a cop calent

Catalunya ens té a nosaltres. Som molts, sabem què volem i no afluixarem.

Avui hem estat convocats a totes les places, davant dels ajuntaments, per dir al TC que nosaltres només obeirem els nostres i ‘ells’ no ho són ni ho han estat mai.

Jo estava darrera una taula de l’Assemblea com sempre. I com sempre, també,  m’he emocionat amb la resposta de la gent. Tenim un país d’homes i dones generosos, tenaços i nobles. Estem mobilitzats, estem motivats, estem contents perquè sabem que tot, tot, tot, depèn de nosaltres i no ens fa por assumir-ho.

Estic agraïda per ser-hi, confio en la bona gent, des del president Mas fins el darrer de nosaltres. Estic convençuda que junts ho farem possible perquè ho diuen els rostres il·luminats amb un somriure franc i alliberat.

Quan comença el curs tenim aquesta sensació d’iniciar moltes coses.

A casa nostra és el moment d’acomiadar-se dels fills músics que viuen lluny. En Joel a Basilea i la Judit a Berlin.

Sort que hem passat l’estiu fent trobades curtes però intenses, aprofitant aquests moments compartits i gaudint del fer i desfer de cadascú.

I a l’escola sembla que hagi de ser el mateix però no, tot és renovat. Nous projectes encoratgen a sentir passió per aquesta feina tan especial on els que ets pesa molt més que el que fas.

I el país bull d’impaciència i d’il·lusió col·lectiva (m’encanten les l·l ;), ara ja sabem que la V serà impressionant i que votarem i guanyarem però costa de fer-se’n càrrec. És una bogeria! Totes les cèl·lules del cos s’estremeixen d’alegria.

Tenim escrit a l’ADN aquesta ‘voluntat de ser’ tantes vegades ofegada però ‘ara és l’hora’ i som imparables.

He posat aquesta imatge de l’hort de casa, aquesta terra que el nostre pare fangava, sembrava i en recollia els fruits amb aquesta saviesa de saber el que cal fer en cada moment i amb aquesta placidesa de saber esperar que la vida faci el seu curs.

Perquè tot el que fem, íntimament, és sempre un homenatge a qui estimem i a qui més ens ha estimat.