Cupressus sempervirens

Ricard Garcia

Arxiu de la categoria: Cupressus sempervirens

Intrús

La del seu
naixement és una ferida que mai no ha cicatritzat. Potser és per això que ara
que se li ha mort el nen que va ser, va i ve erràtic. La memòria de la seva
infància es redueix a algunes fotografies en blanc i negre que examina amb
insistència com qui busca un tresor. Se les mira una vegada i una altra, però
només hi veu un nen que posa amb el rostre sever, hieràtic i trist.

Amb el temps se li
ha anat esvaint de la memòria el caliu dels braços de l’àvia quan se l’asseia a
la falda. Els pares, en canvi, sí que hi són, però d’ells només en té un munt
d’advertiments i alguns retrets. Potser no hi havia temps per a res més, vol
pensar. Es mira i remira a les fotografies que conserva i se’n recorda de la
por que li feia desagradar als pares i del terrible pes que li suposava
sentir-se un intrús en les seves vides.

Ara, passats els
anys, encara viu preocupat per cada gest que fa i cada paraula que diu, encara
l’envaeix la mateixa por de quan era petit i creia que la sinceritat d’allò que
sentia podia esquinçar, en esclatar-li als dits i als ulls alhora, els fils tan
fràgils que el lligaven al món. Encara ara, de tant en tant, tanca amb força
els ulls i tot ell es reclou, i tot i que el sol escalfa i té la certesa que
els carrers són plens de gent que sap ser feliç, se sent un intrús en la vida
dels altres, també de les persones que estima. I se n’aparta mentre torna a pagar
la penitència d’un pecat que ha heretat, a contracor se n’aparta mentre rumia
què n’ha de fer de les fotografies de quan era un nen. 

La vida no és poesia

La vida no és
poesia, i donar rang de poema a les nostres experiències vitals explicant-les
en forma de vers és un engany al lector. De la mateixa manera que els poetes no
són éssers tocats per cap divinitat ni posseeixen cap do més enllà de la resta
de mortals, la seva vida tampoc no té res d’especial ni meravellós que no pugui
tenir la de qualsevol persona. No, no tot és poesia. Ho dic amb aquesta
claredat i contundència per manifestar el meu desacord amb l’afirmació
contrària. D’un temps ençà he sentit massa vegades que tot és poesia, i qui ho
diu no fa res més que crear un equívoc nefast entre expressar els sentiments i
escriure poesia. Si acceptem que una cosa i l’altra es confonguin amb tanta
facilitat i que el simple fet de fer pública una emoció és pugui considerar
creació artística, aconseguirem desvirtuar la poesia fins a convertir-la en una
forma autocomplaent i estovada de la paraula.

Un poema no pot pas
ser el resultat d’un capritx momentani, ni tampoc d’allò que se’n diu un estat
d’inspiració. És evident que hi ha coses que ens inspiren, és a dir, ens
serveixen de detonant per encetar un vers o un poema, però per contra del que
pensen aquells que diuen que tot és poesia, la inspiració no és un dictat
revelador. Si realment volem donar forma de poema a un sentiment, el procés ha
de ser molt més complex i laboriós. Allò que realment pot convertir una emoció
en poema comença per un procés de destil·lació molt rigorós que ens ha de dur a
saber què es vol dir, primer, i què s’ha de dir, després; perquè no tot s’ha de
dir. Hem de cercar, doncs, quines són les paraules que poden contenir amb precisió allò que
volem dir i hem de rebutjar aquelles altres que només aporten ornamentació
artificiosa, afectació i sensibleria. Perquè escriure poesia no és expressar
emocions, sinó mirar d’extreure la bellesa que aquestes emocions i vivències
puguin contenir.

És cert que per
gaudir de la poesia (escrivint-ne o llegint-la, tant és) cal tenir un cert grau
de sensibilitat, però això també passa amb la música o la pintura o el paisatge
i no és cap altra cosa que obrir-se sense prejudicis a sentir el que tenim al
nostre voltant. Per això, ser poeta no té res d’especial si no és la capacitat
d’enfrontar-se a les paraules amb la voluntat de forçar els seus significats
més comuns i els seus sons i encastar-les, pedra sobre pedra, amb les altres
paraules del poema sense que aquest es faci massa feixuc o, per contra, sigui tan fràgil
i inestable que se’ns trenqui. Però això vol ofici, no només inspiració. Per
tant, la veritable feina del poeta comença quan ja no n’hi ha d’inspiració i
aquest, amb una certa distància, és capaç de treballar amb el llapis i la
tisora alhora, reescrivint per una banda i podant, per l’altra, tot allò que
soni a artifici. Així, i amb l’ajut d’una sintaxi clara i neta, s’aconseguirà que
el vers tingui la mesura justa, que les paraules discorrin sense que es trenqui
l’equilibri i que la cadència del so en faciliti la percepció.

Només amb els
versos ben despullats de tot allò que és superflu (també de la vanitat del
poeta), les paraules adquireixen la categoria de poesia i poden mostrar la bellesa
i la veritat que el poeta vol compartir. La vida no és poesia, però n’és plena.
I el poeta, lluny de creure’s un demiürg, ha de saber destriar el gra de la
palla sense precipitar-se, amb paciència i sense caure en la trampa de
confondre allò que pertany a la seva vida privada amb el que és universal. Si
ho fa així, ens ajudarà a reconèixer la poesia que ens envolta i farà,
de ben segur, que la vida ens sigui una mica més amable.

De l’educació, les eleccions i el mercat

Sempre hi dono
voltes al sentit que té o ha de tenir aquesta feina d’ensenyar que fa 25 anys
que faig. Però aquests dies que els polítics surten a la tele a vendre el seu
producte, encara n’hi dono més. No és que en sàpiga molt d’ensenyament, però
com que de les altres coses encara en sé menys i  és més fàcil que
m’enredin, quan llegeixo les propostes electorals me’n vaig directe als
paràgrafs on es parla d’educació, a veure què hi diu. I quan ho llegeixo,
arribo a les mateixes conclusions que explicava el Xavier Antich en un magnífic
article
a La Vanguardia
d’abans d’ahir. El panorama és decebedor, tothom s’omple la boca –polítics i no-
parlant de la gran importància de l’ensenyament pel creixement del país, però
després només ens trobem amb inversions ridícules i amb decisions senzillament
estrafolàries.

Què és el que passa
en aquest país nostre, que en lloc de tenir en compte l’experiència dels qui
són cada dia al peu del canó, es viu tant de cara a la galeria? Perquè ara,
tothom anuncia solucions miraculoses per millorar l’educació dels nostres
alumnes, però quan hagin passat uns mesos de les eleccions només serem capaços
de discutir sobre si a les escoles ens aguanten els nens un dia més o un dia
menys, sobre si van o no de colònies, sobre si l’ordinador és o no és prou bo,
i etcètera. Soroll i soroll que no ens deixa sentir quins són els problemes de
fons.

Sovint em pregunto
per què no s’encaren de debò problemes com el del cada cop més minso
nivell lector dels nostres alumnes a primària, a secundària i a la universitat, així com la dificultat que tenen per expressar-se amb coherència.
No entenc que no ens faci por -a mi me’n fa, i molta-, constatar el creixent
desinterès intel·lectual dels estudiants de batxillerat i universitaris.  I tampoc no entenc que no ens preocupi tenir
una formació professional que de veritat formi oficials i tècnics que es puguin
incorporar a les empreses amb unes mínimes garanties de saber fer la seva feina.
O que les fornades de mestres i professors que s’incorporen a la
docència, ho facin –amb excepcions molt lloables, és clar- per repetir als seus
alumnes allò que ‘s’han après’ sense gaire sentit crític ni mai haver
experimentat amb els coneixements rebuts.

Podria anar fent
llista, però em sembla que amb el que he dit ja n’hi ha prou. Tot plegat em fa
pensar, una vegada més, que a aquest ens totpoderós que en diem mercat no li interessa aquella vella, i
bella també, idea de l’educació com a instrument que permetia alliberar-se de la
servitud. Ara com ara, però, vivim en una il·lusió de llibertat, i són molts els joves que, sense una
formació sòlida des del punt de vista professional i humanístic alhora, estan abocats a ser mà d’obra barata i compradors compulsius en lloc de persones que
es valorin pels seus coneixements i les seves habilitats.

Doncs bé, ara que
s’acosten les eleccions, torno a parar l’orella per escoltar què en diuen els
polítics de l’ensenyament a Catalunya, i el que sento no m’agrada. Tot i la
migradesa de l’Estatut, tenim plenes competències en educació. Per tant, potser
el que ens fa falta són polítics que escoltin les veritats que es viuen a les
aules i que siguin prou valents per plantar-hi cara. Si no ho fan, acabaré
pensant que, com al mercat, també a
ells els convé més la deseducació que tant triomfa a la televisió, que no pas
haver-se-les amb uns ciutadans carregats de sentit crític i ben formats.

Vanitas, vanitatis

Estic batejat, i tot
i que l’església catòlica em deu contar entre els seus, la veritat és que ja fa
molts anys que no sóc creient. De molt jove, tot just després de la Confirmació, vaig
començar a dubtar. Però vaig tenir la gran sort d’ensopegar amb Mn. Jesús que, davant del neguit dels dubtes, em va ensenyar que el més sensat era, sense fer cap mal
a ningú, viure segons els propis sentiments. I en aquests, llavors ja no hi
cabien ni la fe ni els dogmes.

Això no vol pas dir
que em senti del tot aliè a les qüestions espirituals ni tampoc que no pugui
entendre les creences i la fe religioses d’un parell de bons amics, catòlics i
practicants. Potser és per això, perquè entenc la seva manera íntima i personal
de creure en un Déu, que em sembla exagerada i exhibicionista la demostració
del poder del Papa i de l’església d’aquest cap de setmana. La parafernàlia i
les grans escenificacions que s’han fet per la visita de Benet XVI no tenen res
a veure, al meu entendre, amb la idea de Déu que, tot i no ser creient, jo em
pugui arribar a formar.

Tot plegat m’ha
semblat molt lluny de l’exercici de la bondat i, en canvi, molt a prop de
l’exercici d’un poder que permeti a l’església catòlica seguir mantenint el seu
estatus i els seus privilegis. O no era això el que s’escenificava quan els
(nostres?) dirigents polítics acotaven el cap davant el Papa, que no feia gaire
que els havia renyat?

La casualitat ha
volgut que la visita papal coincidís amb el fet que aquests dies, a classe,
estem llegint la poesia religiosa castellana del segle XVI i m’he hagut
d’esforçar per explicar als meus alumnes de literatura què és això del camí de
perfecció i el sentiment místic de Sant Joan de la Creu. Suposo que el fort
contrast entre una cosa i l’altra m’ha dut aquí on sóc, però més enllà d’aquests
extrems, em sembla que la vivència espiritual –i ja no dic religiosa perquè s’hi
pugui acollir qualsevol- hauria de tenir a veure, més que no pas amb la
representació, amb el diàleg íntim que cadascú pugui establir amb ell mateix i
amb el seu sentiment de transcendència en el món. Per contra, l’espectacle que hem
vist aquests dies no era altra cosa que una manifestació exagerada de culte a
la personalitat per part d’un bon nombre de catòlics –no tots- i de vanitat, de
vanitat terrenal per part dels prínceps de l’església.

…i res no em lliga

            Amb el gest destre,
            mortalles d’olor quieta
            fila l’aranya.

            La llum s’ajorna
            entre restes de pluja,
            la boira baixa.

            La grava és molla,
            el silenci s’estripa
            a cada passa.

            Sobre les lloses,
            en el relleu dels noms
            el fred s’ajaça.

            Entre les ànimes,
            com navalles en l’ombra
            dos xiprers s’alcen.

            Miro com passa
            la mort i res no em lliga,
            ja dorm la tarda.

            Tanco els ulls ara,
            reposen les mirades,
            el pinzell calla.

La força del vent

La força del vent retalla l’horitzó, més lluny que mai, i amb prou
feines pots obrir els ulls sota aquesta llum, seca i blanca, que estripa
l’aire.  El món és estranyament net davant teu, i buit. Tant com aquest
cel i aquest mar que s’inflen i creixen plens de no res.  Sents la
força del vent assegut a la sorra, i que se t’empassa el vertigen del
paisatge.

Perquè uns braços…

A contrapèl, com un
ganivet ben esmolat que se’ns posa sota la pell, el desig. I aquest mirall
descarnat que ens guaita i es burla quan gosem mirar-lo als ulls. Hi ha dies
que viure fa mal i sota la pell hi duem, només, alguns trossos de veritat que
se’ns claven com vidres i aquest mal d’ossos que ens escanya el gest. Hi ha
dies que, com un sol que es pon dòcil, fóra més fàcil deixar-se morir i
abandonar l’esperança de reconèixer el rostre de cap fantasma. Hi ha dies que
val més no fer-se preguntes i esperar que tot ho dilueixi l’aigua de la pluja.
També aquest foc que per alimentar-nos la il·lusió de viure, crema les hores
sota la tardor ocre que cobreix el món. Hi ha dies que els vivim a contrapèl i
obrir els ulls fa mal. Sort, però, que també hi ha instants que flueixen
lluminosos lluny de la raó, sense necessitat de respostes, i ens podem mirar al
mirall sense témer res, que els vivim feliços només perquè uns braços ens
omplen els braços i no ens fa mal, ni por, la senzilla animalitat de l’amor.

Ressons

No és ben bé cert allò que diu que s’escriu per un mateix. Si més no, aquest no és el meu cas. Quan vaig començar a escriure no sabia del tot perquè ho feia, però ben aviat vaig començar a sentir la necessitat d’ensenyar-ho a algú altre perquè, si no ho feia, les paraules quedaven empresonades a la llibreta i se’m morien. I no és pas per a què se’t morin que les escrius, s’escriu per donar vida a tot el que ets i a tot el que t’envolta. Després ho dónes a llegir als altres perquè facin de notaris dels teus pensaments i de les teves emocions, de les paraules amb les quals proves de dir qui ets. D’alguna manera, és com si només  l’eco de les paraules que retornen dels qui t’acompanyen, et pogués garantir que encara ets viu.
Per això és pel que em fa il·lusió trobar encara ressons de Els contorns del xiprer i de De secreta vida. La setmana passada -gràcies al David Madueño, que m’ho va proposar- apareixia a Week&Sabadell un dels poemes del meu primer llibre. Després vaig descobrir que el Josep Maria Balbastre li havia trobat utilitat a un altre poema meu, i finalment -aquesta setmana- el Josep Manel Vidal m’explicava que havia tornat a llegir De secreta vida i que tornaria a publicar al seu actual bloc la ressenya, molt generosa, que va fer d’aquest llibre. Tots tres són motius per estar content, perquè tots tres m’han fet sentir que les meves paraules, més enllà de quan les vaig escriure, encara són vives.

Ordre natural

 

Fer-ho no era fàcil, però va arribar el dia que es van adonar que no hi
havia més remei que sacrificar la gossa per estalviar-li el dolor que li minava
els ossos. La displàsia dels malucs i l’artrosi l’havien amansit tant que
gairebé ja no es movia. Només alçava el cap buscant una mà i se’ls mirava després
amb una mirada que si no hagués estat la d’un animal, haurien dit que semblava
de comiat.

Quan la van haver de matar, tenia tretze anys, que ja en són molts pels
gossos. Però tot i així, secretament l’enyoren i cada vegada que entren o surten
de casa tomben el cap per veure si s’acosta fent una corredissa, com era costum,
fins al reixat. Però no. Des que no hi és que el jardí sembla una mica orfe. També
ells.

Fa uns dies, però, que un conill boscà ha triat un munt de llenya vella del
jardí per fer-hi la llodriguera. Des d’allà, va i ve i ho explora tot
atrevint-se a allargar cada vegada més les seves incursions a la recerca d’herba
tendra. D’ençà que el van descobrir, quan algú dels tres el veu, crida els
altres a la finestra. Llavors, des de darrera els porticons perquè no s’espanti,
l’observen sorpresos com tres nens davant la descoberta d’un petit tresor que
només a ells els pertany. I mentre riuen excitats amb l’anar i venir enjogassat
del conill, encara que ningú no ho digui, pensen en la gossa que ja no hi és.

Labordeta!

             […]
             También será posible
             que esa hermosa mañana
             ni tú, ni yo, ni el otro
             la lleguemos a ver,
             pero habrá que empujarla
             para que pueda ser.
             Que sea como un viento
             que arranque los matojos
             surgiendo la verdad
             y limpie los caminos
             de siglos de destrozos
             contra la Libertad.
             […]

            (Fragment del ‘Canto a la libertad’ de José Antonio Labordeta)

Un gran goril·la pensarós

Hi ha a Barcelona
dues exposicions de l’immens Miquel Barceló que cal visitar. La primera és a l’Arts Santa Mònica, es titula ‘Barceló abans de Barceló, 1973-1982’ i acull obres del
primer període del pintor, dels moments d’aprenentatge amb la matèria i amb els
pigments que la matèria desprèn, del re-coneixement de la natura i el paisatge
després d’haver deixat enrere la infantesa i del coneixement de l’home que
habita en el pintor. La segona, que es pot veure a CaixaForum i es titula
‘La solitude organisative’, conté obres del període comprés entre 1983 i 2009, quan
Barceló ja no tentineja i avança com una força imparable pels móns de la
pintura i del coneixement.

Veure-les
totes dues seguint la cronologia proposada ha estat una experiència tremenda. Des
de les sèries de caixes de matèria que s’exposen al començament de tot fins
arribar al gran goril·la pensarós del final, es produeix un crescendo
d’emocions estètiques que et va seduint, però sobretot s’entra en el discurs
personal del pintor ja que, com qui no vol la cosa, Barceló desplega davant de
l’espectador tot el seu pensament en forma de volums i línies, de colors i
textures, d’emocions que sovint no hi caben en els quadres i s’escampen més
enllà de la tela com si et vinguessin a buscar.

Pebrots i
tomàquets, papaies, pollastres, cabres, pops, animals salvatges, llavors,
cranis, argiles,  el propi cos del pintor
o les gents de Mali poblen el món pictòric i vital d’aquest home que, com un
volcà que la terra no pot contenir, es desborda i se’ns ofereix. I ho fa de tal
manera i amb tanta sinceritat que, veient la seva obra, es té la sensació
d’estar observant el moll dels seus ossos.

Hi ha moltes
pintures que em van xuclar la mirada mentre recorria les exposicions. Però ara que
ja fa dies que les vaig veure, reconec que n’hi ha algunes  que encara em ballen pel cap, com ara La travessia del desert, les aquarel·les, les pintures
fosques i, sobretot, aquest gran goril·la que ens mira entre abstret i pensarós i que Barceló -explica- va desdibuixar a partir d’unes taques de pintura sobre les quals hi va fer un munt d’incisions per traçar les línies que ara hi veiem.

Al mateix temps que penso en aquesta tècnica que va emprar  el pintor, consistent en buidar en lloc d’omplir, me’l miro i remiro aquest goril·la i m’impressionen la quietud i la serenitat  amb què ens mira passar mentre sembla pensar el món. I una cosa i l’altra em fan pensar en la necessitat de desdibuixar les nostres vides excessives i en la necessitat, també, de desaprendre Occident  i tornar a començar.

Emocions i veritat

No ho sé si les
emocions ens poden enganyar, però començo a pensar que sí, que enterboleixen la
percepció que tenim de la realitat i no ens deixen veure amb claredat el que
ens passa personalment ni el que passa al nostre voltant. I no vull pas dir que
ens n’haguem de desfer de les emocions, ningú no podria pas viure sense, però
si que em sembla que quan s’escapen dels espais íntims i envaeixen l’espai comú
sense haver estat prèviament destil·lades, no ens ajuden a pensar de forma
raonable ni equànime. 

Estimem i odiem amb
les emocions, i no només no és pas cap mal que ho fem sinó que són una part
fonamental del nostre ésser, però quan el plaer, la ràbia, l’eufòria, el dolor,
el desig, la rancúnia, l’alegria, la gelosia, l’amor o l’enveja… emergeixen
desbocades per guiar-nos, tendim a donar més valor a allò que nosaltres sentim que
no pas a allò que pugui sentir algú altre. És llavors que l’emoció ens situa
falsament en el centre d’un món que -no ho voldria oblidar mai- és tan divers i
canviant com ho puguin ser cada una de les nostres vides. I tot i que és ben
cert que en els sentiments hi ha el combustible que ens empeny a viure,
l’emoció no és ben bé ni necessariament el mateix que la veritat.

El meu primer Estellés

No és pas la primera vegada que la poesia de Vicent Andrés Estellés és present en algun dels meus blocs. Sense fer gaire memòria me’n recordo de dues entrades (aquí i aquí) protagonitzades pel poeta de Burjassot. Avui, però, hi torna a ser perquè aquest bloc també s’afegeix a la Diada Estellés, nascuda als blocs a partir de la convocatòria de la Festa Estellés.

Quan rumiava com homenatjar el poeta, me’n he anat a la prestatgeria  a cercar els meus llibres de l’Estellés i me’ls he mirat un per un. El que teniu a la fotografia del post és el més antic, ja es veu que les tapes s’han descolorit i estan gastades. És del 1979 -jo encara era a l’institut- i el va  editar l’Eliseu Climent amb un format molt senzill: cobertes de cartolina blava amb el títol del llibre i el nom de l’autor en una etiqueta enganxada al damunt.

Després en vingueren més de llibres del Vicent Andrés Estellés, i també l’Obra Completa que la M. em va regalar fa un grapat d’anys. Avui ens la miràvem tots dos i tornàvem a llegir la dedicatòria que m’hi va escriure, ben viva encara, com la poesia de Vicent Andrés Estellés, com aquests versos de Els canyars de la vora de la sèquia del meu primer Estellés:

                        […]Jo vivia aleshores,
vivia plenament com no havia viscut,
viu adàmicament entre objectes sorpresos,
en ben deliciosa elementalitat:
els àlbers, el silenci dels amants, el crepuscle,
un cos, una carn pura, tot l’amor, un amor.
La sorpresa, la glòria. O si voleu, la festa,
la festa dels sentits ballant entorn de l’ànima,
ballant damunt la brossa a la llum de la lluna.
No hi hagué en l’antic Regne de València un amor
com aquell, com el nostre, com la fúria de viure.

[Vicent Andrés Estellés: Llibre de meravelles, Eliseu Climent editor, València, 1979]

En el silenci obscur… (Màrius Torres, 1910-1942)

Tot just fa tres mesos i mig, llegíem al cementiri del Poblenou la poesia de Salvador Espriu, Bartomeu Rosselló-Pòrcel i Màrius Torres, tres poetes que s’havien acarat a la mort amb els seus versos i, encara més, en Rosselló-Pòrcel i Torres molt aviat ho van fer també amb la pròpia vida.

Avui però, que fa cent anys justos que en Màrius Torres va néixer al carrer Major de Lleida és hora d’homenatjar la vida, perquè si aquest poeta es va poder adreçar al Dolç àngel de la mort com ho va fer o ens va dir què és la mort, és perquè empassant-se l’Univers i deixant-se gronxar per la música subtil de l’infinit havia copsat els batecs més profunds del món, havia combregat amb la vida. Si més no, això és el que a mi em fa pensar quan llegeixo aquests versos que el poeta va datar el 18 de març de 1937:

       La musique souvent me prend comme une mer!
                                                        
Baudelaire


En el silenci obscur d’unes parpelles closes
que tanca l’Univers en el meu esperit,
la música s’enlaira. -Talment, en l’alta nit,
puja fins als estels el perfum de les roses.-

Ella, divina música!, en el meu cor petit

fa cabre l’infinit, trencades les rescloses,
i se m’emporta lluny dels Nombres i les Coses,
més enllà del desig, quasi fins a l’oblit.

Com les algues que avancen en el pit de les ones

entre el bleix de les aigües rítmiques i pregones,
jo vaig música endins, voluptuosament.

I mentre el món es perd, adormit a la platja,

jo somnio -perdut en l’estreta salvatge
dels llavis de l’escuma i dels braços del vent.
                                        

Pèrdues i guanys

Cada passa que
fas,  cada decisió que prens suposa també
haver de renunciar a alguna cosa. I així, dia a dia t’has adonat que construir
una vida és fer un camí ple de pèrdues i és, també, deixar enrere el llast de
tot allò que t’emboira els sentits quan, en lloc de ser fidel a les emocions
que et lliguen amb el món, proves de ser qui els altres diuen que ets. D’alguna
manera has entès que les pèrdues són el preu de la llibertat de pensar sense
haver de pagar peatges ni impostos afegits, que les pèrdues són el preu de
deixar de ser allò que de tu s’espera per enfrontar-te amb qui de debò ets en
cada circumstància i en cada moment.

Potser és per això –tot
i que no saps si te’n sortiràs- que has decidit ser més valent del que has
estat fins ara i anar a l’encontre de qui ets, del que penses i del que sents,
sense por a la soledat, com si tot sol volguessis aprendre el camí de la mort sense
haver-te traït, amb la tranquil·litat de no haver estat l’instrument d’idees ni
de voluntats alienes. Tot sol, sense condicionants i complet més enllà del
judici dels altres, com si la pèrdua fos una manera d’acostar-te més i més a
tu, al teu ésser més mineral.