Els dies i les dones

David Figueres

ESCRIURE

De vegades si m’ho pregunten i m’ho han preguntat sovint, explico que, a escriure, potser m’hi inclinà més que res l’existència, a casa, d’una biblioteca per la qual vaig començar a interessar-me molt aviat. Cal creure que facilitava aquest interès el fet que el meu pare no em deixava sortir a jugar al carrer. Bé em calia distreure’m d’alguna manera, doncs. Però són molts els nois i noies que, havent-se trobat en la meva situació, de grans mai no han escrit una ratlla ni han sentit la temptació de fer-ho. Hi ha d’haver altres motivacions.

            En podria ser una atracció per allò que és "problemàtic"? El gust del risc, de l’aventura. Però això no es manifesta tan d’hora quan, adolescent, les aventures que vols viure són d’un altre ordre i van acompanyades d’un risc físic que l’escriptura no ofereix. Tanmateix, sí que pot ser, ja, que no et vegis, que no et vulguis veure, en una activitat rutinària, banal, a l’abast de tothom. La qual cosa vol dir que et creus diferent i no et resignes a ser com els altres. Hi ha, per tant, una complaença en aquest "saber" que no ets  ben bé com tots. Una satisfacció.

            Però si et resisteixes a acceptar aquella existència ordenada de la « professió corrent », senyal que, amb anterioritat a la complaença, hi ha en tu un disgust, un inconformisme que s’ha anat generant a partir d’alguna cosa. És que no t’agrada allò que observes del teu entorn? És que et sembla trista aquella "quotidianitat" en què la gent s’instal·len, en la qual s’esforcen a instal·lar-te? Gosaria dir que sí, que això fou cert des de la meva adolescència, quan tot just em contrariava. Escriure començà a semblar-me una possibilitat de penetrar en d’altres realitats que, potencialment, no m’eren estranyes, però que no veia de quina altra manera podria realitzar. Un món, una sèrie de mons que duia dintre s’objectivaren en donar-los forma per mitjà de paraules, sobre un paper.

Manuel de Pedrolo. Diari 1986

 



  1. Pedrolo, un dels grans. Va escriure gairebé tants llibres com en Pla i va tocar tots els gèneres literaris. Continua sent un autor injustament oblidat. Els seus dietaris expliquen molt bé la mediocritat del món polític i cultural dels anys vuitanta. Ens cal recuperar-lo.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Han dit altres per dfigueres | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent