Cupressus sempervirens

Quan vaig començar
a llegir, fa una pila d’anys, m’empassava els llibres de la primera a la
darrera paraules sense permetre’m cap descuit. Després, però, va arribar un
moment que quan havia llegit unes dotzenes de pàgines ja sabia si calia
insistir fins el final o no. Ara ja no m’amoïna deixar els llibres a mig llegir
i si no m’ho passo bé els deixo córrer, de manera que alguns van a la pila de
les segones oportunitats i d’altres van directament a l’oblit. Però segueixo
llegint, i entre algunes altres raons ho faig, també, perquè de tant en tant tinc
la sort que m’ensopego amb algun llibre que feliçment m’atrapa i em dóna consol
com si hagués estat escrit per mi.

Això és el que em
va passar diumenge passat, quan vaig agafar Teranyines d’una prestatgeria a la
llibreria del TNC per fullejar-lo mentre feia temps. Vaig obrir-lo a l’atzar, i
com si de debò es tractés d’una teranyina que algú m’hagués parat, ja no me’n
vaig poder desprendre. Durant aquesta setmana l’he llegit i rellegit amb delit
diverses vegades i encara hi entro i surto saltant d’un poema a un altre.

És un llibre en el
qual la seva autora, l’Anna Montero, parla sense embuts del temps que ens resta,
de la deriva, de la por, del buit i de l’adéu, però tot i la cruesa dels temes,
m’ha fet bé llegir-lo. No només perquè els versos no amaguen res i tenen la
virtut de gravar, amb la netedat i precisió d’un estilet, la veritat en el
lector, sinó també perquè llegint-los es pot copsar l’aire i la llum amb què
han estat escrits.

En molts dels poemes d’aquest llibre conflueixen dolor i bellesa, dualitat
amb la qual l’autora traça imatges que, carregades de força, perduren alhora a
la pell i a la memòria del lector; i les paraules ja no són només
sons, sinó que adquireixen la densitat d’allò que anomenen, de manera que llegint-les podem
sentir des de l’alè del moment viscut fins al tacte de cada cosa dita. Com en
aquest poema que segueix, que cada element s’encasta en tots els altres per ser, plegats en l’instant, poesia:

cristalls

hi ha un dolor secret en la fulla
que al vent vacil·la i dubta i cau.
hi ha una eufòria de funàmbul
sobre la pista i una mirada
que s’atarda sobre la terra humida
i sap que és el vol darrer i la darrera
carícia del sol, el darrer alè
del vent i per això l’instant esclata
com una magrana i cristalls de sang
segellen l’adéu.

[Anna Montero: Teranyines. Edicions 62, col. Poesia, 139. Barcelona, 2010]

He vist Pa negre. Divendres al vespre anàrem al
cinema a veure Pa negre i, encara
ara, em volten pel cap les imatges  d’aquesta
pel·lícula que creix i creix sense parar. No us la perdeu pas, perquè la
conjunció de l’Emili Teixidor i l’Agustí Villaronga ha aconseguit construir una
peça, alhora literària i cinematogràfica, d’una bellesa formal i amb una càrrega
de vida immenses. 

La pel·lícula
engega amb un cop de puny a l’estómac que t’alça del seient el primer minut i
ja no et deixa reposar ni un instant. La narració és tan ben tramada que no només
no decau en cap moment la tensió del primer moment, sinó que a mida que avança
la pel·lícula, la violència del començament s’escampa per tots els racons de la
vida dels personatges. Perquè Pa negre
parla, sense fer concessions de cap mena, de la violència callada que van viure
els nostres pares i avis durant els anys de la gana i de la por.

No hi ha bons ni
dolents a Pa negre, el que hi ha són
persones entrampades en la misèria, moral i material, dels anys quaranta. I hi
ha, també, els ulls d’un nen que desperta de la innocència per  descobrir que tot és corromput, tot, també allò
que ell s’estima. El món de la immediata postguerra va ser un món complex pel
qual no era fàcil passar-hi sense prendre-hi mal i en el qual, prendre partit o
tenir-lo pres des d’abans de la guerra, determinava la pròpia vida i la dels de
casa. Però la pel·lícula va molt més enllà del pla merament ideològic, i mostra
la vida oculta i les secretes relacions que, per literalment sobreviure, els
personatges han de suportar.

Entre les virtuts
de la pel·lícula que ha dirigit l’Agustí Villaronga, que són moltes, en vull
destacar un parell o tres. Primer de tot, és remarcable l’ambientació. De com
eren les cases, dels llums de carbur, de la borra dels telers, de l’aspror de la roba o de
l’escola de poble i de tantes altres coses me n’han parlat els avis i els
pares, i divendres, mentre veia les imatges, em venia al cap la narració dels
seus records de quan eren pobres.

En segon lloc, és
important insistir en la molt alta qualitat de la feina de tots els actors i
actrius, grans, joves i nens. En cap moment no hi ha ningú per damunt dels
altres, de manera que queda molt clar que no hi ha principals ni secundaris,
sinó que qui ho protagonitza tot són la misèria i la violència que d’una manera
o altra s’escolen en les vides de tothom.

I tercera. El
tractament que es fa de la llengua és excel·lent, de manera que la parla dels
personatges ens situa, de cop i volta i sense adonar-nos-en, en la Catalunya rural dels
anys quaranta. No hi ha, o almenys jo no me’n vaig adonar, cap expressió ni cap
paraula que no s’ajusti al món que la pel·lícula retrata, el vocabulari és ric
i la sintaxi és neta de construccions que no li siguin pròpies al català. I això
és molt d’agrair, sobretot tenint en compte que ni al cinema ni a la televisió
es té gaire cura amb allò que més ens identifica com a individus i com a grup.

En mig de tantes
polèmiques sobre el cinema català i el seu valor, l’Agustí Villaronga ha donat
una resposta contundent: Pel·lícules com aquesta, d’altíssima qualitat formal i
plena de veritat, poden fer –primer- que els catalans estimem el nostre cinema,
i –segon- que es pugui exportar on calgui sense cap complex d’inferioritat.

No explicaré res de
l’argument de la pel·lícula, descobriu-lo. Només diré que durant les dues hores
aproximades que dura la projecció, vaig tenir la sensació de viure en un país
normal, per l’ús de la llengua i perquè se’m parlava amb intel·ligència i sense
por del nostre passat. Aneu a veure Pa
negre, de debò que no us en penedireu.

A mi, era aquesta
la part del programa que més m’agradava. Suposo que això era així perquè en
lloc d’embolicar-se amb teoritzacions crítiques, el que feia el presentador era
donar peu al convidat perquè aquest es lluís explicant les interioritats de la
seva feina. Si a això hi afegim la traça del Jordi Llavina per convertir
l’entrevista en una conversa distesa, el resultat era poder recollir informació
de primera mà sobre les claus de l’obra que es presentava.

Però com totes les
coses bones, Fum d’estampa es va acabar. Ara, però, podem tornar a gaudir de la
faceta del Jordi Llavina com a periodista literari, ja que des de fa un parell
de setmanes s’emet L’Última Troballa, un nou programa dirigit per ell i
realitzat pel Carles Gala.

Aquest programa,
que es pot veure a Penedès TV i també a través d’internet, té una durada
aproximada de 20 minuts, la major part dels quals es dediquen a entrevistar l’autor
convidat tot passejant per diversos indrets, de manera que el programa es fa a
peu de carrer, que és on neix molt sovint la literatura. També s’hi inclouen
recomanacions de llibres i, això és novetat, la recomanació d’un bloc de caràcter
literari. En el primer programa, que es va dedicar al Jordi Puntí, es va
recomanar el bloc Totxanes, totxos i maons del Joan Josep Isern; i en el segon, que s’entrevistava
la Neus Canyelles,
es va recomanar aquest Cupressus sempervirens que ara llegiu. Tot plegat, fins i tot les
preguntes a la gent del carrer sobre les seves preferències literàries, fa que
L’Última Troballa tingui un format força àgil i gens ensopit. Té bona pinta i
esperem que tingui, també, llarga vida.

Amb la intenció d’arribar a tot arreu, tot i que s’emeti des d’una televisió comarcal, el programa també
té presència a internet no només a través de la pàgina web de Penedès TV, sinó que
també és present a facebook i compta amb un bloc propi. Perquè aneu fent boca
de cara a la propera emissió, us deixo el vídeo de dalt. A partir del minut
13:05 –aquesta és la falca d’autobombo- hi podeu veure i escoltar la referència
al Cupressus… Que vagi de gust!

“En la isla Española, que fue la primera, como dejimos, donde
entraron cristianos y comenzaron los grandes estragos y perdiciones destas
gentes y que primero destruyeron y despoblaron, comenzando los cristianos a
tomar las mujeres e hijos a los indios para servirse y para usar mal dellos y
comerles sus comidas que de sus sudores y trabajos salían, no
contentándose con lo que los indios les daban de su grado conforme a la
facultad que cada uno tenía, que siempre es poca, porque no suelen tener
más de lo que ordinariamente han menester y hacen con poco trabajo, y lo
que basta para tres casas de a diez personas cada una para un mes, come un
cristiano y destruye en un día, y otras muchas fuerzas y violencias y
vejaciones que les hacían, comenzaron a entender los indios que aquellos
hombres no debían de haber venido del cielo; y algunos escondían
sus comidas, otros sus mujeres e hijos, otros huíanse a los montes por
apartarse de gente de tan dura y terrible conversación. Los cristianos
dábanles de bofetadas y de palos, hasta poner las manos en los
señores de los pueblos; y llegó esto a tanta temeridad y
desvergüenza que al mayor rey señor de toda la isla, un
capitán cristiano le violó por fuerza su propia mujer.

De aquí comenzaron los indios a buscar maneras para echar
los cristianos de sus tierras. Pusiéronse en armas, que son harto flacas
y de poca ofensión y resistencia y menos defensa (por lo cual todas sus
guerras son poco más que acá juegos de cañas y aún
de niños). Los cristianos, con sus caballos y espadas y lanzas comienzan
a hacer matanzas y crueldades extrañas en ellos. Entraban en los pueblos
ni dejaban niños, ni viejos ni mujeres preñadas ni paridas que no
desbarrigaban y hacían pedazos, como si dieran en unos corderos metidos
en sus apriscos. Hacían apuestas sobre quién de una cuchillada
abría el hombre por medio o le cortaba la cabeza de un piquete o le
descubría las entrañas. Tomaban las criaturas de las tetas de las madres por las
piernas y daban de cabeza con ellas en las peñas. Otros daban con ellas
en ríos por las espaldas riendo y burlando, y cayendo en el agua
decían: «¿Bullís, cuerpo de tal?»: «Llevá las
nuevas a las gentes que estaban huidas por los montes». Otras criaturas metían a espada con las madres
juntamente y todos cuantos delante de sí hallaban. Hacían unas
horcas largas que juntasen casi los pies a la tierra, y de trece en trece, a
honor y reverencia de nuestro Redentor y de los doce apóstoles,
poniéndoles leña y fuego los quemaban vivos. Otros ataban o
liaban todo el cuerpo de paja seca; pegándoles fuego así los
quemaban. Otros, y todos los que querían tomar a vida,
cortábanles ambas manos y dellas llevaban colgando, y decíanles:
«Andad con cartas», conviene a saber

Comúnmente mataban a los señores y nobles desta
manera: que hacían unas parrillas de varas sobre horquetas y
atábanlos en ellas y poníanles por debajo fuego manso, para que
poco a poco, dando alaridos, en aquellos tormentos desesperados se les
salían las ánimas. Una vez vide que teniendo en las parrillas
quemándose cuatro o cinco principales señores (y aun pienso que
había dos o tres pares de parrillas donde quemaban otros) y porque daban
muy grandes gritos y daban pena al capitán o le impidían el
sueño, mandó que los ahogasen, y el alguacil, que era peor que
verdugo, que los quemaba (y sé cómo se llamaba y aun sus
parientes conocí en Sevilla) no quiso ahogallos, antes les metió
con sus manos palos en las bocas para que no sonasen, y atizóles el
fuego hasta que se asaron de espacio como él quería.

Yo vide todas las cosas arriba dichas y muchas otras infinitas, y
porque toda la gente que huir podía se encerraba en los montes y
subía a las sierras huyendo de hombres tan inhumanos, tan sin piedad y
tan feroces bestias, extirpadores y capitales enemigos del linaje humano,
enseñaron y amaestraron lebreles, perros bravísimos que en viendo
un indio lo hacían pedazos en un credo, y mejor arremetían a
él y lo comían que si fuera un puerco. Estos perros hicieron
grandes estragos y carnecerías. Y porque algunas veces, raras y pocas,
mataban los indios algunos cristianos con justa razón y santa justicia,
hicieron ley entre sí que por un cristiano que los indios matasen
habían los cristianos de matar cien indios.”

Bartolomé de las Casas dixit.

Llegit a Contes russos:

Francesc Serés dixit.

Les societats i les comunitats on no hi ha persones
disconformes o s’hi han diluït, no prosperen. Però la
conformitat té un preu: Un cercle tancat d’opinions o
idees en el qual mai es permeten ni el descontentament ni l’oposició -o només
dins d’uns límits circumscrits i estilitzats- i que perd la capacitat de
respondre amb energia i imaginació als nous desafiaments. […]”

L’anterior fragment, que m’he atrevit a traduir lliurement i que transcric aquí, correspon al darrer llibre (publicat a La Magrana i Taurus) de l’historiador Tony Judt.

Les paraules d’aquest home m’han cridat poderosament l’atenció, sobretot perquè posa sobre la taula un dels mals d’aquest peculiar estat del benestar en el qual estem instal·lats: la por de perdre el que tenim.  Una por, gairebé autoimposada, que no ens deixa dir amb veu clara allò que pensem i que ens inhabilita, també, a l’hora d’emprendre obertament les accions que han de dirigir la nostra vida.

Amagant-nos moltes vegades darrera l’excusa del descrèdit dels actuals polítics i dirigents, hem renunciat a la vida política. Però potser ja és l’hora que, en lloc de remugar en veu baixa o de fer grans proclames a l’hora del cafè, ens atrevim a córrer el risc d’exercir la  llibertat i agafem les regnes de la nostra vida en tots els seus àmbits, tant el personal, com el professional o el social i polític. Podria ben bé ser que no en sabéssim prou o que ens equivoquéssim, és clar, però ningú altre no ens haurà dictat una vida que només a cadascú de nosaltres correspon viure en tota la seva extensió.

A les classes de
sintaxi hi havia qui deia que els complements circumstancials són aquella part
de l’oració que es pot menystenir sense que passi res de greu. Però ara que he
llegit La
neu i altres complements circumstancials sé que això no és cert,
sinó que és en bona mesura gràcies als circumstancials que som qui som.

He llegit aquest llibre de Xuan Bello amb la
mateixa intensitat i el mateix plaer que vaig llegir
la seva Història Universal de
Paniceiros, segurament perquè tots dos llibres tenen en comú que l’efecte
que causen en el lector s’assembla molt al de la pluja parsimoniosa i
tranquil·la que fructifica la terra on cau. El d’aquests llibres és un món fet
de terra, de pedra i d’aigua. També d’homes i dones que viuen i passen
discretament amb el temps que marquen les llunes i els cicles de la natura, per
això Bello escriu des de la senzillesa de les coses humils -potser hauria de
dir les circumstàncies- en què vivim immersos i que sovint ens passen
desapercebudes mentre creiem perseguir la vida, com si això ens fos possible.

Al meu parer, un dels grans temes de La neu i altres complements circumstancials té a veure –encara que no es digui de manera explícita- amb com l’autor deixa
constància del flux natural del temps. La mirada de Bello ho travessa tot (l’aire,
els objectes o les persones) per  poder captar la bellesa de la pedra, de
la boira o de la neu que cau, i així fer-nos entendre que el temps que
conservem, allò que duem en nosaltres fins a la fi de tot,  no és cap
altra cosa que aquelles imatges i olors o gustos que ens evoquen moments
viscuts a prop d’una certa felicitat.

Amb la mirada atenta als instants viscuts, Bello copsa espurnes de poesia en
allò que queda de l’acció humana i que vol perdurar, com molt bé il·lustra la
fotografia de la portada del llibre, on més que no pas  un mur s’hi pot entreveure
la memòria de les mans que el van construir. La neu i altres complements circumstancials  és ple del record de les sensacions que en
un o altre moment de la vida ens han embolcallat el viure,  en silenci i
sense estridències, lluny de les presses que ens obliguen a viure una vida simplificada
i òrfena dels matisos de cada un dels llocs que successivament hem ocupat en el
món.

Xuan Bello recupera
aquests matisos i reconstrueix la memòria perquè sapiguem qui som i perquè només
si som capaços de donar-li la solidesa de la pedra i encastar-la en les nostres
vides podrem aspirar a perdurar. Passar pàgina i oblidar les nostres circumstàncies
és condemnar el nostre món a l’oblit, a la desaparició, al no-res. I això sí
que no!

Per acabar, vull cridar l’atenció sobre la magnífica traducció que del llibre n’ha fet en
Jordi Raventós  i sobre l’edició molt
pulcra de l’editorial Adesiara, que ja és un referent en el món editorial per la gran qualitat de la feina que s’hi fa. Molt recomanable.

Diu que en els trasllats sempre es perden coses, però a vegades també se’n guanyen. Al venir de Can Blogger cap a aquí he mirat de no perdre cap dels enllaços que allà hi tenia, però també he aprofitat per afegir-ne un de nou que ha estat una troballa. Es tracta d’El vel d’Harmonia, el nou bloc que la Teresa Costa-Gramunt va començar a escriure fa poc més d’un mes, i que ja té una vitalitat i una densitat envejables.