a cop calent

el bloc de Carme Vilaró Rovira

taller de mares

Sense categoria

(text en motiu de la cloenda del taller de mares)

Un bon dia del curs passat, va venir la Roser a
l’Escola per fer-nos la proposta d’un Taller de Mares que oferia
el Consell Comarcal.

De seguida ens hi vàrem agafar perquè l’activitat
ens semblava escaient i engrescadora.

Des de l’AMPA van pensar que
podrien tenyir i estampar samarretes amb el lema del curs: 25 anys
(d’escola) i fer-ne una per a cada nen i nena, unes 150 en total.

Ens va sortir rodo!

Tant pel que fa al resultat final, com pel procés
per dur-lo a terme.

A l’Escola de Santa Eugènia, hi ha de moment
poques famílies vingudes de fora de Catalunya. Es poden comptar amb
els dits de les mans!

Però totes elles van respondre a la nostra invitació
amb total disponibilitat.

Van venir les tres mares poloneses i dues d’aquestes
van fer seguir també a les seves mares. Va venir la mare magribina i
va venir la mare romanesa. Totes aquestes juntament amb les altres
mares, i un avi i tot, feien una vintena de persones totes elles
disposades a anar per feina i alhora passar-s’ho bé.

Venien els dimarts i els dijous del tercer trimestre,
a la tarda de 3 a 5 i omplien l’aula de plàstica de mil tons i
colors (i mai millor dit).

El que de bon primer era una tímida presència per
algunes de les mares o iaies, ben aviat es va convertir en un
treballar plegats, colze a colze, per posar color a aquella peça
blanca per alguns dels seus fills.

Tots junts per un objectiu final generós, vet aquí
un dels secrets de la integració.

Jo, quan els pujava a veure per fer algunes fotos,
endevinava entre elles mirades de plena complicitat. Em vaig adonar
de que si hi ha la voluntat de veure a l’altre com un altre jo, no
hi ha barreres que hi valguin.

Baixava l’escala tot sentint a dins meu aquell
poema preciós de la Joana Raspall que diu …


Si
haguessis nascut

en una
altra terra,

Podries
ser blanc,

podries
ser negre…

Un altre
país

fora casa
teva,

i diries
“sí”

en una
altra llengua.

T’hauries
criat

d’una
altra manera

més
bona, potser,

potser
més dolenta.

Tindries
més sort

o potser
més pega…

Tindries
amics

i jocs
d’altra mena;

duries
vestits

de sac o
de seda,

sabates
de pell

o tosca
espardenya,

o aniries
nu

perdut
per la selva.

 

Podries
llegir

contes o
poemes

o no
tenir llibres

ni saber
de lletra.

Podries
menjar

coses
llamineres

o només
crostons

eixuts de
pa negre.

Podries…,
podries…

Per tot
això pensa

que
importa tenir

LES MANS
BEN OBERTES

i ajudar
qui ve

fugint de
la guerra,

fugint
del dolor

i de la
pobresa.

Si tu
fossis nat

a la seva
terra

la
tristesa d’ell

podria
ser teva.

 


Moltes gràcies a totes vosaltres que ens heu permès
de fer escola en majúscules.

Amb la vostra força ens feu creure i ens feu
treballar per un món millor on viure-hi tothom amb igualtat
d’oportunitats i amb la mateixa esperança.


 

 

 

QUERÓS

Sense categoria

Els meus pares eren de Querós, la meva mare del Molí de Querós i el meu pare de Montdois.

Quan es van casar, van anar a viure a la Querosa.

Quan van fer la presa al Ter, van anar a viure a Managès (Tavertet), allà vaig néixer.

A Managès hi passaven moltes pedregades i les collites eren escasses.

El
dia de Santa Llúcia de l’any 1962 vam anar a viure al Santuari de
Puig-l’agulla [“amb només una vaca, una mula, un carro amb quatre
mobles i quinze mil peles de deute”] deia el meu pare.

Vam ser a Puig-l’agulla fins el 1987, 25 anys.

Ara visc a Vic i des d’aquí, amb aquesta finestra al món, us saludo afectuosament 🙂