PORTICI

L’estiu de 1874 a Roma hi fa molta calor. El pintor arriba a casa seva, a la "ciutat eterna", procedent de París i es troba el jardí del tot sec. El servei no ha pensat en regar-lo. La xafogor és insuportable, el pintor no pot dormir i s’enutja de veure aquell jardí sec, descuidat, malaltís. Degut a la temperatura o a un petit refredat de bronquis, té petits atacs d’asma. Intenta treballar una mica a l’estudi però la calor és impenitent.

El pintor decideix fer les maletes i buscar, amb la seva família, una mica d’alleujament a la costa napolitana. Té intenció de visitar un amic, també pintor, a Venècia, així li ho fa saber per carta. Però la trobada no arriba. El dia 4 d’agost en una altra carta al mateix amic, el pintor explica que han visitat el poble de Portici, al peu del Vesuvi, vora Herculano, i que han llogat una casa, "Villa Arate":

Som ací -li diu- des de fa més de quinze dies perfectament instal·lats, prenent banys de mar. Estic molt content d’haver-me decidit a venir. Som a la platja i anem de casa a l’aigua sense que ningú ens vegi. La vida és fàcil i barata, i els habitants gentils. Tot això fa que jo treballi poc: he vist alguns temes que només tu podries pintar bé i te’ls deixo per quan vinguis.

A Portici, però, el pintor hi treballarà força. Deixa que la llum entri a la seva paleta. S’oblida de l’obscurantisme de la seva pintura de "casaques" que tanta fama i renom li donaren. Malauradament no podrem fruir de gaires obres d’aquesta nova etapa. El novembre del mateix any, el pintor reusenc Marià Fortuny moria a Roma quan només tenia trenta-sis anys.

Una de les obres de l’època de Portici és el retrat anomenat "El nen de Portici". Mha fet gràcia que el brivall que va servir de model a Fortuny, ara decidís emprendre l’aventura d’obrir un bloc. Pel que veig, no s’ha estat de visitar la ciutat del seu autor.

Des d’aquest racó de bloc, benvingut xiquet!

EXTRARADIS

El corrent de les paraules i el  de les accions no sempre es correspon. Diem coses que no entraran dins l’òrbita dels fets i molts gestos portats al darrer dels extrems quedaran dins tinters muts; mai cap ploma ni cap veu no voldrà insistir en donar-los immortalitat o a ser oferts al curs del vent que, diuen, tot s’ho emporta.

Habitem, tantes vegades, l’extraradi del jo… Aquesta cuirassa adaptable a cada exigència del guió que algú escriu per la circumstancia, per l’ocasió puntual. Aquest mirall egoista incapaç de retenir cap de les imatge que els altres potser els agradaria projectar en allò que tenim i som; deixar-les un temps més llarg prescindint de les presses, amanyagant-les com silencis de veritat.

Refractaris a les emocions que es desgranen d’una hora fins a una altra, d’una tarda a una altra, sense soroll de Grans Gestes, preferim regnar damunt muntanyes de cadàvers insatisfets demanant certificats poètics a la puerilitat de certa literatura, a la buidor de moltes filosofies obsolets que es desmunten amb el més feble dels repics metàl·lics de la pluja damunt un passamà, un bes despenjat o quatre somnis pendents d’acomplir-se.

(He tret la foto d’aquí)

BONA DIADA A TOTHOM!

CANT DE MAULETS

Eixiu tots de casa que la festa bull,
feu dolços de nata i coques de brull,
polimenteu fustes i emblanquineu murs
perquè Carles d´Àustria ha jurat els Furs.
Enrameu de murta places i carrers,
abastiu de piules xavals i xiquets,
aclariu la gola amb vi i moscatell,
que no hi ha qui pare el pas dels maulets.
Vine Pilareta que et pegue un saxó,
els peixos en l´aigua i els amos al clot,
i si no l´empara el Nostre Senyor,
tallarem la cua a Felip de Borbó.
Si l´oratge es gira en mal dels maulets
vindran altres dies que bufe bon vent.
Quan més curt ens lliguen més perill tindran.
Passeu-me la bota i seguiu tocant.

                                               Al tall (del disc Quan el mal ve d’Almansa)

DE RUBIANES EN SOM UNS QUANTS

La nostra democràcia, bastida damunt les cendres d?una Guerra Civil que el dictador Franco allargà innecessàriament per assentar el seu sinistre lideratge; d?una dictadura ferotge i repressiva a nivell polític i sociològic i una transició que no fou altra cosa que una prolongació del que hi havia amb una mica de maquillatge, no sap desprendre?s d?aquest llast així que se l?ataca.

 

 

 

 

 

De vegades fa la sensació que la democràcia a l?Estat Espanyol s?ha de considerar com una llicència momentània que atorgaren els qui guanyaren la guerra, un premi provisional sempre a punt de ser reconsiderat, un caramel el qual hem de preservar no només dels mals usos propis de tot sistema polític, sinó també d?aquells que creuen que la democràcia no és un valor per si mateix, que es tracta únicament una concessió que es pot acabar quan a ells els doni la gana.

La darrera mostra d?aquesta provisionalitat tot el què ha aixecat l?afer de Pepe Rubianes i la seva negativa de mostrar la seva obra de teatre Lorca eran todos en un teatre públic de Madrid després de les amenaces rebudes per grups ultradretans a tenor d?unes declaracions que el propi Rubianes va fer contra la unitat de l?Estat Espanyol  i per les quals ja es va disculpar públicament.

És el de sempre. Podem dir el què ens plagui usant tota la gamma de subterfugis que amb el temps hem anat aprenent a usar, podem fer totes les paràboles i metàfores que el nostre enginy sigui capaç d?empescar-se, ara, això de parlar de les coses pel seu nom, això fa accionar els ressorts de tots els intransigents troglodites que, a mata-degolla, tan sols permeten les sortides de to dels seus partits polítics afins avesats a mostrar-nos l?espasa de Damòcles de la intransigència i del feixisme més recalcitrant, encara que sigui dins els paràmetres del ?fair play? del joc democràtic.

Pels qui estem acostumats a denunciar aquestes circumstàncies sempre en clau política -com diu Paul Henreid a Casablanca en referència a la seva inclusió per la força de la seva nacionalitat Txecoslovaca dins el Reich alemany, per molts això de ser espanyols és un privilegi que no hem demanat mai- ens reca constatar com sempre hem de ser els mateixos que dormim amb un ull obert, els qui ens hem d?aixecar en armes dialèctiques contra una mostra més de la supèrbia més rància.

 El patrimoni de la llibertat d?expressió és cosa de tots. Per damunt de les línies que delimiten les nostra pertinença a una nació o a una altra, l?obligatorietat moral de no passar per alt aquests abusos és cosa dels qui per damunt de nacionalitats i tendències polítiques, s?ajunten per denunciar la intolerància i la crueltat lluitant contra la falsa idea de fer-nos creure que si volen, ells, encara poden fer i desfer.

 Si la unitat d?Espanya és tan important, on eren les manifestacions que havien de defensar la falsa persecució del castellà a Catalunya, el linxament sistemàtic del dret natural de tota nació a dir-se?n o la tan enaltida plurinacionalitat? Si segons ells, també formem part del seu Estat, què ens fa indignes de la seva defensa? No deixem passar l?oportunitat de deixar ben clar que de Rubianes, encara en som uns quants mal pesi a alguns intel·lectuals d?esquerra que pel que sembla, ja han fet els quartos.

 

TALENTS

"El talento es una forma de insulto. Como tal recibe el castigo que merece: es tolerado, o ignorado, o menospreciado. Siendo fiel a sí mismo, el escritor sólo conseguirá respetarse. Si no se vende, si no es complaciente, vivir del oficio será una cuestión de suerte. Si no la tiene, todo será muy duro. Hay que escribir sin buscar un estilo. Sólo hay que buscar que el que lea entienda y se entretenga. Cada uno sabe lo que vale. En lo que se escribe está lo que uno es".

Pío Baroja

(Citat a la solapa de la BSO de la pel·lícula Roma, d’Adolfo Aristarain)

FULLS DE “L’ARBOÇ” (III)

He rabiat tota la nit mercè el banquet de sang d’un servidor oficiat per tot de bèsties apocalíptiques armades d’ullals, fiblons i altre burxocs aquests dies. El nou jorn fa unes hores que s’ha rentat la cara. El sol a la fi es deixa veure. S’hi poden recomptar tots els rajos: és un sol de primària.

Tot i el jurament de començar a treballar a una hora d’una sola xifra, ens arrepengem tots dos. No hi ha culpables. Només culpabilitats. Esmorzem a fora. Però ja veiem que és l’únic que hi podrem fer a fora, avui. Enretirem la taula i les cadires per cercar un resquill d’ombra. Mengem sense pressa.

Satisfets d’estòmac, no ens explaiem en pròlegs abundants. Entrem a dins. La cuina és fresca. Les parets dobles ens allunyen de la calorada. Ataquem la feina on la vam deixar ahir. Només ens falta concretar el darrer dels textos a convertir. Comprovem que els altres s’hagin fet amics al pati, se sàpiguen el nom de cadascú i planegin tot de bromes en una gradació de mala bava variable cap a nosaltres, els seus profes i adaptadors.

Recapitulem. Ens emociona veure que tot el que va ser escrit una mica passats de voltes per tota l’excitació que comporta envalar-se, funciona i no es desfà com un castell de cartes o d’arena. Ataquem el darrer text. Em torna a guanyar per punts. Les seves solucions dramàtiques m’enlluernen. No puc fer altra cosa que treure’m el barret. Ho integrem amb la resta. Pulim les transicions. Hi ha elements escènics addicionals que encara hem d’enquadrar. Però ho tenim!

L’esquelet ja està fet. L’un per l’altre, em aconseguit fer més feina del què ens pensàvem. M’emociona haver estat capaç de partir de tot un paperam en aparença indominable per acabar amb aquest començ. Ens felicitem. Ens fem més amics. No hi ha cava. Som dos bogets enmig de la muntanya i només una gata potrosa ho sap.

Dinem de pressa. Arròs que deixem estovar -preferim passar-ho tot a l’ordinador que menjar en condicions- les darreres incursions a l’hort. Unes pomes. Mengem amb un somriure de felicitat. Satisfets d’una feina que potser no ens donarà per viure, però que ens retroba amb aquella parcel·la de cadascú que no sabem d’on ve. Amb aquella plenitud -ella quan s’abaixa el teló i comencen a aplaudir, jo quan sé que una pàgina o un vers és bo de veritat- que ens fa restar immortals el temps just per no creure’ns-ho massa.

Fem les bosses. Tanquem la casa. Ens assegurem que la "Mel" tingui menjar suficient. Una darrera ullada al jardí, al mas, a l’hort. A la placidesa de descobrir que hi ha tantes coses que en realitat no necessitem gens ni mica… Em toca conduir. Baixem fins a la carretera. Ella ha de ser a una seixantena de quilòmetres d’aquí. M’ofereixo a fer de xofer. Arribats a port m’acompanya a l’estació. Seguiré sol a Barcelona. Ella s’entornarà amb la "Mel" aquesta mateixa nit. Jo seré lluny. Però menys quan rebi un missatge al mòbil complint la seva promesa de dir-me que ha arribat bé i que ha estat tant feliç com jo. 

FULLS DE “L’ARBOÇ” (II)

M?aixeco a una hora més que decent. Surto a fora amb lleganyes i tot. El cel potser ens vol dir pluges o només està atapeït de zenc per caprici. No tenim televisió i no  en sabem ni en necessitem les prediccions. Estesa de boirinades al fons de la vall. Entre els pins fumeroles compactes espessegen l’esguard. Un tomb per allò que ahir només era nit. Ara ja és un saüc malalt, desnerit. Un hort d?arrenglerats cogombres, pebrots, carabassons, cebes? Un parell de plantes de maria. La mateixa amabilitat de la casa la trobo en aquest bocí de terra amablement establert. L?herba és encara plor de rou.

La ?Mel? em ve reclamant festes. Consenteixo en gratar-li la panxa malgrat l?autopista zoològica d?insectes en operació retorn que hi transiten. Escolto. El silenci es bada pels esgarips guturals del bosc. La bomba d?aigua llença uns crits sincopats. Queda perfectament encabida en la banda sonora de tot. Una figuera de moro, ara. També un parell d?olivers. Rotllanes d?espígol i de menta. Atzavares de llengües dentades.

Senderols fressats de pinassa pèl-roja ens portarien a la civilització. Ens la fem nostra, a dins, desenredant-nos de la son amb cafè, te, formatge i fruita. L?amo del mas es fa ell mateix el pa. El fet de coure?l constitueix el principal esdeveniment social de la setmana pels habitants dels masos del voltant. És un pa de molla absent. Atapeït. Rodó. Me l?imagino mormolant improperis a baguettes de filferro esblaïmades.

No ens hi entretenim. Sota el porxo gairebé cobert de parra, comencem a treballar. Agraïm el tendal boirós que ens aixopluga del sol. La primera presa de contacte amb els textos prèviament llegits. En separem els que a tots dos ens van enamorar. Anem apuntant les possibilitats dramàtiques de la resta.

Enllestim més aviat del què ens pensàvem. Els que ens van robar el cor constituiran l?esquelet. Revisem textos descartats de cara a donar-los una segona oportunitat. Pocs ho mereixen. Entre tots dos, ens hem fet al cap una idea subjectiva de què no volem que esdevingui el projecte. Suggerir més que no pas dir. Agraeixo la seva experiència tetral. Pensar en escena sempre se m?ha fet complicat. No hi tinc tirada per natural.

Dinem més de l?hort. L?inventari és en general poc agraciat físicament. Però el ball d?aromes i gustos i textures, els dóna butlla a l?instant. Què lluny que som de les corporeïtats aigualides quotidianes! Barregem uns iogurts amb unes fulles de menta collides directament i picades. Una bona salsa per a l?amanida. Una mica de peix. Continuem regant-nos amb el Priorat. Sobretaula de cafè, marialluïsa i puro. La copa s?ha quedat pel camí. Ens donem les hores primeres de la tarda d?esbarjo. Llegeixo. Escric. Capcinejo. Bado.

A quarts de set tornem a clavar els colzes. Els textos elegits per a la glòria els ataquem directament emplaçant-los ja un espai escènic que encara desconeixem quin serà. Es deixen desmanyotar sense queixes. En deixem l?essència i en descomponem la part narrativa per fer-la moviment interpretatiu. Ocupem el mateix despatx que al matí. Idèntic parasol. Un medalló blanc és el sol rere les nuvolades.

 Ens barallem creativament parlant fins a quarts de deu. La llum comença a fer olor de vespre. Enretirem la paperassa. Una truita amb bleda i carabassó degradada per una tria equivocada de paella a revoltat ras. Escapcem uns fulls d?enciam amb uns tomacons escanyolits però d?un perfum intensíssim. Bullim una mica de pasta. Apurem el vi. Sota el llençol fuat d?estrelles que només podem intuir, la fem petar. Ens prestem als rituals d?exorcismes fraternals. Un inventari de noses sense aprofundir massa ni fer-nos-hi sang però deixant el vi just per demà a dinar. A dins, encara passarem la feina feta a l?ordinador. El primer borrador del guió. Un parell de tasses fumegen infusionada benignitat tranquil·la i plena.

 

 

FULLS DE “L’ARBOÇ” (I)

L?estació de Sants és un desori desproporcionat quan hi arribo a quarts de set de la tarda. Acostumat a la litúrgia d?agafar sempre un mateix tren per anar sempre a un mateix lloc, ara, aquest canvi de rumb, és un petit malestar. A la mica d?ansietat de dirigir-te a un lloc inconegut, aquest cafarnaüm de gentam, maletes amb i sense rodes i desorientació general, n?afegeix un punt d?inseguretat que cal mantenir a ratlla. Però em faig indicar per les autoritats pertinents: l?home que em dispensa el bitllet, una dona que walkie-talkie en mà, davant la baixada a les vies, em confirma tren i direcció. Un rodalies atapeït. Puc seure.

Em vénen a recollir a l?estació. Retard. Hora foscant. Sí, el dia s?escurça. Enfilem amb el cotxe muntanya amunt. Camins oberts en canal per crestalls considerables. Les pluges darreres. Ens deixen una casa. O li deixen una casa, aclarim. Jo hi sóc afegit de més tard. Envaeixo, doncs, una fugida per descansar, per aclarir idees. Per retrobar-se.

Fa uns dies que he carregat les piles jo, que estic de ple endinsat en el nou curs. M?accelero perquè voldria constatacions a tot el què ha de venir. I res, que ningú no contesta encara els mails enviats. Que tothom esperarà, suposo, després de la Diada per començar a obrir correus, per reempendre el flux de les coses. La meva intromissió és tan sols una convit a fer feina.

 Un projecte pendent d?un dels mails que deia. No hi anava predisposat a aquests pins dreçats com llapis nous als plumiers dels infants que d?aquí no res ja seran de nou alumnes. Només que en aquests boscos tot just descrits amb la llum dels fars del cotxe, la gradació dels colors queda supeditada a la mica de matís dels corriols de les escorces i para de de comptar.

La casa ("L’arboç"), un vell mas rehabilitat, és una delícia tot fet acolliment de passar-hi dies i dies alimentant-te tan sols de zumzeig de bestietes i del silenci mateix del bosc. No en puc desfer més el paisatge, per ara. La nit. Assignar-me una habitació. El plànol de la casa. Pel mateix preu, una gata: la ?Mel? bruta coma una guilla, plena com un tuixó. M?olora mansa i va cap a la cuina per veure què li pot caure. Ben poc si el què vol és tall. Tirarem de l?hort. De seguida una amanida, el toc exòtic, un préssec. Una vinagreta i a córrer. Havia dormit poc la nit passada. Examen al matí. Una explicació del primer romànic donarà per aprovada, creuem els dits, Història de l?Art.

Mengem a fora. No en fa de fred. La meva aportació, a més d?uns iogurts que he salvat de la crema de la caducitat prematura, una ampolla de vi de Cornudella. Un reserva del 2003. Se?ns revelarà espès. Potent. Escaient potser per altre menjades menys superficials, però que ens fa riure després de la vegetal endrapada i ens animarà la sobretaula fins a una hora prudencial. La que ens marca el fred endinsat als ossos malgrat els mitjons, els pantalons llargs, les camises i les primeres jaquetes d?entretemps.

MANUEL SACRISTÁN I EL SILENCI DELS ANYELLS

A partir de la figura de Gabriel Ferrater, amb els anys, he anat ampliant la meva curiositat per personatges coetanis com Carlos Barral, Gil de Biedma, els germans Goytisolo… En definitiva tots els que Carme Riera englobà dins el nom de "Escuela de Barcelona" al seu magnífic assaig sobre la generació poètica dels 50.

El nom de Manuel Sacristán hi apareix destacat. Era una figura que sempre m’havia interessat. Els personatges intel·ligents -brillant, pel que en diuen- que saben anar més enllà del dogmatisme polític -Sacristán fou un destacat dirigent del PSUC- per interessar-se per la cultura, sempre m’han atret. Potser perquè hi ha la tendència a creure que l’una no pot anar de bracet de l’altra. 

Un documental a Barcelona TV, fa uns dies, me’n desvetllà la seva faceta política. Del seu pas fugisser a Falange a la seva conversió al comunisme, la seva tasca a la clandestinitat, l’activa militància i el seu gradual desencantament, sobretot a partir dels fets del 68, marquen el caràcter d’un Sacristán que abraçà el comunisme amb una autenticitat que potser ara semblaria excessiva.

Sacristán, titllat per alguns més com un intel·lectual posat a polític, que no pas com un polític autèntic -si és que existeix el polític autèntic-, correspon al model exhaurit de polític il·lustrat, que més enllà de la sea afiliació, sap valer-se dels recursos de la cultura adquirida.

Ara que fa pocs dies han designat com a ministre espanyol d’Indústria a algú que és titllat en alguns mitjans, més com un gestor que no pas com un veritable polític -sembla que la tònica, ara com ara però, és aquesta- és bo revisitar les biografies dels que, malgrat no sentir una afinitat amb la seva ideologia, van saber ser conseqüents amb el que pensaven i no van denigrar-se a acotar el cap com un anyellet dòcil davant simples enrocaments estratègics.

Campanya "Jo també vull un estat propi"