a cop calent

el bloc de Carme Vilaró Rovira

la iaia Rosa

La iaia està uns dies a casa i estic contenta de cuidar-la.

De vegades se li fa costerut viure amb les limitacions que exigeix l’edat, no hi sent gens bé ni amb els aparells i això l’atabala.

Entenc que protesti quan li diem de seguir-nos cap a la platja, cap a canviar de casa… ella voldria estar a casa seva sempre; però ara, quan veu que no es pot valer del tot, es disgusta molt.

Hauríem de saber construir una societat on no despersonalitzéssim la nostra gent gran.

M’agradaria que fins al darrer moment fossin ells mateixos, amb tot el seu bagatge i la seva memòria.

Apuntem-ho per la nostra República!