a cop calent

Estimat Pep.
No puc deixar de sentir enyorament i nostàlgia per aquests moments eterns que ens has regalat.
Amb paciència, amor, dedicació, generositat i passió has engrandit el Barça fins que hi ha cabut tothom.
Vas agafar un club potent però fràgil moralment i ens el deixes fort, valent i orgullós d’estar arrelat al país i alhora admirat al món.
Diuen que els bons mestres són aquells que fan que els seus alumnes vulguin ser millors persones.
Tu ets un bon mestre.
Has fet que ens estimem més perdre amb dignitat que no pas guanyar amb menyspreu. Has donat valor al que és essencial i ens ho has encomanat com aquell qui no fa res.
A les teves rodes de premsa sempre hi ha hagut aquella expressió que demostrava al món d’on venies i què defensaves.
Tots sabem que el teu Barça defensa el ‘país’ i això serà definitiu per aconseguir la llibertat de la nostra nació.
Quan assolim l’Estat propi, molts sabrem que sense tu hauria estat impossible.
Ahir vas fer el darrer gest visible de sensatesa, honestedat i lucidesa. Vas dir-nos que ‘no tinguem por’ perquè quedàvem en bones mans.
N’estic convençuda, en Tito és qui millor ens pot curar aquest dol. La sorpresa i la il·lusió van ser simultànies quan vam sentir el seu nom.
Una jugada mestra, genial.
El que més em fascina és que ho has fet fàcil. Has provocat que el futbol a les teves mans fos un ‘joc’ i a tothom li agrada jugar. Els nens que encara no caminen ja juguen amb els colors del Barça i la gent que ronda la centena encara sent el desig de rematar a porta quan us veu. I els jugadors també han après que poden jugar de manera excelsa amb l’esperit de quan eren nens.
I ens hem divertit tant! Ens ho hem passat tant bé! Ens hem abraçat tantes vegades!
Gràcies infinites Pep.
Has fet el Barça etern.

(M’afegeixo a l’apunt d’en Xavier Bosch al Cafè Baviera) 

Després d’un temps,
una aprèn la subtil diferència
entre donar la mà
i encadenar una ànima,

i una aprèn
que l’amor no significa ficar-se al llit
i una companyia no significa seguretat
i una comença a aprendre,
que els petons no són contractes
i els regals no són promeses,

i una comença a acceptar les seves derrotes
amb el cap ben alt i els ulls ben oberts
i una aprèn a construir
tots els seus camins en el present.

I després d’un temps
una aprèn que si és massa,
fins i tot els raigs del sol cremen.

Així que, una planta el seu propi jardí
i decora la seva pròpia ànima.

I una aprèn que realment pot aguantar,
que una realment és forta,
que una realment val.

I una aprèn i aprèn ..

(mots basats en un poema atribuït a Borges)

Que tingueu un feliç 3r trimestre!

Salut, sort i encert!