Cupressus sempervirens

Va ser una presentació molt agradable en la qual no només vaig llegir alguns poemes del llibre, sinó que al final també vam obrir un torn de preguntes que es va convertir en una conversa molt interessant amb un públic del tot desinhibit que s’interessà pels mecanismes de la creació poètica. Abans de tot, però, la Teresa Bosch havia fet una presentació del llibre que em va agradar molt i que vull compartir. Això és el que va dir:

El llibre que llegies és, abans que res, un llibre de poesia i no pas un recull de poemes. Tot i que d’entrada aquesta afirmació pugui arribar a semblar un pèl irrellevant, crec que val la pena que ens hi aturem. En un recull de poemes no hi ha cap element fàcilment reconeixible – sigui la temàtica, la forma o el to – que inequívocament lligui tots els poemes que el conformen, per més magnífics que aquests puguin arribar a ser. En un llibre de poesia, en canvi, sí. I això li atorga un valor addicional, el de la unitat, que un recull de poemes mai podrà tenir.

Partint d’aquesta definició, podríem dir que El llibre que llegies és un llibre de poesia en majúscules. Per què? Doncs senzillament perquè no té un únic element que faci de lligam, sinó que en té molts. I aquesta és una característica sovint difícil de trobar en els llibres de poesia que actualment es publiquen. Permeteu-me que els anem descobrint plegats. [Segueix…]

El primer poema, “Ser pedra”, és tota una declaració de principis. Ens presenta un personatge – no sabem si el propi autor – que en un moment determinat, “com qui tanca una casa per sempre”, decideix aprendre a callar i limitar-se a escoltar. A ser “pedra de silencis”. No és un tracta d’una decisió impulsiva, sinó del resultat de tot un procés de reflexió marcat per les vicissituds i la pròpia naturalesa de la vida; un procés que, a petites dosis, ens aniran mostrant, a vegades sense que ni tan sols ens n’adonem, tots els poemes del llibre.

Segur que els aquí presents ara mateix ens sentim una mica còmplices amb aquest personatge: qui, en un moment determinat (o, de fet, en més d’un) no ha volgut convertir-se en pedra?  I és que la poesia d’en Ricard Garcia no parla de situacions extraordinàries ni de persones extraordinàries – si és que hi ha situacions i persones que siguin més extraordinàries que les altres. La poesia d’en Ricard Garcia parla de situacions i de persones que tots hem viscut o que tots coneixem. Ens parla, per exemple, del fet d’adonar-nos del pas del temps; de l’atracció a vegades incomprensible per l’abisme; de la consciència de la inevitabilitat de la pròpia mort; de la persona estimada que ens ancora al món; o del fil que ens comunica màgicament amb uns records i es trava davant d’uns altres… En aquest sentit, doncs, també podem parlar d’un altre lligam no menys important que el primer: el dels pensaments íntims que acompanyen la quotidianitat.

Però no us penséssiu pas que ens trobem davant d’un llibre que gira només al voltant d’un eix de base filosòfica. O metafísica. Tot al contrari; la força principal d’El llibre que llegies rau, al meu entendre, en recursos i en trets que precisament són més propis de la poesia: la precisió i la bellesa del lèxic, l’alternança encertada entre vers i prosa; i, sobretot, l’evocació dels cicles vitals de la natura i els paral·lelismes que s’hi estableixen amb els del cicles del personatge protagonista.

Així, les tres parts en què es divideix el llibre, “El món en suspens”, “Encara plou” i “El llibre que llegies” ens remeten a tres èpoques de l’any i de la vida; unes èpoques que potser no es corresponen estrictament amb les estacions meteorològiques (tardor-hivern-primavera-estiu) però sí amb les de la ment. Destaquen les imatges i la simbologia creada a l’entorn d’elements meteorològics, dels arbres o dels fruits. És a través d’elles que lentament flueix la vida; amb els seus instants de felicitat i els seus moments de tristor i desemparança. Els reguerots oberts per la pluja ens recorden la nostra vulnerabilitat, i una figa que esclata anuncia la benaurança i l’abundor.

Com veieu, doncs, n’hem trobat molts, de lligams. I segurament encara en podríem trobar molts altres. Però per més que n’hi hagi, com en els bons llibres de poesia, cada poema té raó de ser per ell mateix i està fet per llegir-lo més d’una vegada. Personalment, trobo deliciosos aquells que parlen del treball de la terra i que es vertebren al voltant de la figura del pare. En poques paraules ens fan veure que el que no trobem en la natura no ho trobarem enlloc. I també m’encanten aquells altres poemes que ens descriuen aquest acte tan prodigiós que és agafar una llibreta de tapes negres, i anar descarnant a poc a poc la vida i les paraules fins a preguntar-se què va ser primer, la poesia o la vida.

Però aquesta és només la meva lectura. Potser vosaltres us deixareu seduir més per els versos que cabdellen i descabdellen els records, que n’hi ha molts i de molt bons; o per aquells altres que, com no, parlen d’amor. Per què, no ens enganyem, què seria d’un llibre de poesia sense amor? Però saber quins us agraden més només ho podeu descobrir d’una manera: llegint-los i escoltant-los. De la mà d’en Ricard Garcia, us convido a fer-ne un tast.

Moltes gràcies, Teresa! 

Una vegada i una altra se’l mira, el calendari, però ho fa amb una expressió estranya. Com si ja no el sabés interpretar, els números i les paraules se li escapen i en el full només hi sap veure capricioses combinacions de xifres i lletres que no li diuen on és. Viu desorientat des que el temps no té dies ni té nits, no té setmanes, no té mesos… Ara el temps és, com la llinya que es tensa a l’extrem de la canya, només aquest fil que tiba l’ham que duu clavat a la boca de l’estómac, sense treva.

No només amb les mans i els ulls,
és també amb la veu que em toques
mentre m’atanso a tu i empesos,
com dues feres, tastem la sal de viure
en la sal que exhalen no només els cossos
teu i meu, sinó també les paraules.
I desentesos de raons, perquè les raons
de viure se’ns escapen, ens aboquem
a les poques certeses que tenim:
la pell, les veus, les mirades, i el desig
de tenir-nos i cavalcar aquesta força
que ens empeny a ser l’un en l’altre
i a aferrar-nos sense mesura
a les teves cuixes, jo, tu al meu coll, 
per no caure de l’instant en el qual
som, només nosaltres, l’eix de tot.
Ningú altre, res més, només nosaltres,
amants ingràvids a cavall del present. 

Un llibre que cal llegir és el títol amb què David Madueño encapçala la crítica que ha fet de El llibre que llegies i que apareix al número 186 (juny 2012) de la revista QUADERN de les idees, les arts i les lletres, que publica la Fundació Ars de Sabadell. Si teniu curiositat i voleu fullejar la revista en línia, només cal que cliqueu a sobre de la portada. I si el que voleu és llegir la crítica sobre el meu últim llibre, la trobareu aquí. Gràcies, David!

Ahir al vespre, el Josep Lluís Abad em va deixar un regal al seu bloc. El cas és que, juntament amb quatre blocs més, també va escollir aquest Cupressus sempervirens i a tots plegats els va atorgar el premi Liebster blog.

Pel que he entès la iniciativa ja venia de Salms i és una mena de roda d’aquestes que jo no acostumo a fer-ne gaire cas. Però aquest cop sí que m’ha fet gràcia i la continuaré, entre altres raons perquè sense voler-ho hem anat descobrint que amb els blocs també es pot construir una xarxa prou resistent per seguir lluitant contra l’estupidesa i la mala fe d’aquells que temen la força de la paraula.

Tot rumiant  quins podien ser els meus Liebster Blog, m’ha passat que l’hauria donat a qui ja el té i això és bo perquè m’obliga a obrir el ventall. En tot cas, del grapat de blocs pels quals hi passo tot sovint, aquests són els que he triat:

El meu país d’Itàlia de Maria Folch, perquè de seguida que el vaig descobrir em va agradar la seva manera d’entendre i explicar la vida.

El pèndol de petites oscil·lacions de Victòria Secall, per la molta i bona companyia que des de fa molt i molt em fan els seus apunts i els seus comentaris.

Filant prim de Josep Manel Vidal, perquè sovint tinc la sensació que és germà del meu Cupressus…

llunÀtic de David Madueño, perquè em dóna pistes constantment d’escriptures a les quals jo encara no he arribat.

I també triaria el bloc ReGistTReS ParTiCulaRs, però no puc perquè la seva autora ja no l’escriu, però com l’enyoro… 

“[…] Hi havia una veu humil que emparaulava, en un mateix ordit, naturalesa, carnalitat i esperit. Garcia és un poeta auster que usa poques paraules, només les essencials, per dir les epifanies que hi ha en les sensacions. En els seus versos, una pedra, una ombra minúscula, la traça que deixa un cargol, són com àngels que il·luminen l’existència humana. […]  Els poemes parlen del pas del temps, de la joia elemental de viure i de la presència de la mort. En aquests versos, la naturalesa és un mirall de l’ànima humana, un speculum, un aparador de saviesa. Cal saber, però, tocar i oir, olorar i mirar, sentir. Escoltar sobretot el temps que ens travessa i convida a rellegir-nos, a dibuixar-nos de bell nou amb els colors primaris, a redefinir la nostra identitat; a reconciliar-nos amb els morts i amb tot el que perdura i que reneix, amb tot allò que diu, intensament i profunda, qui som.”

Si voleu llegir la ressenya sencera, només heu de clicar aquí. I si us fixeu en l’apunt anterior, veureu d’on he tret el dibuix que il·lustra aquest post; el va fer la Joana, la seva filla de cinc anys, per il·lustrar el poema ‘Encara plou’ que també forma part del llibre. Una petita meravella infantil. Gràcies, Joan!

Després de la seva presentació vaig llegir alguns poemes, i entre una cosa i l’altra va passar allò que a mi tant m’agrada que passi a les presentacions i que no és altra cosa que fer nous lectors de poesia. Sí, com l’altra vegada que vaig ser a Vins i Divins, també ahir hi havia entre el públic persones que no coneixia de res i que, tot i així, van marxar amb el llibre a les mans i amb ganes de llegir-lo. El millor que podia passar, gràcies! 

Quan la publicació de El llibre que llegies era imminent, el Carles va caçar un comentari meu al vol i abans que me n’adonés ja m’havia presentat la Montse Julià de la Biblioteca Jaume Vila i Pascual i ens havíem posat d’acord  per portar el meu darrer llibre a Gelida.

Divendres passat, com a conseqüència d’aquesta carambola, vam viure un vespre molt agradable. A més de la colla d’incondicionals que sempre em fan costat, vaig retrobar-me amb companys i exalumnes que feia temps que no veia i vaig descobrir nous lectors que han volgut conèixer la meva poesia. La sala era ben plena, tothom va ser molt amable i es van vendre molts llibres, però sobretot vaig endur-me les paraules del Josep Maria Pinto explicant la seva lectura de El llibre que llegies.

En el vídeo s’hi pot escoltar la magnífica presentació que em va regalar, després de la qual encara vam parlar d’alguns aspectes del llibre, vaig llegir-ne alguns poemes i, finalment, vam parlar distesament amb tothom mentre preníem una copa de vi.

Sóc hortonenc, prou que ho he dit vegades, però de sempre hi ha un munt de coses que em lliguen a Gelida. De petit vaig passar-hi setmanes senceres amb el Joan, el meu cosí, mentre els nostres germans petits eren a Sant Llorenç. Des del portal de Cal Nen dominàvem tot el que passava entre els carrers del Sol, Vicenç Perelló i Marquès de Gelida; i també, quan ens podíem aventurar, el que passava a la Font de Sant Miquel o a Cantillepa. Aquell era per nosaltres tot un món que amb els anys es va anar engrandint fins a la piscina i al bosc de l’Hotel Sant Jordi, fins a la plaça del Pi, les Cases Noves i la resclosa de sota el pont de l’Anoia, fins a la carretera de Corbera o, en direcció contrària, l’Hostal del Caçador… Vaig conèixer companys -el Cape, el Jordi de Cal Buch…- amb els quals quan ara coincidim ens saludem amb una simpatia nascuda de la innocència d’haver compartit jocs quan érem petits.

Els  pares, ara que són jubilats, viuen a Gelida com si des de sempre aquest poble hagués estat també casa seva, de manera que van i venen de Sant Llorenç repartint els seus afectes entre un poble i l’altre. La mare, quan era soltera, havia servit a l’antiga farmàcia del Sr. Ferrer, al carrer del Dr. Galès, i el pare ha treballat al Molí Vell durant 35 anys. Jo vaig treballar-hi vuit anys a Gelida. Servia taules els dissabtes, la qual cosa em va permetre conèixer la peculiar fauna que s’hi movia des que es feia fosc fins que tornava a ser de dia. Va ser els mateixos anys que vaig compartir tren i estudis amb l’Imma, primer a l’institut i després a la facultat.

Sempre hi he tingut tiets i cosins a Gelida, però ara hi tinc també amics que si convé em donen un cop de mà,  em diuen el què o em regalen les seves rialles. No és estrany, doncs, que em faci la il·lusió que em fa que el Josep Maria Pinto s’encarregui de fer-hi la presentació de El llibre que llegies,  perquè Gelida és un lloc que m’és del tot proper i reconec amb facilitat els seus carrers i molta de la seva gent.

Encara avui, quan passava per l’autopista camí de la feina, em tornava a sorprendre com se m’apareixia el campanar de l’església,  talment com un far, retallat sobre el perfil del poble per assenyalar-me on sóc. De la mateixa manera, quan els matins baixava de Sant Llorenç cap a l’estació, a la Ferreria se’m feia present tota la muntanya amb el castell al cap d’amunt del poble i a sota les cases arrapades les unes a les altres per no rodolar cap a la timba del riu. Llavors entenia perfectament que pertanyo a aquest tros de món situat entre les carenes del Montcau a una banda, les serres de Montserrat a l’altra i, mirant a ponent, l’horitzó de vinyes on es pon majestuós el sol.

Amb els anys, he après que som allò que gravat a la pell, al paladar o a la mirada, ens ve a la memòria només tancant els ulls. I aquests dies, regirant entre piles de records, m’he adonat que entre totes les imatges que duc impreses a la retina, també hi és molt present l’horitzó de Gelida.

                                         [Fotografia de David Figueres]

Aquest cap de setmana a Búger, mentre celebràvem la memòria de la Xesca Ensenyat  gràcies a l’empenta de la Victòria i la Roser, la llum era feta de paraules. Durant un parell de dies, acollits a casa d’Antoni Caimari, el món va ser un petit paradís de gent que ens trobàrem per parlar de blocs i literatura i de la Xesca, però també de tantes altres coses que fan que sigui viva la vida.

No tot s’acabava en les taules rodones ni en el recital ni en la presentació d’Una altra vida, perquè després d’escoltar el que uns i altres havíem previst dir-nos, començava una altra trobada sense micròfons ni convencions i ens dèiem ‘jo sóc aquest que…’ Però sobretot, vam escoltar-nos les veus més enllà de les paraules, ens miràvem les mirades i tocàrem els gestos com si ara, lluny de la pantalla de l’ordinador, volguéssim fundar alguna mena de complicitat més duradora que un cap de setmana a Mallorca.

Em va agradar sentir tots i cada un dels ponents amb qui vaig compartir la taula sobre Blocs i Literatura, i també tots els de la taula de lectors de L’hidroavió apagafocs. Em va agradar escoltar en Marc Cerdó explicant l’obra de la seva mare i passejar diumenge pel Port de Pollença. Però em va agradar, sobretot, mirar la plana des del mirador Joan Alcover, anar amb la colla a sopar a Sa Pobla i xerrar sense mesura fins ben tard, que amb només quatre núvols el cel se’n rigués de nosaltres, l’arròs brut, descobrir curioses connexions i complicitats, veure Menorca des del terrat, aprendre que per anar a Roma es passa per Castelló, abraçar la Victòria després de tants anys i fer-nos una foto… Em van agradar moltes coses,  però el que més content em va fer va ser comprovar que més que no pas parlar, ens ho passàvem bé escoltant amb delit de saber.

I va ser així que anàrem deixant de ser només les paraules que escrivim als nostres blocs i començarem a ser ulls, rostres, gestos… ànimes, ara sí, encarnades i vives a les quals podíem abraçar i amb les quals podíem desitjar tornar-nos a trobar pel gust, només, de conviure. I si des del matí la llum s’havia omplert de paraules, molt aviat també les paraules se’ns anaren enredant entre els dits i les mans, entre els cabells i les llengües, entre les olors i les mirades, entre les absències i els silencis per ser nosaltres, aquells que un cap de setmana de mitjans de maig del 2012 vam trobar-nos a Búger per mirar de ser una mica més feliços.

Ni taula ni conversa. No et ve de gust compartir res, només caminar tot sol, endinsar-te per camins on et creues amb altres caminants als quals saludes amb només un lleuger cop de cap, sense badar boca. Ni tan sols segueixes el seu rastre amb la mirada quan s’allunyen; l’únic que vols és seguir caminant per saber si, al final d’aquests camins ignots que transites obsedit, també hi seràs.

La tenebror de les processons ja ha quedat, afortunadament, enrere. És Pasqua i el cel llueix net  de les rèmores que no deixaven sentir l’escalf del sol. Després de les pluges de la setmana passada, la terra encara és molla i la sang vivíssima de les roselles taca els marges. Voldria recórrer camps i vinyes i deixar que la mirada se m’omplis amb el verd nou, tendre encara, dels brots que la saba empeny, un abril més, per celebrar l’autèntica resurrecció, la de la terra.

Els darrers dies he sentit esclatar el roig de les primeres roselles i he vist  com les cigonyes començaven a covar els ous. Però avui, Pasqua de Resurrecció, se’m fa difícil creure en res i em miro la vida carregat d’escepticisme. No em puc abstreure de la presencia de la mort, d’una mort estranya i cruel perquè mai no acaba de ser-ho del tot, però que hi és.  N’intueixo la presència cada vegada que la miro a Ella, cada vegada que li busco els ulls per mirar d’esbrinar on para, cada vegada que em respon des d’un món que no comprenc, que és molt més enllà del que puc entendre.

I sí, ja ho sé que tot és ben viu a fora i que avui tocava riure, però no he pogut perquè no puc deixar de pensar en Ella, entotsolada, girant lentament però inexorable sobre si mateixa en un moviment centrípet cap a la soledat més absoluta. I no he pogut, tampoc, perquè per més que m’hi esforci no puc entendre la crueltat d’aquest joc -com el del gat que no acaba de matar el ratolí acabat de caçar- d’una mort que fa temps que ens acompanya jugant a ser i no ser.

A hores d’ara, doncs, El llibre que llegies ja es deu començar a distribuir i aviat serà a les llibreries. A mi, ja us ho podeu pensar, m’agradaria que us el poguéssiu llegir i que en parléssim aquí mateix o en alguna de les presentacions que en farem i que podeu consultar a l’Agenda d’aquest mateix bloc. 

Si el voleu i no el trobeu, el podeu demanar al vostre llibreter amb aquesta referència: Ricard Garcia, El llibre que llegies, Edic. Igitur, Col. De umbral en umbral/català, núm. 1; Montblanc, 2012 [ISBN: 978-84-95142-68-9]

De dies estranys te’n trobes un de tant en tant, com avui que quan has arribat a la botiga t’has adonat que no tenies prou forces per bregar amb els proveïdors ni per passar el dia ensenyant mostraris i havent-los d’endreçar després sense haver fet ni cinc de calaix. És per això que has deixat la persiana del portal a mig aire,  com dient hi sóc però no hi sóc, i en lloc d’endreçar l’aparador i encendre els llums, t’has posat el jersei vell de quan vas a la rebotiga i t’hi has endinsat com si t’amaguessis d’alguna cosa. De fora estant semblava que estaves fent inventari, però només tu saps que el que feies era deixar passar el dia, els minuts primer i després les hores, aclofat a la vella butaca que hi conserves, immers en un silenci sense noses, com quan et capbussaves al mar per sentir només el teu cos en l’aigua.

Avui, però, una rere l’altra han anat passat totes les hores i només has pogut sentir el batec del teu cor alhora que el tic-tac del rellotge del besavi, la resta era plena d’un silenci negre, absolut. Hauries volgut poder imaginar com se senten, des de l’úter, els batecs del cor de la mare compassats amb els teus, però no te n’has sortit. Se t’ha fet de nit sense haver fet res, ni tan sols has pogut començar aquest inventari que fa tant de temps que tens per fer. Una altra vegada t’has quedat travat, a la primera línia, al primer lloc de la llista, allà on no saps, incapaç de trobar-lo, quin nom posar-hi.