Vida de barri
Visc a Monteolivet, un barri tranquil i apacible de la ciutat de València. Estic pervertidament a prop de la facultat -a cinquanta-nou segons-, i a banda i banda de la meua porteria hi tinc, respectivament, la consulta del metge i la farmàcia. Hui tornava de Mercadona, que està a dos minuts, respirant floretes, com en un anunci de compreses. Un entorn idíl·lic -tan idíl·lic com es pot permetre un entorn ubicat en una gran ciutat-, per a una estudiant de magisteri que aspira a que el món siga el més semblant possible al món d’Evax Cottonlike, fina, segura i acabada de dutxar.
La veritat és que és d’allò més agradable aquesta calmada vida quasi-campestre. El barri em recorda en certs aspectes al meu barri de l’Hospitalet: no hi ha gaire gent adinerada -tot i que el caràcter d’ací té una lleugera tendència a la pretensió, i si no, vegeu-ne les fastuoses falles i i els no menys lluïts moros i cristians-, hi ha un major grau d’immigració que en altres zones de València, i tothom viu en pau i harmonia, en un lloc on hi ha molt de xiquet jugant al carrer, en parcs o en bicicletes, cosa rara en l’actualitat.
Una dada curiosa: senc parlar més valencià ací, a Monteolivet, que no al meu barri de l’hospitalet, on al llarg dels vint anys que hi vaig viure sentir parlar el català era tot un exotisme. Curiós, eh?