La vida versió Champions League

"Abordà amb certa extensió el que ell considerava la naturalesa de la seua enfermetat. Era, va dir, un mal constitucional i familiar, i desesperava per trobar-li remei; una simple afecció nerviosa, afegí immediatament, que indubtablement passaria aviat. Es manifestava en una multitud de sensacions anormals. Algunes d’elles, quan me les explicà detalladament, m’interessaren i em desconcertaren (…); amb prou feines suportava els aliments més insípids; no podia vestir roba si no era d’una certa textura, els perfums de totes les flors li eren opressius; la llum més tènue torturava els seus ulls i només uns pocs sons peculiars, entre ells els instruments de corda, no li inspiraven horror."

La caiguda de la casa Usher. E.A: Poe.

Amb aquest fragment de La caiguda de la Casa Usher volia començar hui el post, perquè m’identifique amb el personatge, Roderick, en un dels seus patiments: el de l’olfacte. Per a que donar una idea de l’abast del problema, quan anava a casa el meu novio, que vivia en un tercer pis, i a la terrassa del bar de baix s’encenien un cigarret, jo, des del menjador, en notava l’olor -la molèstia-.

Senc tots els olors a distància, olors que aparentment no noten altres persones, o no amb tanta intensitat.  L’altre dia, al tren, l’home del meu costat s’havia fet alguna copeta de conyac, o alguna cosa. Anava serè, però quan se’m va seure al costat, vaig tindre la impressió que tenia un borratxo fastigós a la meua esquerra. M’havia de mig tapar el nas amb l’exemplar de la novel·leta que m’estava llegint –The professor, que em perdone l’Emily Brönte-.

Emili, fent broma, em diu que a la pròxima tragèdia on s’hagen de rescatar víctimes, me’n vaja en companyia de tots els gossos, per a rastrejar, que segur que faré profit. Home, no estic entrenada a cercar-ne, de víctimes, però ja puc avançar que em podrien ensinistrar a base de dònuts.