senza fine
Ara torno, a poc a poc i amb una certa prudència, després d’haver-me acostat molt i molt a la tristesa d’un final sense present i al precari equilibri d’una veu i uns gestos que, sense els fonaments de la memòria, ja no se sostenen i suren en una mena de llimbs on les paraules i els records s’esborren per sempre.
La T està malalta, molt, d’una malaltia injusta que no es cura i que d’alguna manera ens encomana a tots al seu voltant. Probablement sigui per això que pensava, durant aquestes setmanes d’absència, com n’és de bo, per a benviure, gaudir cada segon que pugui compartir amb el meu fill i la M, amb els de casa, amb els bons amics… Ara mateix no hi confio en el futur i tampoc no ho sé si un altre dia me’n recordaré o no de tot el que m’hagi passat, però com a mínim espero que aquelles persones que m’estimo tinguin a la memòria el llegat de les bones estones que hem passat plegats, les carícies i els petons que ens hem fet i també els que ens hauríem pogut fer quan en sentíem l’impuls, totes les vegades que hem rigut junts -de nosaltres mateixos i també del mort i de qui el vetlla-, els silencis còmplices, les mirades plenes d’afecte i els somriures amables, les satisfaccions compartides, la pluja, la llum… I tanta i tanta vida que duem a les mans!
Voldria que tot això fos per sempre i no ho serà. Però torno disposat a viure cada minut, cada paraula, cada fet com si no tingués fi. Ja ho sé que no és així, però aquesta és la manera que la vida sigui plena i que, si un dia els records se m’esborren, jo l’hagi viscuda senza fine, com en la cançó que en Gino Paoli va escriure per l’Ornella Vanoni el 1961, senza fine!.