a cop calent

Quan l’aire es torna càlid i a la Plana domina el verd és el moment de reconèixer aquella olor inconfusible del mes de maig.

És una olor humil i discreta però persistent.

Te n’adones un dia qualsevol, un dia d’aquells enderiats de final de curs.

De sobte, com aquell qui no vol la cosa, t’arriba una flaire que identifiques a l’acte.

Llavors somrius i respires fondo i saludes l’entrada del temps clar.

El maig, a la Plana de Vic olores el blat que madura i l’ordi a punt de segar. Olores els primers gallarets que tenyeixen de vermell els marges. Olores la vida nova i et reconcilies amb allò que és essencial.

Deixes marxar qualsevol fredor estancada i et prepares per fruir de la generositat d’un altre estiu.

Xesca,
vas volar per damunt del meu ‘a cop calent’ i hi vas deixar dos
comentaris que aquests dies he retrobat amb enyorança:

Li
ha mucat el toro

i

Quina
preciositat de somera

Només ens coneixíem virtualment
però igualment et sento a prop i et reconec en les teves paraules.

Després de la inauguració de
l’Atlàntida hem acollit uns dies a casa la mama mayola.

Una
petita operació l’havia tret de circulació i després del procés
habitual ara ja torna a estar en plena forma.

A mi m’ha
agradat molt tornar a tenir una ‘mama’ a casa.

Hem anat a
mercat a comprar mitges i a l’esclat a omplir la nevera perquè en
Jordi es mereixia un dinar de diumenge de primera.
Ell sempre em
fa bona propaganda com a cuinera i jo tenia la pressió de
demostrar-ho.

El cap de setmana passat se’ns va omplir la casa
de visites a la convalescent però com que ella ja podia sortir
aprofitàvem per dur els convidats a visitar l’Atlàntida i la nova
Escola de Música que fan un goig que enamoren.

I jo, que
sempre estic a punt per arreplegar unes quantes fotos i muntar un
vídeo, avui us deixo aquest per record.