a cop calent

el bloc de Carme Vilaró Rovira

amb el jutge Santi Vidal

Sense categoria
Divendres passat, el jutge Vidal va venir a Vic a parlar de ‘Eines jurídiques pel nou estat’.

Vaig arribar amb el temps just i el que em va impressionar, abans de sentir-lo, va ser veure l’auditori ple a vessar, gent dreta, cadires afegides, gent a l’entrada… sort que la meva germana havia pensat amb mi i tenia un lloc a la darrera fila.

Una altra cosa que em va commoure va ser aquesta sensació que flota en l’ambient en ocasions com aquesta. No sé què ho fa però notes la fortalesa de la gent i se t’encomana.

Gent de totes les edats i condició ens entenem amb la mirada, ens diem que aquí estem i que no afluixarem.

Llavors escoltes al ponent i t’emociona veure’n el convenciment i sents aquella admiració que em provoquen les persones que generosament es carreguen el país a l’esquena i fan que tot sigui més senzill.

L’endemà dissabte, va passar per la Casa Comella on tenim la parada de l’assemblea de Vic. Ens va animar a seguir sense defallir. I ens va tornar a dir que la campanya ‘Signa un Vot és molt important’ (vídeo)

el meu Barça

Sense categoria
El Barça és ‘dels meus’ i avui juga contra l’equip que és menys ‘dels meus’.

Jo no sé vosaltres, però per a mi, quan algú és dels meus vol dir que no en renego, ni en faig mofa, ni l’insulto.

El meu equip passa hores baixes, ja ho sé, però igualment es mereix respecte.

Llegia a l’Avui que la del Barça és l’única afecció que no anima al seu equip de manera incondicional, sempre és l’equip qui ens ha d’animar. Això sí, quan veiem altres camps que animen sense defallir els admirem, però nosaltres ui no…

En general no m’interessa, i avui menys, saber què hauria d’haver fet en Zubi ni quin central és el que ha de venir ni on para en Sandruscu. Avui juga el Barça contra el Real Madrid, i no ens deixarem humiliar.
Per ells les victòries sobre el Barça són victòries sobre Catalunya, això tothom amb dos dits de front ho sap.

Jo sempre dic que Catalunya va començar a aixecar el cap quan Laporta va ser president del Barça. El seu atreviment ens va donar trempera, mai millor dit, a tothom. Des d’aquell moment vam deixar de ser un país derrotat perquè vam deixar de ser un equip derrotat.

I després, aquest futbol d’equip ens va fer eterns de la mà del genial Pep Guardiola. Però ell, savi com és, deia amb tristesa que eren un Barça elogiable només perquè guanyaven.

Però jo sé que el Barça és i serà, fins a la independència, més que un club
I qui prefereixi estar amargat, comptant el sou d’en Neymar, controlant si en Messi menja peix o bistec, oblidant tot allò de bo que ens han regalat i tornar a la crítica i la mocadorada… ja s’ho farà.

Per a mi, el futbol en general i el Barça en particular, és per gaudir-ne sempre. I quan hi ha un declivi, com ara, li dóno el temps que calgui per refer-se i me’n refio que ho farà.

Quan perdem, sempre penso que és un joc i no passa res.

I quan guanyem, sóc feliç!

abril

Sense categoria
‘Què vol dir viure al paradís? Simplement és estar al costat dels qui estimes’. 

Ho acabo de sentir amb la veu melodiosa d’en Miquel Calçada en els seus afers exteriors. I té tota la raó.

L’abril és un mes bonic i trist.
És bonic veure com els camps i els prats d’Osona agafen un to de verd rabiosament nou o bé com els amara el groc lluent de la colza.

L’abril és el meu aniversari (sóc àries!), i això és bo, el temps és vida i la vida és un regal si saps respondre de manera agraïda a aquest do gratuït.

El meu pare era també nascut a l’abril, ens portàvem dos dies! I la mama va morir just el dia del mig, entre els nostres dos aniversaris.

Això omple de nostàlgia aquest mes tan generòs, tan lluminós i amb tanta personalitat.

No és un mes amb el guió marcat. Fa la temperatura que li sembla més escaient. Un dia et mostra la bonança més plàcida i l’endemà et munta un festival de llamps i trons i pedregada que sembla que els de dalt canvien els mobles de lloc!

A l’abril ja són llargues les tardes i no fa mandra acostar-se al mar com he fet avui i sentir que val la pena tot i saber que ja falta ben poc per ser lliures!

Aquesta és la primavera catalana i en gaudim!