

[RG: De secreta vida, Ed. 3i4, València, 2008]

La ILC ha editat
un any més un poema expressament fet per celebrar el Dia Mundial de la Poesia. Enguany, l’encarregada
d’escriure’l ha estat la poeta Marta Pessarrodona i el poema el podeu llegir
aquí. Al bloc del Dia Mundial de la
Poesia també s’hi pot trobar informació dels molts actes que
avui es faran, així com les traduccions del poema a una munió
de llengües.

Pel que fa a la
celebració particular d’aquest bloc, he decidit recuperar un text que sobre
aquest objecte incorpori que en diem poesia, vaig escriure l’octubre de 2007
amb el títol L’acte de llegir poesia. Diu: 

Què hi veuen un químic, un metge o un biòleg quan
observen una preparació al microscopi? Una sèrie de reaccions mecàniques o, en
canvi, alguna manifestació de la vida que perquè els fascina i emociona els
empeny a seguir investigant?

I un físic, un arquitecte, un matemàtic o un enginyer, què hi veuen quan
contemplen l’ull d’un pont sota l’arc que el conté? Només càlculs i reptes
tècnics? O també hi veuen la bellesa de la llum i l’espai alliberats sota el
pes de l’acer i el formigó? És d’això segon que ens provoca emocions difícils
d’explicar i que escapen als càlculs, del que ens parla la poesia.

És evident que amb els coneixements adequats i un bon domini de la
tècnica, el plaer que s’obté de la contemplació d’una obra és més gran que
si s’és profà en la matèria. Però això no ens inhabilita pas per percebre’n la
bellesa, de la mateixa manera que no ens cal saber solfeig per gaudir amb les músiques que ens desperten emocions, ni ens cal dominar la gramàtica
per sentir que determinats poemes ens parlen justament a nosaltres. Tristament
massa vegades decidim que d’una cosa no hi entenem o que no ens interessa sense
haver deixat, primer, que allò nou ens sorprengui. Només si som capaços
d’obrir-nos sense prejudicis a conèixer –més que no pas a saber-, podrem sentir
sensacions que dúiem ocultes i que, potser, desconeixíem.

Què és, doncs, el que ens cal fer davant d’una pintura, d’un poema o d’una
construcció que, a més de la seva utilitat pràctica, s’instal·la en el paisatge
amb voluntat estètica? No és res més que enfrontar-nos-hi nus i en silenci.
D’una banda hem de saber estar en silenci per sentir allò que l’obra d’art
desperta dins nostre. I d’una altra, hem de ser capaços de despullar-nos de les idees preconcebudes que no ens deixen mirar les creacions humanes com si
fos la primera vegada que les veiem. M’agrada comparar l’acte de contemplar
el gaudi de l’art amb el que fem quan ens estirem a la platja: ens despullem, ens estirem i
–si pot ser- en silenci ens deixem anar. Llavors, lentament ens inunden la
calidesa de l’aire i del sol, el so de les onades… i tot plegat ens omple de
placidesa, d’una experiència de benestar que no cal explicar, senzillament la
vivim, vivim un instant de veritat en contacte amb el món, en som part.

L’acte de llegir poesia també té a veure amb aquest exercici de viure la
veritat, la del poeta i la nostra. És per això que a l’hora de llegir poesia
hem d’estar disposats a endinsar-nos en una dimensió diferent de la vida i de
nosaltres mateixos, a traspassar la superfície de la quotidianitat, on tot té
una mesura i un preu estipulats, i a deixar-nos transportar a un territori
polièdric i divers on entren en joc totes aquelles coses que no sabem mesurar,
però que donen densitat a la vida.

A diferència de quan perseguim el coneixement científic,
que ho fem amb una actitud analítica, quan ens situem davant del poema cal que
adoptem, en canvi, una disposició sensorial. Com a lectors de poesia ja no ens
hem de preocupar d’entendre, sinó que el que hem de valorar és si es tracta
d’una poesia que d’alguna manera ens alimenta. Si és així, la comprensió es
produirà de forma intuïtiva, com una explosió de llum. Si no, potser és que
aquell poema o, millor, les vivències del poeta no connecten amb les nostres
experiències vitals.

En l’art hi trobem tot allò que no té una explicació racional i
el problema principal amb el qual s’enfronta el poeta és que vol expressar
l’inefable, vol dir el que no es pot explicar amb paraules. Vet aquí el gran
repte, que el lector tingui la sensació –gràcies a imatges construïdes
amb paraules- de compartir un llamp de vida amb el poeta. I a vegades, si tenim
sort, un vers ens recorre l’espinada com quan, sense saber el perquè,
contemplem el buit davant de l’horitzó i ens inunda un instant de felicitat. No
és res ni es pot mesurar, però ho conté tot.

PS: I si em voleu escoltar, avui també em trobareu en vídeo al Bloc del Dia Mundial de la Poesia 2011.

Es fa fosc i
aquesta hora estranya del capvespre que t’evoca el brunzir d’un fluorescent
solitari, t’enteranyina l’ànima. El dia es buida i aquesta tarda que veus
passar té l’aparença de ser l’última.  Abans
no s’acabi, però, la regires tota una vegada més i trobes, encara, unes mans a
les mans i la traça viva de les mirades, la força d’uns braços i la mossegada
d’una boca als llavis. Es fa fosc. Tot es precipita finalment en la nit, i potser
aquesta tarda que miraves sigui l’última, però és dins teu.

Tot i que dormia
profundament, es desvetllà de cop. Després de mirar el rellotge –eren les
quatre-, de reüll va comprovar que Ella dormia tranquil·lament. A aquella hora
tot hauria de ser fosc i negre, però a l’habitació hi havia una lleu claror
grisosa. Mentre notava una sensació estranya que mai abans no havia sentit, s’estava
ben quiet a la seva banda del llit intentant descobrir què l’havia arrencat del
son d’una manera tan sobtada. Ella dormia sense adonar-se de res, però ell tenia
la sensació que no estaven sols, que hi havia alguna cosa més. Sentia molt a
prop una presència que li era desconeguda, no tenia fred però tampoc notava l’escalfor
pròpia del cos, el silenci era pesant i massís i només podia percebre unes
línies d’ombra d’una lluminositat grisa que es dibuixaven al seu costat. Sense
moure’s, es limità a esperar que passés alguna cosa. Un o dos minuts després –
no pot precisar quants-, les línies que configuraven aquella presència s’alçaren
del llit amb la lleugeresa d’un núvol de vapor, i amb l’aparença d’un cos eteri
s’esvaïren cap al passadís. L’habitació tornà a quedar ben a les fosques, però
tampoc llavors no es va moure ni li digué res a Ella. El seu son era molt lluny
del que a ell li estava passant i no la podia pas despertar per dir-li que tenia
la certesa d’haver vist com la mort se li ajeia al costat.

       
           Casa nostra és
           aquesta làmina d’aire
           que quan m’acosto a tu
           i et recorro des de l’espatlla
           a la carena nua del maluc
           queda presonera entre tu i jo.
           Casa nostra és
           aquest aire que viu en nosaltres,
           i l’olor de la teva pell
           i la meva quan es troben.
           Casa nostra és
           respirar tanta vida
           i no haver de dir res.

         Del coll i llavis s’esllavissen els besos
         i se t’amunteguen als peus, desendreçats

Em pregunto per què
les persones tenim la necessitat d’atribuir-nos un paper transcendent en el
curs de la història si, en realitat, no som res més que una petita baula
perfectament prescindible. Tot i així, hi ha un munt d’exemples de presidents i
expresidents, directius i, fins i tot, patriarques que s’arroguen un paper
fonamental i únic, tant pel que fa al sosteniment d’un país, una empresa o una
família, com a la custòdia  de les seves
essències.

Hi pensava aquest
matí una altra vegada, després d’haver llegit un article del professor José
Álvarez Junco en el qual es reflexiona sobre la relació especial que algunes persones,
i també alguns pobles, creuen tenir amb Déu. De tot plegat, em crida
especialment l’atenció i em sorprèn no només que algú s’atribueixi ell mateix
la condició d’escollit per desenvolupar una tasca superior, sinó que els altres li puguem atorgar aquest títol que sovint va
unit a una certa idea d’impunitat pel que fa a les coses terrenals.

Tot l’article té
interès, però m’he fixat sobretot en els dos darrers paràgrafs. Primer perquè
tot i que en el nostre entorn no hi hagi qui es consideri el braç de Déu, com
alguns reis espanyols o el reverend Phelps, encara hi ha qui viu –sobretot polítics-
amb la idea no sempre del tot conscient de dur a terme una missió que tot i que
escapa a la nostra comprensió, ens salvarà. I en segon lloc, perquè donar
crèdit a la idea d’excepcionalitat
quan ens referim a les persones encarregades de dirigir qualsevol empresa, ens
acosta perillosament a entregar la nostra voluntat i a perdre la capacitat
crítica i el lliure albir.

La història ja ens
ha ensenyat prou vegades quan de mal fan els cultes a la personalitat, i en el
moment que vivim ja res no ha de ser justificable ni en nom de Déu ni del
Poble. No som cap mena d’ésser superior ni l’escollit per a res. En tot cas, si
alguna cosa som és una certa quantitat de temps i memòria tan valuosos com els
de qualsevol altre.

Al final hi podeu
trobar un arxiu amb l’article sencer, però no me n’estic de transcriure també
aquí els dos paràgrafs esmentats:

“[…] Quien llega a primera potencia del mundo
ha hecho, sin duda, muchos méritos. El error está en creerse que tiene una especial
relación con la divinidad o una “superioridad  natural” sobre los otros. Porque, a la hora de
los fracasos, cuando alguna operación, por ejemplo militar, salga mal, no
tendrá manera de explicarlo, salvo que piense que ha disgustado de algún modo a
la Divina
Providencia. Y la solución no será rectificar su política, mejorar
sus técnicas militares o abandonar alguna empresa por su excesivo riesgo o
coste, sino, por ejemplo, cerrar prostíbulos, como hizo Felipe IV; o castigar
con dureza la homosexualidad, como propone Phelps.

Los discursos
elaborados para consumo interno, a la mañana siguiente del triunfo, en plena
euforia autocomplaciente, no deben tomarse en serio. Porque lleva a obcecarse
en empresas imposibles y ruinosas. Más razonable sería estudiar situaciones precedentes
que pudieran enseñar algo sobre la actual y aplicarse la lección. Un adulto
debería ser capaz de prescindir de la idea de excepcionalidad, reconocer que su
caso no es único, compararse con otros y pensar en términos terrenales, prácticos,
de simple eficacia. Es lo que proponía Maquiavelo.”

És el que proposava Maquiavel i, a l’hora de la veritat, ja sabem que Déu no proveirà!

Sí, així com ho heu
llegit encara que sembli una contradicció, perquè ja fa temps que hi dono
voltes i no m’ho acabo de creure això que diu que hem de ser del tot sincers.
Em sembla un altre dels enganys d’aquest bonisme
que fa uns anys es va posar de moda a les escoles i que després, amb els nens
ja crescuts, s’ha escampat per tot.

No hi estic d’acord que s’hagi de ser del tot sincer i engaltar-li a l’altre, fins i tot en
públic, les nostres fòbies. Sigui com sigui, la percepció que tenim del món no
només no és mai del tot objectiva, sinó que els sentiments que ens aclaparen la
deformen contínuament, i per això trobo que és una falta de respecte convertir
ningú en la diana de les nostres enrabiades, frustracions o misèries. Per què,
doncs, hem de perdre la dignitat i fer-nos mal llançant damunt la consciència
dels altres un concepte tant imprecís i confús com la veritat?

Actualment,
d’aquest dir-se les coses a la cara en treuen profit algunes cadenes de
televisió on es convida qui vulgui a cantar-li la canya al seu veí, la seva
exparella o el seu company de feina, i no em sembla que això ajudi a construir
res de res. Sobretot tenint en compte que la sensació que se’n treu de veure
aquesta pràctica és que qui ho fa no s’ha parat ni mig minut a ser sincer amb
ell mateix. I al meu parer és aquesta, la sinceritat profunda i absoluta amb un
mateix, la que sí cal practicar a consciència. Jo no vull que ningú m’expliqui
els seus pecats, però sí és d’agrair que cadascú se’ls reconegui íntimament, si
més no perquè aquest reconeixement i acceptació íntims ens fa ser més tolerants
amb les persones amb qui convivim.

Tant si es tracta
d’una persona propera com si no, no penso que sigui bo disparar-li les nostres rancúnies,
perquè sempre que ho fem és fàcil observar com en aquesta acció hi ha
contingudes les ganes de ferir, i dubto que cap relació interpersonal pugui
créixer agredint l’altre amb retrets. És per això que escampar visceralment
els nostres sentiments, falsament disfressats de sinceritat, em sembla una
trampa per la convivència. Tot i que sembla que manifestar la crua veritat –o
allò que a nosaltres ens va bé creure que ho és- ens pugui alleugerir, sovint
l’únic que aconseguim és crear més dolor.

Assumeixo d’entrada
que el que dic no és políticament correcte ni sovint ben vist –la sinceritat té
molt bona premsa-, i fins i tot assumeixo que hi pot haver qui em titlli
d’immadur o d’hipòcrita, però cada dia més els excessos de sinceritat em
semblen un engany i, mentre pugui, me’ls estalviaré.  Viure amb mi ja m’és prou difícil, però tot i
així quan aconsegueixo pair en silenci els pecats que he comès i puc encaixar l’adversitat
amb un cert estoïcisme, em sento raonablement feliç. Per què he de voler,
doncs, fer llenya de ningú?

Al poble on visc no
s’estimen els rius, ni ara ni mai. Quan hi vaig arribar, fa trenta cinc anys
ben bons, l’aigua de l’Anoia baixava tenyida un dia d’un color, un dia d’un
altre, de manera que no era difícil veure el riu de color verd o vermellós. Llavors
eren les papereres i les adoberies de tota la conca que sense cap mena de
mirament hi abocaven els residus que generaven com si es tractés d’un pou mort
que tot ho pogués engolir.

Per sort, la
democràcia ens va portar també una certa consciència de què calia recuperar el
país i vam començar a entendre, amb l’ajut dels moviments naturalistes, com n’és
d’important no esgotar els recursos del medi en el qual vivim ni ofegar-lo. Però
al poble on visc, no tothom ho veu així, sinó que hi ha la convicció –també entre
els manaires de torn- que urbanitzar al preu que calgui és sinònim de progrés.

No es pas la
primera vegada que ho dic, i em sembla que dissortadament tampoc no serà la
darrera. Si més no, això és el que em fa pensar la gens respectuosa intervenció
que aquests darrers dies s’està fent al darrer tram de la llera de l’Anoia. Si
bé l’ACA ha donat permís per fer feines de “Neteja del riu Anoia al seu pas
per un gual inundable, TM Martorell”, el que s’hi ha fet ha estat entrar al
llit del riu amb màquines excavadores i arrencar de soca-rel tota la vegetació,
a més d’excavar i treure del riu tot el mantell de terra vegetal d’ambdues
ribes i eliminar, és clar,  tots els
microorganismes que vivien en aquest medi juntament amb les tortugues, polles d’aigua,
ànecs i diverses espècies d’amfibis que durant els darrers anys havien tornat a
poblar el tram de l’Anoia que travessa Martorell.

Ara, quan un s’ho
mira, només hi veu una gran canalització capaç d’engolir molts més metres cúbics
d’aigua per segon. “S’ha fet net”, sentirem a dir; i tant que s’ha fet net! Però
això ja no és un riu, és un desguàs, una claveguera o ves a saber què és. Però en
aquest tram el riu torna a ser mort, i haver-ho de dir així a la Catalunya del 2011 causa
una immensa tristor, perquè indica que ni administrats ni administradors no hem
aprés gairebé res des que les aigües del riu baixaven artificialment acolorides
els darrers anys del franquisme i els primers de la transició.

Fa quatre o cinc
anys, vaig tenir la sorpresa i la sort de veure un blauet just a la
desembocadura de l’Anoia, i em va causar molta alegria perquè la presencia d’aquest
petit ocell és un dels indicadors del bon estat dels rius. Però és difícil que
en torni a veure cap després de les desafortunades intervencions que s’hi fan
des de la prepotència de creure que tot ens pertany i en podem fer el que
vulguem. No ens pertany el món, com tampoc no ens pertany el riu ni la vida de
cap ésser, per menut que sigui, que hi visqui, i faríem bé de ser una mica més
humils a l’hora de pensar la relació entre la urbs i la natura.

Perquè, fet i fet,
el problema que de debò tenim no és que un aiguat s’endugui un parell de cotxes
riu avall, única cosa que se soluciona enviant les excavadores a mossegar les
ribes del riu per fer-lo més ample i més profund. El problema de debò és molt més
important i té a veure amb com encarem el fet d’haver-nos convertit en uns
depredadors sense mesura. No sé si aquest problema no l’encarem per incapacitat
o no ho fem per hipocresia; però la resposta, sigui quina sigui, és prou trista
i diu ben poca cosa a favor de l’home. Al poble on visc no s’estimen els rius,
i jo em pregunto que si ni tan sols som capaços d’estimar allò que la natura
ens dóna, quin llegat deixarem als nostres  fills i néts? Perquè a ells els estimem, oi?

En una entrevista, la Maria Aurèlia Capmany
explicava que quan va voler estudiar, el seu pare li va fer aprendre primer un
ofici –fusteria, si no me’n recordo malament- perquè, anessin com anessin les
coses, sempre es podria guanyar la vida amb les mans. El pare de la Capmany devia ser d’aquesta
mena d’homes que pensen que quan les coses es posen magres no s’hi val a lamentar-se’n
i que, per contra, tenir un ofici sempre ajuda a sortir-se’n.

En aquests temps de
dificultats econòmiques en el qual vivim, l’anècdota de la Capmany m’ha
vingut a la memòria quan he vist engegar dues iniciatives relacionades amb l’àmbit
de la paraula. Els seus impulsors són el Víctor Pàmies i el Jordi Llavina, que
no es planyen i tiren endavant amb la seguretat de qui té l’ofici ben après.

La primera d’aquestes
dues empreses, la del Víctor Pàmies, té l’objectiu de publicar un llibre
dedicat a la paremiologia, concretament un diccionari que es titularà Amb cara i ulls. Diccionari de dites i
refranys sobre l’ull. Per tirar endavant el seu projecte, en Pàmies ha
recorregut a un sistema innovador a través de la pàgina verkami, una plataforma
per a creadors dedicada a finançar projectes amb les microaportacions de petits
mecenes que després en rebran alguna compensació.

L’altra és l’empresa
que en Jordi Llavina ha posat en marxa fa uns mesos i que ha anomenat En negreta, nom prou encertat que
reivindica sense cap mena de vergonya el fet de fer de negre literari i el talent anònim de molts escriptors que han fet
aquesta feina. Aquesta iniciativa ofereix tant un servei de lectura i
assessorament literari sobre textos ja escrits, com la possibilitat d’escriure
per nosaltres allò que voldríem escriure però que, ja sigui per manca de temps
o perquè no en sabem prou, no som capaços de fer. Perquè no hi hagi dubte de la qualitat de qui se’ns ofereix, a la pàgina web d’En
negreta hi ha, també, una mostra molt interessant de textos d’en Jordi
Llavina que recomano a qui encara no en conegui la seva obra.

Ja veieu, doncs,
que en aquesta època en la qual la paraula no té gaire crèdit, Pàmies i Llavina tenen una manera
valenta d’encarar la crisi i es llencen a defensar els seus respectius
projectes amb la força que els dóna el bon ofici i el coneixement de la matèria
amb què  treballen. A tots dos, molta sort i bona feina!

Perquè duc el gust de tu a la boca i el teu cos imprès a les genives. Per tu, perquè tot i tantes incerteses
que porto dins meu, amb tu he après que la memòria invisible d’Elles, el pas de
les hores, també la poesia, tenen la immensa força dels fets
incorporis i de la fragilitat, com la té el fet misteriós d’estimar-te a tu i aquest
aire que mous quan passes a prop i et respiro. No ho sé explicar, només sé aquesta barreja estranya de voluntat i desig que neix arran del teu coll, i
aquest gust de tu que duc imprès a les genives…

Calles i et mires les
cases i aquesta gent que et són tan estranys. Tip que no et deixin ser, no te’n
sents part, ja no, i deixes que la pluja t’esborri dels carrers. Des d’ara només
vols pertànyer, si de cas, al silenci de la pedra que travessa estoica els dies
mentre el sol i el fred i la pluja n’arrenquen, sense dramatisme, petites
engrunes.

Ja no enveges res
ni ningú. Admires només la mirada que sap llegir els senyals del temps i les
mans que desfan els terrossos amb el gest segur i escarben la terra com qui hi
enfonsa les arrels. Però tu no en tens d’arrels ni et sents prou d’enlloc. Per
això calles i escoltes només, mentre amb els ulls obsedits aprens a mirar sota
el pes gris d’un núvol que es tanca per ploure. Avui només ets uns ulls i
silenci, i un nen que juga amb la memòria confusa de qui vas ser.