a cop calent

el bloc de Carme Vilaró Rovira

assemblea.cat

Sense categoria
Divendres passat, l’assemblea de Vic, vàrem organitzar un debat amb periodistes: “mitjans de comunicació i independència”.
Vam tenir l’oportunitat de comptar amb el talent i la generositat d’Eva Piquer, David Bassa i Vicent Sanchís.
Va ser un plaer que vam gaudir en directe poc més d’un centenar de persones però que, de ben segur, la propera xerrada ja en serem el doble.
L’assemblea nacional catalana va creixent perquè sobretot va creixent l’esperit de llibertat.

M’agrada adonar-me que ja no hi ha marxa enrere i que constantment surten persones que ens estiren a anar més i més lluny.

Abans d’ahir em vaig emocionar amb les paraules de la Teresa Forcades demanat no reconèixer el deute extern. La conec i quan vaig llegir la notícia a Vilaweb semblava que la sentís. Extraordinària!

I ahir al Palau Sant Jordi, Guardiola llegint Martí Pol amb aquesta honestedat que traspua. Si ell ho diu “tot és possible”.

Però també hi ha la gent que trobo per exemple comprant la llet o les persones que compartim un sopar o els veïns que fem reunió d’escala.
En tots aquests àmbits la conversa ens porta sovint a dir sense vergonya la mateixa frase “si fóssim independents estaríem millor”.

Som-hi doncs!

Ara mateix enfilo aquesta agulla
amb el fil d’un propòsit que no dic
i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis
que anunciaven taumaturgs insignes
no s’ha complert, i els anys passen de pressa.
De res a poc, i sempre amb vent de cara,
quin llarg camí d’angoixa i de silencis.
I som on som; més val saber-ho i dir-ho
i assentar els peus en terra i proclamar-nos
hereus d’un temps de dubtes i renúncies
en què els sorolls ofeguen les paraules
i amb molts miralls mig estrafem la vida.
De res no ens val l’enyor o la complanta,
ni el toc de displicent malenconia
que ens posem per jersei o per corbata
quan sortim al carrer. Tenim a penes
el que tenim i prou: l’espai d’història
concreta que ens pertoca, i un minúscul
territori per viure-la. Posem-nos
dempeus altra vegada i que se senti
la veu de tots solemnement i clara.
Cridem qui som i que tothom ho escolti.
I en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora!,
que tot està per fer i tot és possible. 

(MMPol)