Els versos no són sentiments
Publicat el 24 d'octubre de 2011 per ricardgarcia
Llegit a Els quaderns de Malte:
“Sí, però fer versos és fer ben poca cosa quan s’han fet de jove! No s’hi hauria de tenir cap pressa; s’hauria d’arreplegar significança i dolçor durant tota una vida, i si fos possible una llarga vida, i llavors, ben bé al final, potser seríem capaços d’escriure deu línies bones. Perquè els versos no són, com la gent es pensa, sentiments (se’n tenen prou de jove) -són experiències. Per fer un sol vers cal haver vist moltes ciutats, homes i coses, cal conèixer els animals, s’ha d’haver sentit com volen els ocells i saber els moviments que fan les flors al matí, quan s’obren. Cal poder pensar enrere en camins per contrades desconegudes; en trobades inesperades i en comiats que es van veure venir de temps abans… en dies d’infantesa que romanen foscos; en els pares, que patien quan ens donaven una alegria i no l’enteníem (era una alegria feta a la mida d’un altre); en les malalties dels nens, que esclaten d’una manera tan estranya, amb tan profundes i difícils transformacions; en dies passats en habitacions calmes i recollides, i en matins a la vora del mar; en el mar sobretot, en mars; en nits de viatge que corrien cel enllà i volaven al costat de les estrelles… i encara no n’hi ha prou, de pensar en totes aquestes coses. Cal tenir records de moltes nits d’amor, cap igual que una altra, records de crits de dones a punt de parir, i records de dones tendres, blanques, adormides, dones que han parit i comencen a tancar-se. Però també cal haver fet companyia als moribunds i haver estat assegut al costat dels morts en l’habitació amb la finestra oberta i els sorolls com martellades. I tampoc no n’hi ha prou que es tinguin records. S’ha de ser capaç d’oblidar-los, quan n’hi ha massa, i s’ha de tenir prou paciència per esperar que tornin. Perquè els records de debò no són aquestes coses. Només quan es tornen sang dintre nostre, mirada i gest, records sense nom, indistingibles de nosaltres mateixos, només aleshores pot passar que en una hora molt rara neixi en el centre dels records, i en brolli, la primera paraula d’un poema.”
“Sí, però fer versos és fer ben poca cosa quan s’han fet de jove! No s’hi hauria de tenir cap pressa; s’hauria d’arreplegar significança i dolçor durant tota una vida, i si fos possible una llarga vida, i llavors, ben bé al final, potser seríem capaços d’escriure deu línies bones. Perquè els versos no són, com la gent es pensa, sentiments (se’n tenen prou de jove) -són experiències. Per fer un sol vers cal haver vist moltes ciutats, homes i coses, cal conèixer els animals, s’ha d’haver sentit com volen els ocells i saber els moviments que fan les flors al matí, quan s’obren. Cal poder pensar enrere en camins per contrades desconegudes; en trobades inesperades i en comiats que es van veure venir de temps abans… en dies d’infantesa que romanen foscos; en els pares, que patien quan ens donaven una alegria i no l’enteníem (era una alegria feta a la mida d’un altre); en les malalties dels nens, que esclaten d’una manera tan estranya, amb tan profundes i difícils transformacions; en dies passats en habitacions calmes i recollides, i en matins a la vora del mar; en el mar sobretot, en mars; en nits de viatge que corrien cel enllà i volaven al costat de les estrelles… i encara no n’hi ha prou, de pensar en totes aquestes coses. Cal tenir records de moltes nits d’amor, cap igual que una altra, records de crits de dones a punt de parir, i records de dones tendres, blanques, adormides, dones que han parit i comencen a tancar-se. Però també cal haver fet companyia als moribunds i haver estat assegut al costat dels morts en l’habitació amb la finestra oberta i els sorolls com martellades. I tampoc no n’hi ha prou que es tinguin records. S’ha de ser capaç d’oblidar-los, quan n’hi ha massa, i s’ha de tenir prou paciència per esperar que tornin. Perquè els records de debò no són aquestes coses. Només quan es tornen sang dintre nostre, mirada i gest, records sense nom, indistingibles de nosaltres mateixos, només aleshores pot passar que en una hora molt rara neixi en el centre dels records, i en brolli, la primera paraula d’un poema.”
Rainer Maria Rilke dixit.
Publicat dins de Lectures | Deixa un comentari
Aquí a can Vilaweb hi falta l’opció “m’agrada”, signe d’exclamació 8com diu el Gimferrer derl Polònia).
Llavors, cal esperar la vellesa per escriure un bon poema?
Prou que Hegel i Bartra havien de saber de què parlaven. Però ai!, la veritat, segur que mai no ho és del tot.