Cupressus sempervirens

Des de fa molt temps, Filant prim és una de les millors coses que m’ha donat aquest món volàtil i confús d’internet. Som molts els lectors que gaudim a la xarxa de l’escriptura excel·lent de Josep Manel Vidal i que ara, a més ens podrem endur les seves proses farcides de poesia a la butxaca. Tenir a les mans El teu nom és un ésser viu, el llibre que en Josep Manel va publicar a finals d’estiu a l’editorial Germania, ha estat una alegria que ha crescut a mida que el llegia.

D’ençà que em va arribar que no em canso de rellegir-lo perquè cada vegada que ho faig hi descobreixo matisos i imatges que se m’havien escapat la vegada anterior i que ara m’esclaten al cervell com autèntiques càrregues de profunditat. Al cervell i als sentits, perquè l’autor no només sap molt bé que és a través dels sentits que ens pot fer copsar allò que ens ha de dir, sinó que a més sap fer-ho amb imatges que, sense sensibleries que embrutin la poesia, contenen una bellesa que es deriva de la senzillesa de l’expressió i de tota la veritat viscuda. Com quan a Experiència, el poema que obre el llibre, ens diu Hem donat a les nostres besades la forma d’una altra boca per fer-nos entendre que aquest llibre que estem encetant no és fruit de la imaginació ni és un exercici, és un llibre viscut i és la necessitat de dir la vida.

Podria parlar, com fan els crítics, dels diversos leitmotiv del llibre i enumerar-los, però ja els descobrireu  llegint-lo. En canvi, prefereixo referir-me a les emocions de la meva experiència de lector, ja que sovint he hagut de tornar enrere per descobrir què era el que feia que llegint aquest llibre em sentís tan a prop del seu autor. I finalment he descobert que la prosa poètica d’en Josep Manel Vidal té dues característiques que la fan tan personal i única: la fisicitat de les seves paraules i una forma de viure propera a la immortalitat.

M’explico. Josep Manel Vidal no escriu amb paraules que contenen només conceptes, ho fa amb paraules que contenen sensacions i per això omple els seus escrits de vivències com una manera d’apropar-nos al seu univers, un univers íntim en el qual tot és fluid com l’aigua, a vegades en forma de pluja, a vegades en forma de poal d’aigua bruta, de font que ja no raja o, fins i tot, en forma d’ànima líquida. També aconsegueix aquesta fisicitat del llenguatge fent-nos mirar amb els seus ulls i aconseguint que veiem allò que ell està veient, com quan diu Tu ets tota la natura que puc mirar avui; o quan fa servir el recurs d’explicar-nos com arreplega l’amor amb les mans: No em canse de fer-te descobertes. De conquerir-te replecs i redoneses. D’omplir-me les mans amb el paisatge estès de la teva nuesa[…]. Però el que el fa més especial, és que és capaç demostrar-nos amb molt poques paraules la fisicitat del que és eteri: Puc sentir la distància entre els teus llavis i la punta dels meus dits,…

Estic convençut que aquesta manera de donar cos a les paraules té molt a veure amb una manera de viure que se’ns explica al poema Presència. Segurament cada lector trobarà el seu, però per a mi aquest poema conté el cor d’aquest llibre. A Presencia  hi ha continguda tota una filosofia vital que és la que permet al poeta arribar a percebre tantes i tantes coses que sovint ens passen desapercebudes i que, en canvi, ens transmeten l’energia de l’univers. El poeta es mostra obert a qualsevol record i a qualsevol estímul que li serveixi per donar més densitat als dies que li toca viure. I sabedor que el temps és limitat, s’escampa en detalls per l’univers per ser, també, l’univers en el qual viu immers: […]Rere les formes impersonals dels objectes que van poblant els nostres espais creix la memòria. I amb unes coses i altres va teixint-se una presència infinita. El blau del cel net del migdia, el roig ombrívol del capvespre, els dits invisibles del vent llaurant-te el cabell, camí de la faena, els rierols de la pluja davallant el vidre del finestral, la remor dels arbres espolsant-se les fulles, l’olor de la fruita encetada al tall del ganivet, la terra mullada per la tempesta breu… Hi ha qui viu una curiosa immortalitat, escampant-se en detalls per l’univers que travesse dia rere dia.

Josep Manel Vidal és un observador profund de tot el que passa al seu voltant, de les grans coses com l’amor i també dels petits detalls que ens gronxen la vida, i en El teu nom és un ésser viu ens en parla perquè, com ell, prenem consciència de la densitat del món en el qual vivim i perquè no ens empassem la vida sense tastar tots els seus ingredients i gaudir-ne. Deu ser per això que tanca el seu Inventari amb L’agredolça evidència de saber que vius escampada en detalls per l’univers que travesse… Ens en parla –deia fa un moment- i en deixa constància amb una prosa poètica precisa i meticulosa capaç de crear imatges d’una gran bellesa com aquesta olor de la fruita encetada al tall del ganivet, capaç de contenir a l’hora i de forma inseparable la violència del tall amb la carnositat de la fruita. Una joia!

Tot i que ja fa uns dies que vaig acabar de llegir Tot el soroll del món, la novel·la que Vicenç Llorca va publicar fa poc, encara no n’havia parlat. L’havia de pair, i no vull pas dir que sigui una novel·la que enfarfegui ni difícil de llegir. Tot el contrari, una de les virtuts d’aquesta novel·la és que es llegeix amb una facilitat que és molt d’agrair, però no us deixéssiu enganyar, perquè l’autor aprofita aquesta aparent lleugeresa per amagar dins la seva obra diverses càrregues de profunditat que et van esclatant al davant al mateix temps que també sorprenen en Francesc Bertran, el protagonista.

Aquest personatge comença un viatge al qual jo també m’hi vaig apuntar com a lector des de les primeres pàgines, però el que havia de ser un viatge de fugida es convertí en un viatge de retrobament amb sí mateix, amb la veritat i amb la vida. A mida que llegia i llegia, em sorprenia tot el món de contrastos que Vicenç Llorca ha sabut conjugar en la seva novel·la: la pèrdua i l’amor, l’occident més ric i la pobresa d’Haití, el paradisos i l’infern… Però tot i així, res és tan simple com pot semblar per les meves paraules, perquè en cada un d’aquests elements que he citat també s’hi pot trobar el contrari. Per fer-ho, només cal que recuperem la nostra capacitat de percebre l’entorn i que, sobretot, siguem prou valents per deixar que la vida ens impregni.

És així com els protagonistes de Tot el soroll del món, i potser també els lectors agosarats, poden arribar a descobrir que la pèrdua i l’amor no són sempre contraris, que dins l’extrema pobresa d’Haití s’hi amaguen grans tresors que no cotitzen a la borsa i que en mig de l’infern una mirada pot contenir el més bell dels paradisos. Als europeus i americans rics se’ns ha atrofiat la capacitat de mirar els senyals de la terra per viure-hi compassadament, potser és per això que en tota la novel·la es dóna tanta importància als ulls i a la mirada i els personatges descobreixen que no sabien mirar o, més ben dit, no sabien dirigir la seva mirada. Ara no desvetllaré el què, però em va agradar com en Francesc Bertran passa de focalitzar la seva mirada en la bellesa de l’art per tal de no enfrontar-se a la vida real, a adonar-se de l’emoció d’ésser viu que li proporciona aprendre a mirar la Marta.

Més enllà dels seus valors estrictament literaris, el que més m’ha frapat d’aquesta lectura és la descoberta que els personatges -Ulisses moderns- fan d’una manera nova de mesurar els fets de la vida, i és a partir d’això que m’atreviria a dir que, més enllà de modes, Vicenç Llorca té la gosadia de posar damunt la taula una proposta ètica del tot contrària a aquest món de necessitats artificioses i tempestes financeres que ens esclavitzen. De tornada a Barcelona, en Francesc sap que el viatge de debò no l’ha fet al Carib, que ha mudat la pell i que més enllà del que és purament intel·lectual hi ha una vida feta de carn i ossos i que si es vol acostar a aconseguir alguna engruna de felicitat, cal viure-la sense por. Tot un repte.

Llegit a Un lloc a l’ombra:

Ulls

Així com jo contemplo els núvols a la terra,
tu mires tots els arbres en el cel.
Arrels, fulles i fang dins dels meus ulls,
branques i troncs i vent dedins els teus.
Una sola mirada
en la fugacitat eterna d’un sol cos.

M. Rosa Font dixit.

“Perquè no he vist a
Rússia res de tan  imponent i corprenedor com la tomba de Tolstói. Aquest
lloc de pelegrinatge està situat en un lloc apartat i solitari, incrustat al
bosc. Un corriol estret porta fins al túmul, que no és sinó un quadrat de terra
amuntegada, que no vigila ni guarda ningú, tan sols li fan ombra uns quants
arbres altíssims. Segons que em va explicar la seva néta davant la tomba, els
havia plantat el mateix Tolstói. El seu germà  Nikolái i ell havien sentit
explicar de petits a una dona de poble que allà on es planten arbres es
converteix en un lloc de felicitat. I així, mig per jugar, van plantar uns
quants rebrots. Fins més tard no es va recordar l’ancià d’aquella promesa
meravellosa i tot seguit va manifestar el seu desig de ser enterrat sota
aquells arbres que ell havia plantat. Es va fer tot d’acord amb la seva
voluntat i la seva tomba es va convertir en la més impressionant del món
gràcies a la seva corprenedora senzillesa. Un petit túmul rectangular enmig
d’un bosc, ombrejat per uns arbres florits… Nulla crux, nulla corona!
Cap creu, cap làpida, cap inscripció. El gran home, que com cap altre havia
patit pel seu nom i la seva fama, va ser enterrat anònimament, igual que un
rodamón trobat per casualitat o que un soldat desconegut. A ningú no li és
privat d’acostar-se a la seva tomba; el petit barri de fusta que l’envolta no
és tancat. Res no guarda la quietud d’aquell home inquiet si no és el respecte
del homes. Mentre que normalment la curiositat els empeny a contemplar la sumptuositat
d’una sepultura, allà, la contundent senzillesa allunya tota tafaneria. El vent
brogeix com paraula de Déu damunt la tomba de l’anònim; cap altra veu; un hi
podria passar pel davant sense saber res més que allà hi ha enterrat algú, un
rus en terra russa. Ni la cripta de Napoleó sota l’arc de marbre dels Invàlids
ni el sepulcre de Goethe al panteó dels prínceps ni cap de les tombes de
l’abadia de Westminster no impressionen tant pel seu aspecte com aquesta tomba
que commou pel seu anonimat, magnífica en el seu silenci, perduda en un bosc,
envoltada tan sols pel xiuxiueig del vent, sense missatge i sense paraules.”

Stefan Zweig dixit.

[Fotografia de Swiatoslaw Wojtkowiak]

        Alhambra

        Grata la voz del agua
        a quien abrumaron negras arenas,
        grato a la mano cóncava
        el mármol circular de la columna,
        gratos los finos laberintos del agua
        entre los limoneros,
        grata la música del zéjel,
        grato el amor y grata la plegaria
        dirigida a un Dios que está solo,
        grato el jazmín.
       
        Vano el alfanje
        entre las largas lanzas de los muchos,
        vano ser el mejor.
        Grato sentir y presentir, rey doliente,
        que tus dulzuras son adioses,
        que te será negada la llave,
        que la cruz del infiel borrará la luna,
        que la tarde que miras es la última.

        Jorge Luis Borges dixit.

La pell del meu cos

Jugo a fer equilibris pels racons del meu cos
més enllà de la imperceptible malaltia,
per damunt dels límits ja madurats de cartó.
La pell s’adorm a ritme de lentitud al percebre
inexacte el tacte xafogós de les tardes d’estiu.
Em dic per a mi sola, inquieta,
vull viure amb el cos ressonant-me
i el sentit tens a l’estómac,
aspirant un sol cop la follia de ser viva.
Balba per les teves mans calentes
he esbrinat la por a dir dues paraules,
a estrafer el desig de la dolcesa.
I si se m’esborra el rastre?
Escric a crits la pell del meu cos
perquè el tacte no se’m mengi la vida.

Tot plegat m’ha
vingut a la memòria perquè acabo de descobrir que per commemorar els 125 anys
de l’edició d’aquesta obra emblemàtica de Verdaguer, la Fundació Jacint Verdaguer de
Folgueroles i la Càtedra Verdaguer
d’Estudis Literaris de la
Universitat de Vic han engegat un projecte consistent en què
125 veus recitin els versos del Canigó.
 Cada dia, fins arribar a 125, es publica
un vídeo on podem escoltar la lectura que en fan diferents persones, composant
així una versió polifònica del  poema.

En el vídeo de dalt
s’hi pot escoltar la magnífica recitació de l’actor Lluís Soler, que fou l’encarregat
d’iniciar el Cant I. Us convido que l’escolteu, a ell i també a tota la resta a
mida que es publiquin els diferents vídeos, i us deixeu submergir en la bellesa
de les paraules i els versos que, ja fa 125 anys, Jacint Verdaguer ens va
llegar.

Té Morbo, la
Roser. Sí, la Roser Amills Bibiloni ha publicat un nou
llibre de poesia que ha titulat Morbo
i ens en parla, com també parla de sexe, de plaer, de salut, de llibertat o de
gaudi amb uns versos tant descarats que no hi estem acostumats. Entrar-hi, vers
a vers, ha estat interessant, sobretot perquè m’ha descobert com des d’una veu
jove i femenina s’encara el discurs de la sexualitat, molt lluny ja de les
falses moralines que els de la meva
generació encara rebíem a l’escola i a doctrina. Llegint el llibre de la Roser Amills he comprovat que
alguna cosa devia passar en la dècada i escaig que ens separa, ja que ella –i jo
diria que per extensió la gent de la seva edat- no s’avergonyeixen del gaudi del
sexe ni, en el seu cas, d’expressar-ho públicament.

Aquest fet té, en
el cas del llibre de la Roser Amills,
un valor afegit, perquè si bé es tolera que els homes fem una certa publicitat
de la nostra sexualitat, en el cas de les dones encara no és gaire ben vist que
en parlin, i si ho fan encara hi ha qui les titlla de putes. La Roser Amills trenca també
aquest prejudici en el seu llibre quan s’estalvia subterfugis i utilitza les
paraules en cru perquè ningú no s’equivoqui i ens quedi clar de què és que
parla. Això fa que els versos de Morbo siguin plens d’olors, de tacte i gustos
i que es tracti, per tant, d’una poesia del tot carnal amb la qual l’autora s’afirma
i declara la seva existència a través del cos, potser perquè tot el que ens
passa només ho podem viure perquè és al cos que passa. Diu a Dona: “…que és un fet que sóc dona pell / que s’escorre
peu troballa al final de la cama / forat que compleix rigorosament / les fases
innecessàries: angoixa, / ganes d’ofegar-me en xocolata, / buidar-me de llàgrimes
i sang. / Que tinc glàndules mamàries, / un clítoris, una vagina i dos ovaris /
que avalen les ganes de parir / que es suposa que ho mouen tot / entre
nosaltres. Un tot complet./…”

D’alguna manera,
això és el que el llibre de la Roser Amills
reivindica, que la dona pugui ser un tot complet i no hagi de prescindir ni dels
plaers del cos ni del goig de reconèixer com a propis aquests plaers. I ho
fa  amb la mateixa llibertat i alegria
que ens aporta el desig acomplert de tocar i besar i ser en la pell de l’altre. Morbo és un llibre que cal llegir sense
prejudicis, ni sexuals ni literaris. Només així podrem veure quina és la visió del
món que ens ofereix la Roser Amills
després d’haver-se espolsat de sobre una pila de convencions, religioses i socials,
que no tenen altra finalitat que subjugar les dones.

Llegiu-lo i a veure
que us sembla. De moment, però, us en deixo una mostra:

La teva pell

La teva pell, amb sa fragància de terra
acabada de ploure transpira
com un gos abandonat
que juga entre la boira
i es brinda a paradisos contraris
i amb moltes ganes de tacte
solca el desig de tocar i besar
que tinc jo també com tu entre les cames
i desfà la flassada del meu cau
per abrigar-se ben abrigada.

LLegit a New York, Nabokov & Bicicletes:

Volpe d’amore

[…]
i et parlaré, també, de les llums.
Perquè no tot són silencis.
També hi ha una llum que s’enlaira,
i a voltes tampoc em deixa viure.
Perquè quan tot és fosc no visc,
però tampoc quan tot m’és clar.

Et parlaré dels meus dies
i de les pors de les seues hores.
Ah, si els minuts parlessin! Què explicarien?
Dirien el foc i dirien les tempestes. Dirien l’argent.
                                                                  La Tour d’Argent!

Et parlaré de la soledat dels aeroports, a Berlín,
de la difícil gramàtica de les coses més senzilles.
De tu i de mi, d’aquesta ciutat,
que a voltes crema i a voltes és un tresor.
I et parlaré de New York
i com és bonic ser jove a New York.
I et diré, potser, que la música
m’ha salvat sempre de quasi tot,
com ara que escoltem aquesta cançó nostra
(Si, eri tu, soltanto tu…)
i amb la urgència d’una sirena
ens allunyem d’una setmana amb massa presses.

La literatura és sovint el buit que cal omplir-nos
com se’ns omplen de llàgrimes els ulls,
com se’ns omplen de pols les sandàlies,
com omplim ara aquestes copes per poder seguir vivint.
Però hi havia un piano que sonava
al fons del hall d’aquell hotel,
i érem a Sorrento, a Verona, a Dublín,
mentre ens parlàvem de cadascún dels antics dolors
i dels nostres dies que caminen, discrets,
pels contorns de les agulles d’un rellotge.

Ara sé que tots tenim un fred i un dolor a dins.
Només cal posar-li un nom. Tu el meu ja el saps.
I ara que te’l conte,
després de tantes hores de conversa,
és com si només per aquesta nit,
per explicar-te’l,
per mirar-te com m’escoltes,
per veure’t mirar-me,
hagués valgut la pena viure’l.

Àngels Gregori dixit.