a cop calent

Amb el seu pas a Cultura,

Ahir va ser una dia especial. Vam trobar-nos els directors de les
escoles d’Osona i en l’ordre del dia hi havia el comiat de la que ha
estat durant 19 anys la Directora adjunta dels Serveis Territorials
d’Educació.

A vegades aquestes coses de fer un petit homenatge a
algú que deixa un càrrec es fan una mica per compromís, perquè s’han de
fer i està molt bé que es faci, els protocols s’han de complir.

Però
ahir, tots els que érem a Tona, sentíem i expressàvem un sincer
agraïment a la Carme Zapater per tot el que ha fet per les nostres
escoles. Tothom reconeixia que hi ha maneres i maneres de fer una
mateixa feina, d’estar en un mateix càrrec.

La manera de fer de la Carme Zapater era de compromís amb l’educació del país concretat en cada una de les nostres escoles.

Gràcies a Déu, el comiat només era perquè canvia de Departament.

Ara,
des de Cultura (Museu d’història) seguirà imprimint la seva empremta
personal de qui realment li importa fer la feina ben feta i a més de
qui sap transmetre coratge i il·lusió per construir futur.

L’escola marca els ritmes, potser més que les estacions.

Sobretot aquest any que la Vetlla Pasqual semblava la Missa del Gall!

Aquests dies l’escola és protagonista, són dies de preinscripcions.
M’agrada
atendre els pares i mares que vénen a preinscriure els fills a
l’escola, hi ha un grau d’il·lusió i de por alhora que en fa un moment
especial.

Començar a P3 a l’escola és un moment especial per la família.
De cop t’adones que el teu fill o filla se t’ha fet gran.
També
sents aquella angúnia perquè no saps si els cuidaran prou bé. Si
passaran fred al patí, si sabran fer pipí tot sols, si tindran gana, si
es faran mal…
Mica en mica però, els pares i les mares van agafant
confiança, veuen que portar els seus fills a l’escola vol dir també
ajudar-los a conèixer un món nou que de ben segur els enriquirà i els
ajudarà a créixer.
M’agrada dir als pares i mares que vénen a preinscriure o matricular els seus fills que confiín en l’escola, en els mestres.
Que treballem conjuntament perquè els nens i les nenes estiguin bé, aprenguin i creixin.
Avui
també pensava que entre tots hem d’aconseguir formar persones que més
endavant siguin dirigents del nostre país i que tinguin un bagatge
cultural i humà per transformar-lo en un país lliure i sobirà.
Ho pensava quan llegia el que deia Josep Benet del que els joves havien de fer per Catalunya: tres coses: estudiar, estudiar i estudiar

(imatge: Vic, un cel blau de Pasqua amb globus vermell)

Torna a començar esquerra amb la sensació d’haver perdut algunes coses importants.
Serà
difícil tornar a engrescar la gent amb aquella empenta i amb aquella
dosi de credibilitat i confiança que tenia Josep Lluís Carod Rovira
Ara, si no passa un miracle, hi haurà una escombrada de persones i d’idees i només quedarà la llavor per iniciar un nou cicle.

Torna a començar el Barça amb el final de l’era Ronaldinho que per llarga que fos se’ns hauria fet curta a tots els que estimem el futbol.
El Barça ha perdut l’art de fer gols i tornarem a regalar la lliga a qui ens fa més mal.
Quina ràbia!

Tornen a començar tots aquells a qui la vida els ha fet un tomb… perquè
han perdut persones estimades, perquè han de fugir del seu país envaït,
perquè algú amenaça la seva integritat física, perquè no tenen salut…
Una abraçada de solidaritat.

Escric avui amb la convicció de compartir amb molta gent el sentiment d’estima cap a la persona de l’Abat Cassià M Just.

He
estat afortunada de poder conèixer Montserrat des de dins i per tant he
tingut contacte amb moltes de les persones que hi viuen i totes elles
m’han fet adonar de la profunditat del ser, independentment del grau de
creença.

L’Abat Cassià deixarà a la memòria de tots la seva empremta de serenitat, valentia i esperança.

M’emociona el seu record de persona amb una bonesa infinita.

Rellegint
escrits seus, he trobat un article de l’any 1979, “Per conviure cal
Viure”, on escriu sobre els homes i dones que han reeixit a trobar el
seu camí vers una vida de plenitud. I diu així:

(…) La
primera característica que més m’ha colpit i que és per a mi una pedra
de toc de la seva autenticitat és que són homes i dones que respiren
una pau i una alegria molt fondes, introntollables. No vull pas dir que
no passin sofriments i contradiccions. Els passen, i grossos. Però si
que hi ha en elles un clima habitual que és com un coixí de serenitat i
de fermesa invencibles (…).

Així era el Pare Abat Cassià M Just. Una persona admirable.

Descansi en pau

*Carme

Pasqua del 1986

No ha estat un bon resultat
pels partits singulars
que feien un congrés plural.

Estic esperant el 100% de l’escrutini i mentrestant he buscat una foto per il·lustrar aquest post.
M’ha
semblat adient aquesta del globus inflat a la plaça de Vic, encara que
representi el contrari del que sentim els votants i simpatitzants d’ERC.

Diu en Carod que reflexionaran, a veure si en traiem alguna cosa de bo.
De fet, mira tu, mentre en quedi un per tornar les claus quan ens acomiadem ja n’hi ha prou.
Per acabar-ho d’adobar, va el Barça i s’entesta a tornar-li a regalar la lliga al Madrid.
Però tot això només és política de l’estat i esport, que encara que sigui futbol, no deixa de ser un joc.
I res d’això és important, el que de veritat sento i que em fa estar amb ànsia és que sé del cert que en aquest moment hi ha algú per la qual tot això és secundari…
Bona nit a tothom, tant si heu guanyat com si heu perdut… demà serà un altre dia.

Resposta a la interpel·lació
des del bloc de
l’Albert Bardolet
Estic molt contenta que m’hagis fet
protagonista del teu bloc
i de que em reconeguis com una adversària de converses.
Abans
que cap partit en fes eslògan, la saviesa popular ja ens deia
que parlant la gent s’entén i jo ho mantinc encara que
sovint hi haig d’afegir aquella altra dita que diu: qui no entén
una mirada tampoc entendrà una llarga explicació.

Jo
no visc tant a flor de pell el que fa un polític o deixa de
fer un altre, hi ha coses més properes que em fan vibrar en
aquest sentit. Jo només confio en algunes persones que ara
estan al cap d’ERC i desconfio d’altres que estan a CiU. Però
no és perquè analitzi les actuacions de cadascú
(que també procuro llegir-los i estar al dia) però no
és això el que em mou cap a una banda o una altra.
Tinc
afinitat amb la gent d’ERC de manera natural, igual com m’identifico
amb el Barça sense fer allò que jo trobo tant pesat de
certs culers que van mirant quan els costa cada gol d’en Ronaldinho o
de l’Henry.
Jo no hauria votat a en Montilla però ara el
respecto perquè és el president de Catalunya. El mateix
faria amb en Mas. Si és president el respectaré.
A
vegades m’arriba allò que circula per internet, aquella carta
que simula ser d’en Montilla i que està escrita en llenguatge
montillenc. Jo mai no la reenvio, no m’agrada fer befa de la
gent de casa encara que siguin nouvinguts.
No sé si
m’hauràs sentit a dir allò que dic d’en ZP, dic que ja
no l’estimo perquè no ha estat gens valent. Mireu si ha estat
covard que ni tan sols s’ha atrevit a venir al camp nou a veure el
seu Barça!
Però tot i així els
prefereixo al PP. Escoltar qualsevol peperu em produeix una
baixada de defenses i ho tinc prohibit pel metge.
Entenc a en
Carod a Perpinyà, l’entenc emocionalment, m’hi veig, jo també
ho hagués fet. No entenc en Mas intercanviant l’estatut de
tots per una promesa, la que sigui. No m’hi veig, jo no ho hagués
fet.
Però, saps Albert? Les vies cap a la independència
ja són imparables a Europa, aviat serà el nostre torn,
aviat quedaran enrera les petites o grans mesquineses d’un o altre
polític.
Aviat serem lliures i sobirans i no pas pel
tic-tac d’esquerra o per les jugades d’en Mas.
Serem lliures i
sobirans perquè darrera d’ells i ha milers de persones que ho
esperem i que fem cada dia la nostra petita lluita i estimem la
nostra terra i estimem les persones que són al nostre costat
fent del camí una ruta apassionant i estimem aquelles que van
fer camí i que ens han deixat però mai les
oblidarem…

[Jo també vaig conèixer a Palau i Fabre, una companya mestra i poeta me’l va presentar, avui els penso…]

Una forta abraçada 🙂
*Carme

descrit per les paraules del cronista Bernat Desclot com

"major que altre hom un palm" "be format i complit de tots sos membres", amb "molt gran cara e vermella e flamenca, e lo nas llong e molt dret, e gran boca e ben feta, e grans dents e molt blanques, que semblaven perles, e los ulls negres, e los cabells rossos, semblants a fils d’or; e grans espatlles, e llong cos e delgat"

i posseïdor de totes les virtuts:

(ElTemps)

del LLIBRE DELS FETS:

108.
E haguem estat en Arago aquel juern tornam nosen en Cathalunya. E nos
en Barçelona, uengren nos noueles quel Rey de Tuniç
uenia passar a Maylorques, e sen appareylaua, e que deien que les
naus dels pisans e dels genoueses els chrestians se prenien. E sobre
aço demanam de conseyl aquels nobles qui eren ab nos, els
prohomens de Barçelona, con nos captendriem daqueles noues
quens eren esdeuengudes: e els -158-
dixeren nos que seria bo que sabessem la cosa pus certament en
comptaua hom que no eren ueres. E sobre uns pleyts que hauia en ·G·
de Muntcada ab homens de Uich, haguem a anar la: e quan nos haguem
estat ·I· dia en Vich, e era prop dora de mija tercia,
uench ·I· missatge quens enuia en ·R· de
Plegamans, e ab trasnuytada tota la nuyt, e dix nos que noues eren
uengudes per cert en Barcelona quel Rey de Tuniç deuia esser
en Maylorques. E quant hoim aquestes noues som aixi coytats con
podiem per temor que nons en uingues desauentura: e disnam nos ·I·
poch, e no fem sino caualgar, e som ora de uespres en Barcelona, e
hauiem feyta gran iornada, e reposam aquela nuyt.

Visqui el Rei que ens uneix a tots!!!
*Carme

| View | Upload your own

Aquest any la nostra escola fa 25 anys i estem contents de celebrar-ho.
Aquesta mena de "power point" va servir de fil conductor per la festa de Nadal al teatre. Són imatges viscudes que fan goig de recordar. Hi ha una imatge (la que hi som tots) que es repeteix perquè és la que deixàvem quan els diferents grups actuaven. Si cliqueu el triangle de play aniran passant les imatges al ritme de la música del violí de la Judit (El sonetí de la rosada de Toldrà)
També hem fet un bloc i ens agradaria molt que tots els que en un moment o altre heu estat a la nostra escola hi escrivíssiu la vostra experiència. I si no hi heu estat també hi podeu escriure eh!
Gràcies 🙂
*Carme

avui m’ha tocat a mi, he anat a fer-me l’exàmen de salut practicat a petició del departament d’educació
estic força bé, només em falta ferro, tinc anèmia ferropenica.
Ben mirat, amb una tercera part de la ferritina en dipòsit, déu n’hi do del rendiment que en trec!
a veure si aconsegueixo arribar ni que sigui al nivell mínim, llavors tot anirà com una seda.
Va, em vaig a prendre un sobre de "profer"
fina aviat! 🙂

foto de capvespre a Vilalleons

s’han

les festes


i ara tornem

I compartim amb els companys de feina els petits i grans propòsits pel
nou any, i compartim amb els amics i amigues els propòsits més íntims i
secrets.

Això dels propòsits i desitjos és molt curiós; un d’aquests dies a Roma, vaig anar a la basílica de Sant Pau Extramurs, allà hi ha el sarcòfag de Sant Pau. Al davant d’aquest sepulcre que està a sota l’altar major, hi ha una
mena d’urna on s’hi poden dipositar uns sobres que continguin peticions
pel Sant

Jo vaig demanar llibertat i sobirania per Catalunya, ja veus, passo quatre dies lluny de la pàtria i ja m’enyoro!

Vaig escriure aquest post fa vuit dies i el publicaré encara que ha
quedat una mica antic, amb una setmana més l’any ja no sembla nou.

Ara ja estem tots força més atabalats, sobretot a l’escola. Aquest joc cruel del PP utilitzant la llengua i els nens i nenes com a instruments per captar vots em repugna.

Tal com diu avui a l’avui la Isabel-Clara Simó Estan en contra nostre!

demà és el dia

recordo el meu pare fent-nos aquesta broma de l’home dels nassos, ens deia que sortíssim a fora a veure si el veiem i la meva germana i jo jugàvem a buscar-lo

també pensava avui que demà és Sant Silvestre i recordava a la meva mare que ens deia el dia de sant Silvestre per la porta o per la finestra

això
volia dir que la gent que eren masovers i havien de marxar, el dia 31
se’ls acabava el termini o sigui que si no marxaven per les bones ho
havien de fer per les males

és bonic de fer memòria del temps viscut

aviat
farà un any que vaig encetar tímidament aquest bloc, sempre penso (i
amb raó) que escric poc, així que faig públicament el propòsit
d’escriure com a mínim cada setmana

és que de cop t’entra la por
escènica que deia aquell, i penses que no tens res interessant a dir,
sobretot si ho compares amb altres blocs que llegeixes i quedes
bocabadada

però jo estic molt contenta d’haver encetat aquest
bloc, és una finestra al món i el contacte amb les altres persones
sempre és apassionant

agraeixo a tots i totes els que m’heu llegit i agraeixo encara més als que heu afegit un comentari als meus escrits

demà marxo a Roma així és que m’avanço a dir molt bon any a tothom!!

i… seguirem en contacte! 🙂

*Carme

Com una lenta
descripció d’un paisatge
Nadal ens torna
la intimitat perduda
els somnis, la tendresa.

Fem del solemne
silenci d’aquests dies
l’espai de vida
en que tothora ens sigui
possible retrobar-nos.

(MMPOL – inèdit)

m’agrada aquesta sèrie pel tractament que fan de les emocions

si puc no em perdo mai els capítols de porca misèria

m’agrada com s’hi tracten les emocions, les relacions, la personalitat de cada personatge i la seva comunicació amb els altres

felicito a en Joel Joan per aconseguir tot això

una
de les coses que m’agraden més són els moments de conversa dels
personatges d’en Pere i la Laia, allò dels vespres mentre fan el sopar
que s’expliquen el dia de la manera més habitual a moltes cases, ho
trobo molt maco

també trobo molt bo el personatge de la Natàlia,
és interessant la manera com va creixent interiorment i com es va
adonant que ella val molt la pena

també trobo molt escaient la relació d’amistat entre ella, la Natàlia, i l’Àlex

és una sèrie que té un ritme que a mi se’m posa bé

penso que està feta amb molta intel·ligència i amb delicadesa i que a més és nostra i ens en podem sentir orgullosos

L’avi explicava
que havia arribat a Puiglagulla amb només una vaca, una mula, un carro amb
quatre mobles i quinze mil peles de deute.

A Managès la collita havia anat
malament per culpa de la pedra

Un cop
instal·lats a Puiglagulla, l’avi va començar arrossegant pins i treballant als
camps de Ca la Llúcia. Al cap d’un temps i havent pagat alguns deutes, va matar
porc per fer embotits i vendre’ls. L’invent li va sortir bé i més endavant va
poder estalviar per aplanar el camí perquè els cotxes poguessin pujar a
Puiglagulla.

On no hi havia
res, havia fet créixer una forma de viure dignament, un servei per a la gent i
una família.

L’avi era un home
fort i valent que sempre va lluitar per tirar endavant. Era un home generós i
humil. Un home que va saber progressar i adaptar-se. Un home que va saber
estimar i fer-se estimar.

L’avi era un
savi. No era un savi de llibres, era un savi de la vida.

Quan penso en
ell, penso en com ens ensenyava amb emoció cada racó de bosc, cada tipus
d’arbre, de flor o de bolet, cada núvol (o bromes com deia ell), o com
ens parlava dels esmorzars i els dinars que feien amb els caçadors amb tots els
detalls. Penso en el seu hort, sempre ple de verdures, sempre amb aquella olor
tant agradable, i amb un ordre impecable. Penso en la seva vida, en les
històries increïbles que explicava i que sempre tenien un toc d’humor.

Quan penso en
l’avi, el veig somrient, amb els ulls lluents de felicitat i amb la seva
expressió amable.

Gràcies avi, per
tot el que ens has donat, per la teva mirada sincera, pel teu amor, pel teu
interès amb tot el que fèiem, per haver-nos ensenyat que la vida es pot viure
amb intensitat fins el final si lluites per aconseguir el que vols.

Sempre estaràs en
la nostra música, en el nostre art i en les nostres vides.

Joel, 20 d’octubre de 2005