La vida versió Champions League

Què vols que et diga?

La Font d’En Carròs en tots els sentits

Ha arribat novembre després que algú decidira passar una cortina de pluges entre l’estiu i aquesta trinxera de l’hivern que en realitat és la tardor. Fa fred; m’agrada. Abans deien que per Tots Sants s’havia d’estrenar abric. L’any passat recorde anar en màgina curta -per la globalització del caos atmosfèric-. Enguany, en canvi, ha fet un Tots Sants com déu mana. I el poble i la tardor es poden notar amb tots els sentits…

La vista: La verdor de l’agret i la del taronger fan de la Font en concret i de la Safor en general el xicotet paradís terrenal. Ací la tardor només és de color carabassa pels bunyols i els boniatos, i grisa perquè les muntanyes tenen les roques grises, badades per la calor de tres mesos tòrrids, o per les pluges que ens envia la Marina.

El tacte: el tacte és el de les mantes, que recoperem dels baguls de làvia, on ha reposat mandrosament tota la roba d’hivern. També és el tacte gelat de l’aigua de l’aixeta, i la sensació de fred humit i traïdor de la comarca, que ens soterra en una clapa humida, tant si fa fred com calor, durant tot l’any.

L’olor: un dels sentits que més m’agrada. La Font fa olor a llenya cremada, a xemeies enceses -es pot sentir pel carrer, qualsevol dia de la setmana, ja cap a les set o les huit de la vesprada-. La casa, ma casa, fa olor a panellets, a taronja recén collida, i al llorer amb què s’han cobert les mants guardades, per a que no hi vagen els bitxos.

El gust: mmmmhh.. Fa gust a mandarina acabada de collir, gust a paella negra -la meua preferida del món, amb carxofa i faves-, gust a vi de Xaló, i a guisat de la mare.

L’oïda: Els sorolls i sons de la tardor, d’aquests dies, difereixen de la resta de l’any perquè els xiquets ja no pugen a jugar a la Plana. Resten a casa, o al poble, baixen al parc. I la Plana s’omple de calma, com si al món sencer li hagueren posat una enorme sordina.

El sisè sentit: A partir de tots Sants ixen els fantasmes, els bons i els roïns, i en aquestes nits, que semblen d’hivern, vullgues que no, fan companyia: beatos, apòstates, republicans i meninfots, l’esperit de les generacions anteriors s’escampa com la boira, per tota la vall. Només els demane a les animetes santes que a les nits es queden a les portes de la casa, guardant, i em deixen dormir tranquil·la.

Publicat dins de Terra | Deixa un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.