Els dies i les dones

Avui, per enèsima vegada, m’he perdut en aquesta ciutat que ja fa cinc dits d’una mà que m’acull. A veure perdre’s, entenguem-nos, tenia apamat el territori  proper i sempre es podia desfer el camí, però sí, davant la meva infructuosa recerca d’una oficina de correus per enviar uns originals a un premi literari que em farà més ric i famós del què sóc ara (les dues úniques raons per les quals escric),  m’he extraviat pel barri de Sant Andreu.

.

Una munió de follets diabòlics han tret i posat i tornat a treure carrers i rètols fent-me donar més tombs que un taxista coreà amb gepaessa bona part del vespre. Tenia el mapa al cap i és clar, al cap és per tenir-hi coses més importants. Però bé, després de veure que passeig avall no trobava el maleït carrer que havia de tombar a l’esquerra, he seguit els emaems que havia deixat anar per si les mosques -ens coneixem Figueres!- i així, he atacat el cim per una altra ruta.

La veritat és que la descoberta del carrer objecte de la meva excursió, el carrer de Coroleu, m’ha semblat una gran troballa. Tot el què és bo es fa esperar, diu la cultura popular. Una vegada lliurat el paquet a una amable funcionària que no ha posat objeccions al fet que no hi figurés el meu nom com a remitent -els premis és presenten amb pseudònim, etc.- he respirat alleujat i m’he dedicat a badar. Un home enfurismat reclamava a un altre amable funcionari que un aparell per tallar-se els pelets de dins el nas, li hagués arribat al seu domicili sense les piles corresponents.

Carrers encara amb llambordes. Cases d’una planta. Picaportes a les portalades de fusta massissa, polides o pintades. Vida de barri. Vida d’una vila que va ser engolida per la gran ciutat. Sensació de ser a Sabadell, Terrassa, Reus… Un poble gran, una ciutat petita.

He assignat algunes històries a cada casa. Aquí una vídua que s’alimenta del dinar que li porta la Creu Roja perquè el marit, un peça, va deixar-ho tot a la querida i ara només li queda la casa i el recordar; aquí una parella que va tenir tots els problemes del món per quedar-se embarassats i ara, ella, que no els podrà veure ni sentir mai, es deixa estimar amb un amor que ningú va explicar-los que podria existir; aquí, un solterot que treballa com a agent de seguretat però que plora com una magdalena quan Rick deixa l’Ilsa, que espera trobar algun dia una Lauren que li pregunti si sap xiular…

M’havia perdut i les històries m’han trobat. Dolç, lent, alegre batec. Fictici, real o possible. El dubte, com sempre, la millor de les brúixoles