La vida versió Champions League

Què vols que et diga?

Bous i pernil salat

Emili i jo agafem el “montante” i ens en anem a Sogorb aquest cap de setmana, a celebrar que hui és hui, a vore bous -des de lluny, naturalment- i a menjar quilos i quilos de pernil salat. O almenys alguna llesqueta, que per alguna cosa ha de tindre fama el pernil de l’interior. Aquest viatge és la cosa més exòtica que he fet últimament: per a començar, perquè des de fa alguns anys no isc massa de casa (dels 16 als 22 vaig omplir el “cupo” de viatges, i se m’han acabat), i d’altra banda, perquè Sogorb em resulta entusiàsticament exòtic. No està a més de dues hores de la Font d’En Carròs (que és el meu Km 0); i tanmateix, em resulta un altre país.
Em vaig criar en una escola que tenia per lema “escola laica, catalana i de qualitat”, a les parts altes de Barcelona, rodejada de la crème de la crème -per exemple, dels fills del llavors alcalde de la ciutat, en Maragall-. Vaig pujar creient-me tot allò de Som una nació, som 6 milions, som catalans, i som un país estupendo; no em vaig parar a buscar cap raó per la qual no m’ho havia de creure, tenia altres ocupacions més interessants. I clar, quan vaig baixar, esperava una altre nació, en la qual si no érem 6 milions, en fórem quatre, tant li fa (tampoc no pensava aturar-me a comptar-los), on tots fórem valencians, units per la llengua, pel bon fer, i pel forat econòmic de Terra Mítica. Però no. Ací les coses eren diferents. No érem una nació: els d’Alacant, clavant-se en els de València (no reproduiré per escrit els càntics que fan per les falles de Sant Joan), els de València exercint de capital, els de les comarques centrals, anant fent en valencià, com tota la vida, i els de les comarques interiors, anant fent en castellà, com tota la vida. Ara ja m’he acostumat, però és clar, la situació inicial de país em va resultar si més no desconcertant. Una volta, l’any passat, vaig preguntar a una companya de magisteri de València (vaja, que és fallera i tot, i per la seua sang corre el blau de la senyera): què uneix a tots els valencians?
No em va saber respondre. Ara estic en una etapa de curiositat per saber com és el món fora de les meues comarques centrals i confortables, les meues terres pedregoses, on l’agricultura se n’està anant a fer la mà. I aquest cap de setmana vaig a Sogorb, amb Emili i un amic d’ell -un autòcton molt divertit-, a aquestes comarques confortablement castellanes, on fan bous en comptes de cordà, i tinc entés que es menja el millor pernil.
Qui sap, potser el que uneix aquest país no són qüestions lingüístiques, sinó gastronòmiques: la paella, les taronges, les ametles, l’oli… A mi el que em faria pertànyer, en aquest sentit, és l’arrosset al forn que fa ma tia amb les sobres del putxero, que és el que me’n vaig a dinar ara mateix.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

  1. Quina il·lusió tornar a llegir aquestes paraules: Marta insa, la Font d’En Carròs!
    M’han vingut tot d’imatges d’aquella Setmana Santa, de la paella, de Gandia, …
    Aquesta estada a la Xina em fa assaborir encara més tots els aromes i sensacions dels nostres Països!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.