Explicitar quin tipus de centre educatiu volem, els aspectes que volem
que el singularitzin, els trets més rellevants que l’han de constituir per tal
que tots ens hi sentim còmodes (oblidem-nos, per uns moments, d’allò que toca
fer, de la documentació institucional de caire prescriptiu i de les directrius
marcades per l’Administració) i per tal que tots assegurem l’acompliment de la
seva principal funció. Fem un braimstorming. Aboquem tot allò que considerem
nuclear, essencial, de la institució educativa. Dir què és el que no ens
agrada, pensar què podem fer per canviar-ho.
És absolutament indispensable marcar unes normes socialment compartides
per tot el claustre sobre quines són les maneres de fer que ha de transmetre
una acció educativa.
Crec que cal també una certa reflexió de caire filosòfic abans de
decidir què fer amb els “mals alumnes” (els que tenen dificultats per aprendre,
els desmotivats, els que manifesten problemes de comportament). Quin concepte
de persona tenim cadascun de nosaltres? Quin concepte d’aprenentatge? Quin
concepte d’ensenyament? Com es reflecteix aquest concepte a les aules en el
tracte personal amb els alumnes?
Establim una relació amb el nostres alumnes segons un concepte de
persona en els termes proposats per la Psicologia Humanista? Apliquem aquest
concepte a la nostra tasca educativa?
No podem defugir aquestes qüestions, és previ i necessari un cert debat
intel·lectual abans de parlar d’estratègies docents que afavoreixin els
aprenentatges. Perquè, en definitiva, les nostres creences són les que regulen
les nostres accions.
En paraules de Carl Rogers:
“L’individu posseeix en si mateix recursos potencials per la seva pròpia comprensió,
per canviar el seu autoconcepte, les seves actituds, i per dirigir la
seva conducta, i aquests recursos poden ser alliberats amb un determinat clima
d’actituds psicològiques que ho facilitin”
Ho creiem també nosaltres? Aquesta creença és la que orienta les
nostres intervencions pedagògiques?
Sobre la Psicologia Humanista:
Promou la consideració global de la persona i els seus aspectes més
humans, com són: la llibertat, creativitat, trascendència, responsabilitat,
autonomia,…
Neix als EEUU durant la dècada dels 60 com a reacció al
conductisme i al psicoanàlisi, les dues teories predominants, en aquells
moments, i amb plantejaments oposats en molts sentits.
Es mostra crítica a una psicologia que, fins aleshores, s’havia inscrit
exclusivament com a ciència natural, intentant reduir l’ésser humà a variables
quantificables, o que, en el cas de la psicoanàlisi, s’havia centrat en els
aspectes negatius i patològics de les persones.
La psicologia humanista privilegia l’experiència directa,
l’aprenentatge vivencial.
Com autors representatius de les corrents humanistes tenim a Carl
Rogers, Gordon Allport, Erich Fromm, Martín Buber, Carl Gustav Jung, Víctor
Frankl
Postulats de la Psicologia Humanista:
Èmfasi en allò que és únic i personal de la naturalesa humana: l’ésser humà és
únic i irrepetible. Tenim la tasca de desenvolupar això d’únic i especial que
som, i d’aquesta manera, àmbits com el joc i la creativitat són considerats
fonamentals.
Confiança en la naturalesa: l’ésser humà és de naturalesa intrínsecament
bona i amb tendència innata a l’autorealització. La naturalesa, de la qual
formem part, expressa una saviesa major. Per tant, hem de confiar en la forma
en què succeeixen les coses.
Concepte de consciència ampliat: la consciència que tenim de
nosaltres mateixos i la forma en què ens identifiquem amb el nostre jo, és un
dels diferents estats i nivells de consciència al que podem arribar, però no és
l’únic.
Trascendència de l’Ego i encaminament cap a la Totalitat que som: la tendència en el
curs de la nostra autorealització és assolir progressivament nivells de
consciència més evolucionats, que es caracteritzen per ser cada vegada més
integradors
Superació de l’escisió ment/cos: la psicologia humanista
parteix d’un reconeixement del cos com a font vàlida de missatges sobre el que
som, fem i sentim, com a mitjà d’expressió de les nostres intencions i
pensaments. Funcionem com un organisme total.
Reequilibri entre polaritats i revalorització de la vessant emocional: la cultura
occidental ha valorat més la vessant racional que l’emocional, l’acció que la
contemplació, etc. La qual cosa produeix un desequilibri en el nostre
organisme, ja que es produeix un desconeixement d’aspectes nostres molt
valuosos o bé se subestimen. L’apropament a tot el que és
emocional, intuïtiu i contemplatiu, per part de la psicologia humanista,
és un intent per reestablir aquest equilibri.
Valoració d’una comunicació que implica el reconeixement de l’altre: deixar de veure els
altres com objectes, o mitjans per assolir els nostres propòsits
personals. Aquesta forma restringida de relacionar-se amb els altres es
transforma en una barrera comunicacional entre els éssers humans, ja que ens
concentrem en només una part de l’altre (la que ens és útil), i deixem de
veure’l com un ésser total, impossibilitant una comunicació plena.
I ara, sí, ara podem començar a parlar del sentit de la inclusió, del
sentit de les competències, del sentit del projecte de convivència, del sentit
dels programes d’innovació educativa.
(Extret del bloc “Estils docents” de Pilar Vegas)