mestres

Vet-aquí una representació dels mestres de la 1a promoció de l’Escola de Mestres de Vic.

Hem gaudit i gaudirem encara uns quants anys més d’aquest ofici vell i bell. Tot el que hem donat per l’escola se’ns ha retornat multiplicat per l’estima que rebem dels alumnes.

Vam ser la 1a invasió de nous mestres que va escampar la immersió lingüística i que va assaonar el teixit social per construir aquest present que tenim ara. N’estem orgullosos!

Quatre paraules sobre l’ANC

Em vaig enamorar de l’ANC el dia que vaig assistir a la Conferència Nacional per l’Estat Propi. Era el 30 d’abril de 2011 al Palau de Congressos de Montjuïc.

Estat Propi… amb aquestes dues paraules ja en vaig tenir prou per llançar-me a aquesta aventura amb el compromís de treballar, des del territori, per la independència de Catalunya.

He trobat molts bons companys de viatge, gent que, en principi, poca cosa tindríem en comú però ens hem aglutinat i hem sumat les nostres bondats.

Realment crec que l’ANC ha fet sortir el millor de cadascun de nosaltres.

L’ANC ens ha alliberat en tots els sentits. De bon primer ja ens va treure de sobre el jou de partits per lluitar pel pa sencer. Després ens va mostrar que ens podem donar la mà (també literalment com el 2013) per aconseguir l’únic horitzó lluminós i possible que és la independència.

Cadascú de nosaltres té la seva història personal amb Catalunya.

Jo, la nit abans de l’1-O, vaig tenir un d’aquells moments d’emoció fonda. Pressentia la força de la gent.

Gent com els meus pares. Ells eren de Querós i quan recordaven la post-guerra, parlaven de la por que patien quan hi havia algú amagat a casa o del neguit que tenien per trobar l’emissora del Maquis.

També somreien quan explicaven que el meu avi  de Montdois, amb la colla de segadors, cantava aquelles cançons i romanços catalans tot fent les garbes del blat segat amb la falç. 

Recordo la seva emoció incontenible que els feia rodolar més d’una llàgrima quan sentien La Santa Espina.

L’ANC ha sabut acomboiar totes les històries personals, tant si miraven al passat com al futur, des de més a la dreta o més a l’esquerra. Cadascun de nosaltres ens hem pogut personalitzar la revolució. Això té molt mèrit!

L’Assemblea Nacional Catalana ens ha fet protagonistes del relat d’aquest país que el 10 d’octubre haurà proclamat independència.

Gràcies per tanta dignitat i generositat gent de les AT de tot el país. Gràcies per la confiança i la persistència de tothom.

I als que esteu al davant de la nació en aquest moment històric (aquest sí que ho és d’històric!) gràcies per persistir i no renegar en moments de foscor d’allò que vau veure clar en moments de llum.

Visca Catalunya lliure!

Per en Carles Capdevila

Eres d’aquelles persones que m’han fet ser una mica com sóc. Costa tant de parlar de tu en passat!

Eres la contraportada del nostre 9nou i sempre el començava a llegir per aquesta.

Eres aquell que venies a l’escola a fer una xerrada i ens feies descobrir que el millor era educar amb humor. Deies als pares allò que és més essencial amb una certesa que removies totes les rutines.

Eres com un company mestre de tots els que en som, però un dels bons companys. Un d’aquells que dignifica la nostra professió.

Defensor dels que sempre hi son per un cap, dels que s’arremanguen, dels que mai reneguen de la seva tasca, dels valents, dels senzills…

Recordo quan vas venir a Vic a presentar el diari ARA, va ser el meu diari des de llavors i llegir-te ha estat un altre cop tot un plaer. La setmana passada vas omplir l’Atlàntida i ens vas poder mirar i descobrir que t’abraçàvem amb els ulls.

I les teves piulades al twitter que sempre em feien somriure, sobretot aquell “:)” discret però que tothom sabíem què volies dir “havia perdut el Real Madrid”.

Desitjo que avui, des d’on siguis, la tornis a fer.

Sóc doncs una mica com tu, amb molt d’orgull. Ara estic molt trista. Voldria abraçar també a l’Eva i a la mare que et feia aquelles abraçades que curen…

I saps? Ho farem també per tu! Votarem i guanyarem i construirem un país que s’assembli a la teva exigència d’honestedat i a la teva joia de viure.

 

(foto de Salut Vilaró)

Quant temps!

He tornat a l’aula després de fer 11 cursos de directora i és apassionant.

Sóc coordinadora de l’ANC de Vic i és apassionant.

Segueixo els meus fills músics que de tant en tant aterren per casa i és apassionant.

Potser és això, o potser només és culpa del twitter que amb un parell de frases diàries ja et connecta amb el món, no sé… però això de passar tres mesos sense entrar a escriure a cop calent és imperdonable!

La vida a l’aula m’ha fet adonar que els meus alumnes són iguals ara que fa trenta anys, la mateixa emoció per tot, les ganes de saber, la felicitat de descobrir que som un equip i ens importem els uns als altres.

Hem fet tantes coses! Estem molt contents! Hem aconseguit fer tirar endavant a tothom i tothom ha trobat el seu lloc.

De l’ANC només puc dir que coses positives, sense l’Assemblea no seriem a les portes de la llibertat i estic contenta i agraïda encara que sigui un no parar!

També amb la junta hem fet un bon equip i si treballes colze a colze no hi ha res impossible.

Això de l’ANC també té que coneixes molta bona gent que vol el mateix i treballa generosament sense importar-li res més que la feina ben feta i el bé comú. És així i és impressionant!

Els fills músics són admirables. Són cracs i són humils i això és el millor perquè els fa feliços. No té res de fàcil però l’esforç paga la pena.

Ells també ens obren les portes a conèixer nous mons i amb ells anem més lluny. Quina joia!

Evidentment que no tot són flors i violes en el món que ens ha tocat viure (encara que pel que he escrit ho sembli!).

Em va dir una mestra i amiga que hi ha una mena de proverbi que diu: deslliura’t de viure una època interessant.

Em va fer molta gràcia! I a fe que vivim una època interessant!

Ben trobats a tots els que passeu per aquí i prometo escriure aviat 🙂

Montserrat Abelló

Trobo que els capvespres d’hivern ajuden a trobar els matisos de les coses.

Avui he gaudit amb Montserrat Abelló i després he trobat al twitter de catorze.cat aquestes declaracions seves tan plenes de sentit.

Us les copio:
1. «Sovint, quan no s’avança, no és tant pels enemics externs com per la mateixa democràcia, que no és plenament demòcrata. El mal sempre ve de dintre. El nostre pitjor enemic som nosaltres mateixos.»

2. «L’època més gloriosa que he viscut és la de la República. Mai de la vida havíem estat tan bé com durant la República, ni ho hem tornat a estar. Va suposar una apertura molt gran. Jo m’ho miro des del punt de vista de l’educació, que és el que millor conec. A les escoles i a les universitats hi havia uns professors fantàstics. L’alçament militar es va produir en un moment de glòria. Hi havia molta més llibertat, molta més cultura. Ideològicament estàvem inclinats una mica cap a l’esquerra, que és com ha de ser. Diuen que en la meva obra es reflecteix la llibertat que vaig viure de jove, i crec que és veritat. La gent que va néixer després va viure tota la joventut en plena represàlia franquista. En canvi, en els meus poemes es nota que jo havia viscut en llibertat.»

3. «Durant la guerra jo tenia divuit anys, no vaig tenir mai por de res i en cap moment vaig veure que la gent estigués desesperada. Estàvem tan i tan convençuts que teníem raó! També vam tenir la sort que a la nostra família no vam patir cap baixa. Però no era veritat que tothom estigués esporuguit, si fos així la guerra no hauria durat tant.»

4. «Sempre dic que el meu exili van ser com unes vacances massa llargues. De França i la Gran Bretanya vam saltar a Xile quan va esclatar la Segona Guerra Mundial. Venint d’una Europa tan convulsa i pensant en una Espanya tan oprimida, a Xile vaig passar una època calmada, amb un clima fantàstic, on els catalans érem molt apreciats, s’hi publicaven revistes catalanes i no senties enyorança del català. Era un país molt acollidor, i vam estar allà molt millor del que hauríem estat aquí. Nosaltres sempre vam tenir la intenció de tornar, sabíem que hi estàvem de forma provisional. I estar de pas en un lloc no és el mateix que viure-hi per sempre.»

5. «La síndrome de Down del meu tercer fill va ser un xoc molt gran, era una cosa que no m’havia passat mai pel cap, i allò va fer que tingués més necessitat d’escriure. Va ser un revulsiu. Una alegria o una desgràcia sempre són un revulsiu. Malauradament, per a la poesia són més revulsius les desgràcies. Només fem cas a les muses quan estem tristos

6. «La síndrome de Down és una dissort, sobretot per als qui la pateixen. El meu fill s’adona de les seves limitacions. Segons com, té més sentit comú que la majoria de la gent. Hi ha qui diu que tenir un fill així és una benedicció. Jo no ho trobo: una cosa que és un mal per a ell, per a tu no pot ser mai una benedicció.»

7. «Tota obra d’art neix de la necessitat d’expressar alguna cosa. Jo vaig escollir la poesia com a forma d’expressió perquè volia explicar que les coses no són blanques o negres, tenen molts matisos.»

8. «Les dones no som ni millors ni pitjors, som diferents. No tinc cap simpatia per les dones que diuen que no són feministes quan en realitat ho són. A la Rodoreda no li tinc simpatia perquè deia que no era feminista. I per què escrivia les novel·les que escrivia, doncs? I quin mal hi ha a ser feminista? Jo no és que vagi amb una bandera, però sóc feminista perquè amb cada cosa que faig em veig obligada a ser-ne.»

9. «M’estimo molt més ser dona que home. Em fan pena els homes, trobo que nosaltres tenim una riquesa interior molt més gran. Els homes ho tenen més difícil. Haver de considerar necessari que existeixi la prostitució fa una mica de llàstima.»

10. «No he esperat mai cap premi. Quan em van donar la Creu de Sant Jordi, em pensava que em trucaven perquè em volien encarregar una traducció. Els premis que he rebut m’honoren molt, però no m’han fet ni millor ni pitjor poeta. El meu gran premi ha estat poder publicar i sentir-me tan recolzada.»

11. «La informàtica és potser el que més ha fet canviar el món. El que per a mi és difícil, per als nens d’avui és bufar i fer ampolles. És una revolució similar a la de l’electricitat. D’ordinadors no hi entenc, però d’electricitat tampoc, i bé que endollo i desendollo, doncs amb els ordinadors faig el mateix. De tota manera, els ordinadors tampoc ens faran canviar tant, perquè els que canviem poc som nosaltres

12. «Estic convençuda que, en el moment que et mors, passes a saber allò que no sabies, se’ns revela el secret d’allò que ens semblava tan difícil d’entendre. Jo vaig veure morir el meu marit. En el moment de morir, em va mirar i va fer un somriure de felicitat tan profunda que em fou un gran consol… Per això estic tranquil·la. Les coses naturals no pot ser que siguin tan il·lògiques

13. «El meu món és aquest d’avui. El món de la gent gran no ha estat mai el meu món. Si penso en gent gran, penso en la meva mare, no pas en mi. Sempre he tingut amics joves. Ara fins i tot escric molts poemes d’amor, perquè el sentiment el tinc igual que abans. Fer-se gran no et fa veure les coses de manera diferent. Avui no aniré corrent pel carrer perquè no puc i tampoc no en tinc ganes, però en el fons sóc la mateixa de sempre.»

14. «El que és un miracle és viure. Viure és molt més inexplicable que morir

Declaracions extretes de l’entrevista feta per Eva Piquer i publicada en el llibre Catorze de cara al 2014.

llums i foscors del procés

El Pare Miquel Estradé deia sovint una frase que sempre més he recordat. Deia, no reneguis en moments de foscor, d’allò que has vist clar en moments de llum.

Aquests dies m’ha vingut al cap, m’hi han fet pensar aquestes persones, poques, que passen fàcilment de l’infern al nirvana.

Això passa amb el procés i també amb el Barça. També passa amb en Guardiola, amb l’escola i potser també amb els amics.

Hi ha gent que li costa saber ser feliç i de seguida renuncia a mantenir una fidelitat als sentiments que el fan estar a gust per poder avançar-se a una catàstrofe, tot per poder dir allò tan inútil de, jo ja ho havia dit que passaria.

Si els de la CUP i els de Junts pel sí tenen disparitat d’idees sobre un tema, no s’esperen pacientment i pacífica que el sentit comú els porti al terme mig . De seguida s’abraonen a la crítica i a més a més es fan les víctimes com si fossin els primers afectats. Tant que hem treballat i ara aquests ninyatus ho fotran tot enlaire! Tant d’esforç i ara aquests del peix al cove ho tornaran a rebentar!

Jo no hi entro en aquests alts i baixos, gaudeixo del procés, penso que som privilegiats, és un regal i no en renegaré.

S’ha de saber confiar en les persones que estiren el carro, hem de ser molt valents perquè si no ens arronsem, guanyarem!

Estic convençuda que aquests rondinaires de caire apocalíptic que he descrit, seran els que votaran sí en el seu moment i seran els primers de penjar-se la medalla d’haver treballat més que ningú per la República. Ja m’està bé!

Però ara que no em vinguin a tirar per terra la gran il·lusió que em fa estar a punt de ser ciutadana d’una Catalunya lliure!

absències

Avui un bell record.

Se’m feu present quan explicàveu com fèieu les piles de carbó. Éreu un mestre a l’hora de fer relats de la vostra vida.

Un dels temes que ens apassionava era saber que de petit acompanyàveu al vostre pare a ‘fer carbó’.

Ara, amb el temps, el que més m’emociona és adonar-me que fèieu piles de carbó en aquells boscos de Montdois perduts pels mons de Déu i el que volíeu és que el carbó quedés perfecte. Ni cru, ni cremat.

El vostre pare us en va ensenyar i vau ser feliç passant les nits de vetlla a prop seu, amb una cabanya feta a mà, anant a caçar granotes i fent-ne un dels millors àpats.

Estimàveu molt al vostre pare, molt. Dèieu que sempre cantava quan feinejava al camp, cançons tradicionals catalanes, us emocionava tant sentir-les!

Us agradava molt la música! Els vostres néts n’han fet ofici i, com vos quan fèieu la pila de carbó, ells també ajusten l’art amb l’emoció per transmetre bondat i bellesa. Són artistes, ho han heretat de vos i us en fan homenatge.

Sabeu? Demà la Judit presentaran el seu segon disc al Casino http://gerhardquartet.com/ i en Joel aviat també presentarà el seu primer disc.

Ja sé que ‘hi sou’… però encara que avui faci 11 anys de la vostra mort, us segueixo enyorant igualment…

Un nou curs

Després d’11 cursos a la direcció, he tornat a la tutoria.

És un goig fer de tutora i la classe de 4t és especial. Els nens i nenes estan a l’edat de ser prou grans per saber-se autònoms i prou petits per demostrar que t’estimen.

Els vaig donar tres normes bàsiques:

>> hem d’estar tranquils

>> han de ser bons companys

>> han de ser ordenats

I els vaig dir que si fem això, ens menjarem el món 😉