diari d’escola, 3 de setembre

Aquest curs 2018 – 2019 el comencem el dia 4, tenim el dilluns de festa major al poble i això ens dóna un dia més.

Tots els començaments de curs són únics i especials, aquest any encara més perquè podria ser el darrer.

També em passa que hi ha la Diada i això em fa anar de bòlit. Matí intensiu a l’escola i tarda també intensiva venent samarretes sense parar.

Aquest any hi ha més energia que mai, la gent estem disposats a donar-ho tot i es respira aquest aire de llibertat.

L’escola de veritat comença el dia 12, amb els alumnes estimats i les seves vides que s’enllacen i s’abracen amb la teva 🙂

Bon curs companyes i companys mestres!

la iaia Rosa

La iaia està uns dies a casa i estic contenta de cuidar-la.

De vegades se li fa costerut viure amb les limitacions que exigeix l’edat, no hi sent gens bé ni amb els aparells i això l’atabala.

Entenc que protesti quan li diem de seguir-nos cap a la platja, cap a canviar de casa… ella voldria estar a casa seva sempre; però ara, quan veu que no es pot valer del tot, es disgusta molt.

Hauríem de saber construir una societat on no despersonalitzéssim la nostra gent gran.

M’agradaria que fins al darrer moment fossin ells mateixos, amb tot el seu bagatge i la seva memòria.

Apuntem-ho per la nostra República!

estiu

“M’agrada l’estiu perquè hi ha un aire molt espès d’expectatives”. Ho vaig llegir a catorze.cat, poc abans del dia del meu sant.

L’estiu es un bon moment per aprofitar qualsevol motiu per retrobar-nos. Ho celebrem tot! Els sants i aniversaris, els eclipsis i els concerts de festa major.

I sempre hi ha en somort aquesta expectativa de llibertat…

 

primavera catalana

Sempre m’ha agradat aquesta definició i aplicada a Catalunya defineix exactament el contingut i la força de tants que lluitem per la llibertat i la República.

Estem en compàs d’espera però ben a punt pel que faci falta. Estem permanentment mobilitzats.

Estem també molt enyorats dels presos polítics i els exiliats.

Però persistim amb el cap ben alt defensant la República i sabent que res ens farà tornar erera, mai més serem esclaus.

mestres

Vet-aquí una representació dels mestres de la 1a promoció de l’Escola de Mestres de Vic.

Hem gaudit i gaudirem encara uns quants anys més d’aquest ofici vell i bell. Tot el que hem donat per l’escola se’ns ha retornat multiplicat per l’estima que rebem dels alumnes.

Vam ser la 1a invasió de nous mestres que va escampar la immersió lingüística i que va assaonar el teixit social per construir aquest present que tenim ara. N’estem orgullosos!

Quatre paraules sobre l’ANC

Em vaig enamorar de l’ANC el dia que vaig assistir a la Conferència Nacional per l’Estat Propi. Era el 30 d’abril de 2011 al Palau de Congressos de Montjuïc.

Estat Propi… amb aquestes dues paraules ja en vaig tenir prou per llançar-me a aquesta aventura amb el compromís de treballar, des del territori, per la independència de Catalunya.

He trobat molts bons companys de viatge, gent que, en principi, poca cosa tindríem en comú però ens hem aglutinat i hem sumat les nostres bondats.

Realment crec que l’ANC ha fet sortir el millor de cadascun de nosaltres.

L’ANC ens ha alliberat en tots els sentits. De bon primer ja ens va treure de sobre el jou de partits per lluitar pel pa sencer. Després ens va mostrar que ens podem donar la mà (també literalment com el 2013) per aconseguir l’únic horitzó lluminós i possible que és la independència.

Cadascú de nosaltres té la seva història personal amb Catalunya.

Jo, la nit abans de l’1-O, vaig tenir un d’aquells moments d’emoció fonda. Pressentia la força de la gent.

Gent com els meus pares. Ells eren de Querós i quan recordaven la post-guerra, parlaven de la por que patien quan hi havia algú amagat a casa o del neguit que tenien per trobar l’emissora del Maquis.

També somreien quan explicaven que el meu avi  de Montdois, amb la colla de segadors, cantava aquelles cançons i romanços catalans tot fent les garbes del blat segat amb la falç. 

Recordo la seva emoció incontenible que els feia rodolar més d’una llàgrima quan sentien La Santa Espina.

L’ANC ha sabut acomboiar totes les històries personals, tant si miraven al passat com al futur, des de més a la dreta o més a l’esquerra. Cadascun de nosaltres ens hem pogut personalitzar la revolució. Això té molt mèrit!

L’Assemblea Nacional Catalana ens ha fet protagonistes del relat d’aquest país que el 10 d’octubre haurà proclamat independència.

Gràcies per tanta dignitat i generositat gent de les AT de tot el país. Gràcies per la confiança i la persistència de tothom.

I als que esteu al davant de la nació en aquest moment històric (aquest sí que ho és d’històric!) gràcies per persistir i no renegar en moments de foscor d’allò que vau veure clar en moments de llum.

Visca Catalunya lliure!

Per en Carles Capdevila

Eres d’aquelles persones que m’han fet ser una mica com sóc. Costa tant de parlar de tu en passat!

Eres la contraportada del nostre 9nou i sempre el començava a llegir per aquesta.

Eres aquell que venies a l’escola a fer una xerrada i ens feies descobrir que el millor era educar amb humor. Deies als pares allò que és més essencial amb una certesa que removies totes les rutines.

Eres com un company mestre de tots els que en som, però un dels bons companys. Un d’aquells que dignifica la nostra professió.

Defensor dels que sempre hi son per un cap, dels que s’arremanguen, dels que mai reneguen de la seva tasca, dels valents, dels senzills…

Recordo quan vas venir a Vic a presentar el diari ARA, va ser el meu diari des de llavors i llegir-te ha estat un altre cop tot un plaer. La setmana passada vas omplir l’Atlàntida i ens vas poder mirar i descobrir que t’abraçàvem amb els ulls.

I les teves piulades al twitter que sempre em feien somriure, sobretot aquell “:)” discret però que tothom sabíem què volies dir “havia perdut el Real Madrid”.

Desitjo que avui, des d’on siguis, la tornis a fer.

Sóc doncs una mica com tu, amb molt d’orgull. Ara estic molt trista. Voldria abraçar també a l’Eva i a la mare que et feia aquelles abraçades que curen…

I saps? Ho farem també per tu! Votarem i guanyarem i construirem un país que s’assembli a la teva exigència d’honestedat i a la teva joia de viure.

 

(foto de Salut Vilaró)

Quant temps!

He tornat a l’aula després de fer 11 cursos de directora i és apassionant.

Sóc coordinadora de l’ANC de Vic i és apassionant.

Segueixo els meus fills músics que de tant en tant aterren per casa i és apassionant.

Potser és això, o potser només és culpa del twitter que amb un parell de frases diàries ja et connecta amb el món, no sé… però això de passar tres mesos sense entrar a escriure a cop calent és imperdonable!

La vida a l’aula m’ha fet adonar que els meus alumnes són iguals ara que fa trenta anys, la mateixa emoció per tot, les ganes de saber, la felicitat de descobrir que som un equip i ens importem els uns als altres.

Hem fet tantes coses! Estem molt contents! Hem aconseguit fer tirar endavant a tothom i tothom ha trobat el seu lloc.

De l’ANC només puc dir que coses positives, sense l’Assemblea no seriem a les portes de la llibertat i estic contenta i agraïda encara que sigui un no parar!

També amb la junta hem fet un bon equip i si treballes colze a colze no hi ha res impossible.

Això de l’ANC també té que coneixes molta bona gent que vol el mateix i treballa generosament sense importar-li res més que la feina ben feta i el bé comú. És així i és impressionant!

Els fills músics són admirables. Són cracs i són humils i això és el millor perquè els fa feliços. No té res de fàcil però l’esforç paga la pena.

Ells també ens obren les portes a conèixer nous mons i amb ells anem més lluny. Quina joia!

Evidentment que no tot són flors i violes en el món que ens ha tocat viure (encara que pel que he escrit ho sembli!).

Em va dir una mestra i amiga que hi ha una mena de proverbi que diu: deslliura’t de viure una època interessant.

Em va fer molta gràcia! I a fe que vivim una època interessant!

Ben trobats a tots els que passeu per aquí i prometo escriure aviat 🙂