Els dies i les dones

David Figueres

ANDREA

2

La sentia de lluny, com un zumzeig somort. Un peatge? Una mena de càstig? Ni ho sé. Ho he dit en veu alta, perquè em sentís tothom, que aquest estiu de temperatures suaus ha estat una delícia de viure. Es veu que això de les delícies a l’oratge no li va. S’ha anat generant sense fer soroll. Una espiral de qui sap què començant a mal remenar la meva salut. Un desguàs començant a giravoltar. Un escolament subtil.

De seguida que n’he sentit els primers símptomes he corregut a la farmàcia. Colors, textures i efervescències, barren finestres, portes, escletxes per on pot escolar-se la malura. Ho assolarà gairebé tot. La intensitat sempre és desconeguda. Només sé que m’atraparà, perquè som vells amics, perquè sóc un territori fàcil. Les provisions de química em faran anar com en una peixera uns quants dies. Ho tinc assumit.

Abans de lliurar batalla, però, ens hem de conèixer. Ens saludem com dos adversaris honestos. Rebo el cop del seu guant a la cara entenent que és així com comencen els duels. M’amaga les seves forces, les seves sorpreses; per quin flanc es decidirà a envestir.

Ja sé com et dius. Ara sí que et puc mirar als ulls, acaronar els teus cabells de fúria. Ja sóc sopetes, veure molt de líquid, habitar el forat usual del sofà, viure de vuit hores en vuit hores. Sí, mama; sí, mama; recontrasí, mama… Sóc tot teu Andrea, el meu primer encostipat de la temporada, i no et tinc por.

ELS JUNYS SOBREVINGUTS

1

Esperar a esmolar les eines no té cap sentit quan els junys et cauen a sobre. Inclemència de les garbes encara per amuntegar, dels grans daurats a punt de ser mòlts, del rostoll hirsut que no prendrà paciència per punxar.

En Xavier Mir fa dies que fa passar la dalla. A l’Alcalaten les forques són a punt. A Alcanar començaran a estrijolar. El Carles Borja separarà el gra de la palla. La nostra selecció farà servir dues paques com a porteries. A Malgrat han plantat els pals per fer els pallers. Nord enllà no deixaran que malmetin les roelles…

Bon cop de falç, defensors de la terra. Bon cop de falç!

MARIA DE LA CONVERGÈNCIA

0

A la Maria de la Convergència no li agrada veure els polítics dir-se el nom del porc en públic. Des de petita li ensenyaren que els draps bruts es renten a casa. Què no li poden donar un ministeri al Duran perquè estigui calladet? O millor encara, per què no li fan un ministeri a mida?

 La Maria de la Convergència es va emocionar amb la jugada del Mas amb l’Estatut, però amb el temps, el Mas ha perdut pistonada. No sap per on va. El veu més com un firaire que ha recollit el poc que quedava, que no pas un polític de veritat. Massa somriure, massa pentinat. Refundar el catalanisme? Que es deixin de punyetes! Tornar a guanyar és el que han de fer. Llavors sí que les coses rutllaven.

Damunt la televisió, la Maria de la Convergència veu la fotografia del seu marit i ella amb el president Pujol al Pedraforca. Té un dit de pols. Normalment hi passava la camussa cada dia però després de les declaracions de l’altre dia… El President, el Nostre, el de Debò, el Molt Honorable, incitant a la Caleborroca! Com ens hem de veure, Verge Santa!

Avui ha trucat al gran. Ara s’ha asserenat, però quan era jovenet, l’havien hagut de treure de més d’un calabós: que si pedrades a la Guàrdia Civil, que si manifestacions que acabaven en punxa… "Nen, això que en diuen sobiranisme, és el mateix que allò de la independència que cridàveu tu i els teus amics peluts?", l’hi ha preguntat.

 El gran (hipotecat, enfillat, ajuntat, desajuntat i tornat a ajuntar) li diu que sí però no, mama. La Maria de la Convergència no entén res, pregunta si aquest cap de setmana tampoc podrà veure als seus néts i s’oblida a propòsit de preguntar per la seva estimadíssima nora.

Publicat dins de Tribuna | Deixa un comentari

MAIL RETORNAT

1

Has tornat com una ombra enmig del gel. Les sagetes tangibles de l’enyor. L’absència és un esvoranc. L’absència és un no ser-hi precís, invicte. Són impossibles les derrotes en aquest camp. No val la pena ni presentar-hi batalla. La teva adreça isolada al mig de la pantalla; inservible ja. El teu record. La teva memòria. El nostre record, la nostra memòria.

EL REI DE LA SELVA

0

La col·lecció d’àlbums que edita Quaderns Crema, sempre m’ha fascinat. Recordo que el dedicat a Gabriel Ferrater, em fou de gran servei per endinsar-me en el món ferraterià. N’és una característica d’aquests àlbums: fer un repàs de la vida i obra d’un artista afegint-hi imatges i defugint l’erudició fent-ne un retrat acurat, rigorós.

Aquests dies m’he empassat el que Ponç Puigdevall i Javier Cercas van dedicar al Gabriel Galmés. No en sabia gran cosa d’aquest escriptor i de nou, gràcies a la perícia del Jaume Vallcorba, descobreixo un gran autor. Val a dir que el volum és un bell homenatge a un escriptor que va morir massa jove. Manacorí militant, rebé el beneplàcit de la crítica i fou acollit com una de les grans revel·lacions de la narrativa dels darrers temps.

A l’àlbum, s’hi poden llegir uns quants articles seus. Són genials! Algú hauria de recopil·lar-los. De formació anglesa, admirador de Nabokov, se’l posà al costat dels humoristes british. Potser sí, però pel poc que he pogut llegir, hi ha també la veu del gran Josep Maria de Sagarra en els seus articles setmanals a Mirador. En David Madueño en parlava al seu bloc fa uns dies.

Sigui com sigui, maldo per endinsar-me en l’univers galmesià de seguit, de seguit. En recomano la seva lectura fervorosament.