a cop calent

el bloc de Carme Vilaró Rovira

L’avi (per l’avi d’en Joel)

General

L’avi explicava
que havia arribat a Puiglagulla amb només una vaca, una mula, un carro amb
quatre mobles i quinze mil peles de deute.

A Managès la collita havia anat
malament per culpa de la pedra

Un cop
instal·lats a Puiglagulla, l’avi va començar arrossegant pins i treballant als
camps de Ca la Llúcia. Al cap d’un temps i havent pagat alguns deutes, va matar
porc per fer embotits i vendre’ls. L’invent li va sortir bé i més endavant va
poder estalviar per aplanar el camí perquè els cotxes poguessin pujar a
Puiglagulla.

On no hi havia
res, havia fet créixer una forma de viure dignament, un servei per a la gent i
una família.

L’avi era un home
fort i valent que sempre va lluitar per tirar endavant. Era un home generós i
humil. Un home que va saber progressar i adaptar-se. Un home que va saber
estimar i fer-se estimar.

L’avi era un
savi. No era un savi de llibres, era un savi de la vida.

Quan penso en
ell, penso en com ens ensenyava amb emoció cada racó de bosc, cada tipus
d’arbre, de flor o de bolet, cada núvol (o bromes com deia ell), o com
ens parlava dels esmorzars i els dinars que feien amb els caçadors amb tots els
detalls. Penso en el seu hort, sempre ple de verdures, sempre amb aquella olor
tant agradable, i amb un ordre impecable. Penso en la seva vida, en les
històries increïbles que explicava i que sempre tenien un toc d’humor.

Quan penso en
l’avi, el veig somrient, amb els ulls lluents de felicitat i amb la seva
expressió amable.

Gràcies avi, per
tot el que ens has donat, per la teva mirada sincera, pel teu amor, pel teu
interès amb tot el que fèiem, per haver-nos ensenyat que la vida es pot viure
amb intensitat fins el final si lluites per aconseguir el que vols.

Sempre estaràs en
la nostra música, en el nostre art i en les nostres vides.

Joel, 20 d’octubre de 2005

  1. El meu avi em portava a veure museus, al Palau de la Música, a pescar a l’escullera de Barcelona… La tendresa dels avis, l’acostament suau al món de la seva mà, la seva exigència tranquil.la. Quina sort que em tingut alguns! Recordar-ho és un alè de vida constant.

  2. Hola!

    Del meu avi en tinc records força llunyans, encara que sembla que el veig a la porta de la casa. El recordo sempre molt i molt gran. Era un home molt eixut i esquerp. Els petons i les moxaines, encara que poques també, sempre me les donava l’àvia Gracieta. Era un home de poques paraules, bevedor, fumador compulsiu, també era una home que mai feia ganyotes a una bona partida de cartes i sempre vaig tenir la sensació que havia viscut amb l’esquena dreta.

    En Pere Prat i Espluga de Santa Eulàlia de Riuprimer, pare de la meva mare, mai va ser un home com en Josep Vilaró o en Josep Ribera de Guardiola de Bergadà. No, no ho era. Hi ha diferents tipus d’avis. Però d’en Pere Prat, si un mèrit va tenir va estar en fer-me adonar, crec que no en va ser conscient en cap moment, de l’anormalitat del meu país a través dels seus silencis i dels seus gestos esquerps … i vaig saber, no sé ben bé com, que jo era el nen de la nena de Ca la Pona i el seu net preferit.

    Un dia em va sentir a parlar en castellà amb uns nens inmigrants vinguts d’Andalusia i em va cridar. Puc dir que he oblidat la veu del meu pare mort i de gairebé tots els meus difunts i fantasmes de la meva vida … però la veu d’en Pere Prat i Espluga no la podré oblidar mentre visqui. Un dia em va dir: Ramonet estic molt content que sapigues més castellà que jo, però no oblidis mai que els meus pares són enterrats aquí al polble. Els avis d’aquesta gent Déu sap a on. Llavors va callar i va continuar fumant el seu cigarret de petaca d’Ideales.

    Les poques vegades que el veia eufòric i que no callava per res era quan matàvem porc a Ca la Pona. A la nit es coïa la carn del perol. Aquella era una nit que jo no dormia. El meu pare m’ho tolerava i ho volia. La meva mare en el fons també. Aquelles nits eren màgiques, malgrat el fred que hi feia. Sempre el notava a l’esquena i un manta que em portava l’àvia Gracieta me’l feia passar. Venien els oncles Pau i Esteve, germans de l’avi, en Joan de can Pitero, en Sebastià de can Telenu, en Vicent de València, consogre del meu avi, i altres veis grans del veinat i començaven a parlar de coses que mai ningú gosava parlar llavors. Vaig saber que en aquest país hi va haver una República, que hi va haver un President que es va dir Francesc Macià i que va venir a Vic i ells hi van anar i un altre que es deia Companys i el van matar i es malparlava, i molt, d’un General que els meus pares sempre en deien que no en malparlés. Allò era una mena d’oassis davant de tant foscor, però parlaven d’aquells temps difícls amb alegria amb felicitat i amb una certa idealització, però només aquella estona. Llavors la vida tornava a la grissor de sempre. Però visca la utopia.

    Llavors jo era petitot i ho escoltava calladet, atent, tapat per la manta de l’àvia Gracieta, i el meu pare li agradava que estés allà escoltant aquella colla d’avis que no he sabut mai gaire si eren savis o els convenia fer renéixir unes il.lusions perdudes que mai s’haurien hagut de malmetre.

    Aquest ha esta el molt o poc llegat que he heretat del meu avi en Pere Prat i Espluga de Santa Eulàlia de Riuprimer.

    Gràcies.
    Ramon.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.