a cop calent

el bloc de Carme Vilaró Rovira

el meu MOUSTAKI

Sense categoria
Tenia aquest disc i el sentia a ‘dalt més alt’ que era el meu refugi d’adolescent a casa, a Puiglagulla.
Era l’espai perfecte per deixar-me bressolar per la càlida veu d’aquest ‘pastor grec’. Moustaki em va ensenyar a ‘prendre’m el temps de viure’.
També em va ensenyar a posar acords a les seves cançons i crear espais màgics cantant-les arreu on ens duia el nostre afany d’abastar el món.

Temps de guitarra i macuto, temps per descobrir que ‘tot és possible i tot és permès’.

Gràcies per tot monsieur Moustaki.