La vida versió Champions League

"Abordà amb certa extensió el que ell considerava la naturalesa de la seua enfermetat. Era, va dir, un mal constitucional i familiar, i desesperava per trobar-li remei; una simple afecció nerviosa, afegí immediatament, que indubtablement passaria aviat. Es manifestava en una multitud de sensacions anormals. Algunes d’elles, quan me les explicà detalladament, m’interessaren i em desconcertaren (…); amb prou feines suportava els aliments més insípids; no podia vestir roba si no era d’una certa textura, els perfums de totes les flors li eren opressius; la llum més tènue torturava els seus ulls i només uns pocs sons peculiars, entre ells els instruments de corda, no li inspiraven horror."

La caiguda de la casa Usher. E.A: Poe.

Amb aquest fragment de La caiguda de la Casa Usher volia començar hui el post, perquè m’identifique amb el personatge, Roderick, en un dels seus patiments: el de l’olfacte. Per a que donar una idea de l’abast del problema, quan anava a casa el meu novio, que vivia en un tercer pis, i a la terrassa del bar de baix s’encenien un cigarret, jo, des del menjador, en notava l’olor -la molèstia-.

Senc tots els olors a distància, olors que aparentment no noten altres persones, o no amb tanta intensitat.  L’altre dia, al tren, l’home del meu costat s’havia fet alguna copeta de conyac, o alguna cosa. Anava serè, però quan se’m va seure al costat, vaig tindre la impressió que tenia un borratxo fastigós a la meua esquerra. M’havia de mig tapar el nas amb l’exemplar de la novel·leta que m’estava llegint –The professor, que em perdone l’Emily Brönte-.

Emili, fent broma, em diu que a la pròxima tragèdia on s’hagen de rescatar víctimes, me’n vaja en companyia de tots els gossos, per a rastrejar, que segur que faré profit. Home, no estic entrenada a cercar-ne, de víctimes, però ja puc avançar que em podrien ensinistrar a base de dònuts.

Comença sentint-se alguna cosa, com la primavera a principis de març. És una sensació de vegades, altres és alguna cosa més instintiva, o potser una qüestió física -biològica, vull dir. Poc a poc, una s’unfla com un globus d’aigua; s’accentua una certa torpesa, un pessic d’insomni, i de colp i volta, un matí, veus que la talla dels sostenidors s’ha quedat menuda. Al mateix temps, una punxada, la intuïció femenina, recorre tot el cos.

I finalment, com un torrent d’aigua desbocada, aquella mateixa vesprada t’agafen unes ganes terribles de beure cervesa, menjar xocolata, beure cafè, alcohol -o un plis plai, que diuen a Alcoi, i que combina ambdues coses-. Et mires els pits, mires el pot de cervesa que tens a les mans, i finalment, amb un mig somriure, t’aboques al calendari, sabent que, amb la mateixa seguretat que hom afirma que en un triangle equilàter els angles mesuren 60 graus, et falta menys d’una setmana per a la regla. És el SMP: Síndrome Pre Menstrual.

De fet, cervesera de mena com sóc, això de tindre una birra a la mà no és precisament un síndrome de PSM, o jo patiria d’anèmia ferropènica. Però sí hi ha altres símptomes abans esmentats. O el pitjor dels meus símptomes és la crisi dels 18 barra crisi dels 30: trobar-me jo sola, amb una barra de xocolata a una mà i una copa de mistela de Xaló a l’altra, plorant a llàgrima viva, dient-me que què collons faig vivint com una adolescent de 18 anys si el que hauria d’estar fent és viure com una adulta de 30.

Després d’una horeta, amb la mateixa rapidesa que ha vingut, se’n va; et fots a riure estrepitosament, i canvies la birra per un calendari, i la xocolata per la caixa de compreses:-Bah, de debò vullc canviar la meua vida filantròpica?

Anàvem al cinema amb la intenció de veure el "Sueño de Cassandra", però aparentment hi havia una certa descoordinació entre els cinemes de La Vital i el Levante, i per a no estar mitja hora esperant a les portes del cine -feia molt de fred-, finalment decidírem entrar a veure Stardust, que començava en el moment en què arribàvem. Hora d’inici: 22.35. Hora d’acabament: 00.35. Sensació de durada: eterna.

Vaig esperar a que tragueren els títols de crèdit per a anar-me’n: primer, perquè el cinema estava petat -seiérem a la 4º fila!! Tenia por que els conjurs de la bruixa maruixa travessaren la pantalla i em convertiren en un ratolí!!- i segona, perquè esperava, en qualsevol moment, veure inscrit en pantalla una cosa semblant a: agraïments especials al senyor Windows Vista per deixar-nos rodar la peli en els seus fons d’escriptori. De debò.

La imatge, els efectes i tot això és molt bonic en Stardust; el que falla, al meu parer, és que té massa subtrames, i és clar, quan sembla que s’acaba la pel·lícula, apa, sant tornem-hi, que no ha estat res. Els guionistes han agafat l’esquema de Campbell o Propp i l’han multiplicat per quatre, amb el resultat que Stardust és una mescla de les Cròniques de Narnja, Peter Pan a Neverland, Hansel i Grette i la Caputxeta vermella. Bé, millor dit, no són cap mescla; són tots els quatre contes posats l’un al darrere de l’altre, respectivament.

Salven la peli sobretot sobretot Robert de Niro, fent d’un pirata sorprenent, esplèndid i divertidíssim -ell i tots els seus pirates-, i la Michelle Pfeiffer fent de roïnassa, incloent també als seus maquilladors que feren un treball magnífic.

Gran pel·lícula per a pre-púbers desficiosos en un diumenge plujós de sobretaula. Si no es compleixen aquestes condicions, recomane veure-la a trossos, quan hom no tinga absolutament res millor que fer, i vulga flipar un poc.

Aprobat justet, i per Robert de Niro i Michelle Pffeifer.

Ha arribat novembre després que algú decidira passar una cortina de pluges entre l’estiu i aquesta trinxera de l’hivern que en realitat és la tardor. Fa fred; m’agrada. Abans deien que per Tots Sants s’havia d’estrenar abric. L’any passat recorde anar en màgina curta -per la globalització del caos atmosfèric-. Enguany, en canvi, ha fet un Tots Sants com déu mana. I el poble i la tardor es poden notar amb tots els sentits…

La vista: La verdor de l’agret i la del taronger fan de la Font en concret i de la Safor en general el xicotet paradís terrenal. Ací la tardor només és de color carabassa pels bunyols i els boniatos, i grisa perquè les muntanyes tenen les roques grises, badades per la calor de tres mesos tòrrids, o per les pluges que ens envia la Marina.

El tacte: el tacte és el de les mantes, que recoperem dels baguls de làvia, on ha reposat mandrosament tota la roba d’hivern. També és el tacte gelat de l’aigua de l’aixeta, i la sensació de fred humit i traïdor de la comarca, que ens soterra en una clapa humida, tant si fa fred com calor, durant tot l’any.

L’olor: un dels sentits que més m’agrada. La Font fa olor a llenya cremada, a xemeies enceses -es pot sentir pel carrer, qualsevol dia de la setmana, ja cap a les set o les huit de la vesprada-. La casa, ma casa, fa olor a panellets, a taronja recén collida, i al llorer amb què s’han cobert les mants guardades, per a que no hi vagen els bitxos.

El gust: mmmmhh.. Fa gust a mandarina acabada de collir, gust a paella negra -la meua preferida del món, amb carxofa i faves-, gust a vi de Xaló, i a guisat de la mare.

L’oïda: Els sorolls i sons de la tardor, d’aquests dies, difereixen de la resta de l’any perquè els xiquets ja no pugen a jugar a la Plana. Resten a casa, o al poble, baixen al parc. I la Plana s’omple de calma, com si al món sencer li hagueren posat una enorme sordina.

El sisè sentit: A partir de tots Sants ixen els fantasmes, els bons i els roïns, i en aquestes nits, que semblen d’hivern, vullgues que no, fan companyia: beatos, apòstates, republicans i meninfots, l’esperit de les generacions anteriors s’escampa com la boira, per tota la vall. Només els demane a les animetes santes que a les nits es queden a les portes de la casa, guardant, i em deixen dormir tranquil·la.