la República

«L’època més gloriosa que he viscut és la de la República. Mai de la vida havíem estat tan bé com durant la República, ni ho hem tornat a estar. Va suposar una apertura molt gran. Jo m’ho miro des del punt de vista de l’educació, que és el que millor conec. A les escoles i a les universitats hi havia uns professors fantàstics. L’alçament militar es va produir en un moment de glòria. Hi havia molta més llibertat, molta més cultura. Ideològicament estàvem inclinats una mica cap a l’esquerra, que és com ha de ser. Diuen que en la meva obra es reflecteix la llibertat que vaig viure de jove, i crec que és veritat. La gent que va néixer després va viure tota la joventut en plena represàlia franquista. En canvi, en els meus poemes es nota que jo havia viscut en llibertat.»

_Montserrat Abelló

Torno a escriure, em ve de gust però no sé per on començar.

He repassat les entrades darreres, fa molt que no em passejava per aquest bloc estimat. M’agrada retrobar-me.

Provaré de tornar a escriure més periòdicament, pensaré en allò que diuen que val la pena escriure un text cada setmana perquè és impossible escriure 52 textos dolents 😉

Avui m’han inspirat aquestes paraules de Montserrat Abelló. La República… quin desig tan intens de tornar a viure en llibertat!

Aquesta necessitat de llibertat està en el rerefons de les nostres actituds i accions i compartim amb moltes persones la tasca i l’esperança.

diari d’escola, 3 de setembre

Aquest curs 2018 – 2019 el comencem el dia 4, tenim el dilluns de festa major al poble i això ens dóna un dia més.

Tots els començaments de curs són únics i especials, aquest any encara més perquè podria ser el darrer.

També em passa que hi ha la Diada i això em fa anar de bòlit. Matí intensiu a l’escola i tarda també intensiva venent samarretes sense parar.

Aquest any hi ha més energia que mai, la gent estem disposats a donar-ho tot i es respira aquest aire de llibertat.

L’escola de veritat comença el dia 12, amb els alumnes estimats i les seves vides que s’enllacen i s’abracen amb la teva 🙂

Bon curs companyes i companys mestres!

la iaia Rosa

La iaia està uns dies a casa i estic contenta de cuidar-la.

De vegades se li fa costerut viure amb les limitacions que exigeix l’edat, no hi sent gens bé ni amb els aparells i això l’atabala.

Entenc que protesti quan li diem de seguir-nos cap a la platja, cap a canviar de casa… ella voldria estar a casa seva sempre; però ara, quan veu que no es pot valer del tot, es disgusta molt.

Hauríem de saber construir una societat on no despersonalitzéssim la nostra gent gran.

M’agradaria que fins al darrer moment fossin ells mateixos, amb tot el seu bagatge i la seva memòria.

Apuntem-ho per la nostra República!

estiu

“M’agrada l’estiu perquè hi ha un aire molt espès d’expectatives”. Ho vaig llegir a catorze.cat, poc abans del dia del meu sant.

L’estiu es un bon moment per aprofitar qualsevol motiu per retrobar-nos. Ho celebrem tot! Els sants i aniversaris, els eclipsis i els concerts de festa major.

I sempre hi ha en somort aquesta expectativa de llibertat…

 

primavera catalana

Sempre m’ha agradat aquesta definició i aplicada a Catalunya defineix exactament el contingut i la força de tants que lluitem per la llibertat i la República.

Estem en compàs d’espera però ben a punt pel que faci falta. Estem permanentment mobilitzats.

Estem també molt enyorats dels presos polítics i els exiliats.

Però persistim amb el cap ben alt defensant la República i sabent que res ens farà tornar erera, mai més serem esclaus.

mestres

Vet-aquí una representació dels mestres de la 1a promoció de l’Escola de Mestres de Vic.

Hem gaudit i gaudirem encara uns quants anys més d’aquest ofici vell i bell. Tot el que hem donat per l’escola se’ns ha retornat multiplicat per l’estima que rebem dels alumnes.

Vam ser la 1a invasió de nous mestres que va escampar la immersió lingüística i que va assaonar el teixit social per construir aquest present que tenim ara. N’estem orgullosos!

Quatre paraules sobre l’ANC

Em vaig enamorar de l’ANC el dia que vaig assistir a la Conferència Nacional per l’Estat Propi. Era el 30 d’abril de 2011 al Palau de Congressos de Montjuïc.

Estat Propi… amb aquestes dues paraules ja en vaig tenir prou per llançar-me a aquesta aventura amb el compromís de treballar, des del territori, per la independència de Catalunya.

He trobat molts bons companys de viatge, gent que, en principi, poca cosa tindríem en comú però ens hem aglutinat i hem sumat les nostres bondats.

Realment crec que l’ANC ha fet sortir el millor de cadascun de nosaltres.

L’ANC ens ha alliberat en tots els sentits. De bon primer ja ens va treure de sobre el jou de partits per lluitar pel pa sencer. Després ens va mostrar que ens podem donar la mà (també literalment com el 2013) per aconseguir l’únic horitzó lluminós i possible que és la independència.

Cadascú de nosaltres té la seva història personal amb Catalunya.

Jo, la nit abans de l’1-O, vaig tenir un d’aquells moments d’emoció fonda. Pressentia la força de la gent.

Gent com els meus pares. Ells eren de Querós i quan recordaven la post-guerra, parlaven de la por que patien quan hi havia algú amagat a casa o del neguit que tenien per trobar l’emissora del Maquis.

També somreien quan explicaven que el meu avi  de Montdois, amb la colla de segadors, cantava aquelles cançons i romanços catalans tot fent les garbes del blat segat amb la falç. 

Recordo la seva emoció incontenible que els feia rodolar més d’una llàgrima quan sentien La Santa Espina.

L’ANC ha sabut acomboiar totes les històries personals, tant si miraven al passat com al futur, des de més a la dreta o més a l’esquerra. Cadascun de nosaltres ens hem pogut personalitzar la revolució. Això té molt mèrit!

L’Assemblea Nacional Catalana ens ha fet protagonistes del relat d’aquest país que el 10 d’octubre haurà proclamat independència.

Gràcies per tanta dignitat i generositat gent de les AT de tot el país. Gràcies per la confiança i la persistència de tothom.

I als que esteu al davant de la nació en aquest moment històric (aquest sí que ho és d’històric!) gràcies per persistir i no renegar en moments de foscor d’allò que vau veure clar en moments de llum.

Visca Catalunya lliure!

Per en Carles Capdevila

Eres d’aquelles persones que m’han fet ser una mica com sóc. Costa tant de parlar de tu en passat!

Eres la contraportada del nostre 9nou i sempre el començava a llegir per aquesta.

Eres aquell que venies a l’escola a fer una xerrada i ens feies descobrir que el millor era educar amb humor. Deies als pares allò que és més essencial amb una certesa que removies totes les rutines.

Eres com un company mestre de tots els que en som, però un dels bons companys. Un d’aquells que dignifica la nostra professió.

Defensor dels que sempre hi son per un cap, dels que s’arremanguen, dels que mai reneguen de la seva tasca, dels valents, dels senzills…

Recordo quan vas venir a Vic a presentar el diari ARA, va ser el meu diari des de llavors i llegir-te ha estat un altre cop tot un plaer. La setmana passada vas omplir l’Atlàntida i ens vas poder mirar i descobrir que t’abraçàvem amb els ulls.

I les teves piulades al twitter que sempre em feien somriure, sobretot aquell “:)” discret però que tothom sabíem què volies dir “havia perdut el Real Madrid”.

Desitjo que avui, des d’on siguis, la tornis a fer.

Sóc doncs una mica com tu, amb molt d’orgull. Ara estic molt trista. Voldria abraçar també a l’Eva i a la mare que et feia aquelles abraçades que curen…

I saps? Ho farem també per tu! Votarem i guanyarem i construirem un país que s’assembli a la teva exigència d’honestedat i a la teva joia de viure.

 

(foto de Salut Vilaró)