a cop calent

el bloc de Carme Vilaró Rovira

el 18 d’abril

Aquest any, el 18 d’abril ha sigut un xic més sorollós del que sol ser.

Des d’aquell de 1993 que va morir la meva mare sempre he tingut ‘pena al cor i tristesa als ulls’.

Ahir però tocava ‘Aplec Independentista’ i vaig fer el cor fort i no em vaig poder entotsolar encara que semblava que em faltava alguna cosa.

Sempre, això sí, després del 18 ve el 19 i s’escau el meu aniversari. No cal que expliqui que des del 1993 aquest dia també fa pujada.

La imatge és de l’Aplec, vaig pujar amb els meus companys de Territorial de Vic i amb els ‘alcaldables’ a l’escenari que amb tanta cura havíem preparat per l’ocasió.

Vaig pensar en els pares i en tots aquells que desitjaríem que hi fossin i vaig dir, després d’agrair la bona feina de totes les territorials d’Osona, VISCA LA REPÚBLICA CATALANA.

Gràcies Carme Forcadell!

Demà vaig a Lleida a l’Assemblea de l’Assemblea Nacional Catalana i estic segura que m’emocionaré quan sigui l’hora de dir adéu a aquesta dona que ho ha fet tot possible.

Com es veu en la imatge, vaig tenir la sort de poder-li dir gràcies aquest setembre quan vam omplir la Plaça de Catalunya demanat ‘president posi les urnes’!

Res més, senzillament gràcies.

  • per tenir aquest tou d’il·lusió
  • aquest grau d’honestedat
  • aquest bon cor
  • aquesta força constant
  • aquesta tossuderia persistent
  • aquesta generositat inesgotable
  • aquesta fidelitat al país i
  • aquesta fe en el futur

Mai oblidarem el que has fet per nosaltres.

T’estimo

admiració

s'avellana

Aquests dies de pausa de Setmana Santa, els faig servir per allò que més m’apassiona que és conversar amb la meva gent.

I avui, acabant una llarga tertúlia de sobretaula, pensava que, fet i fet, el que més admiro del ‘procés’ és aquesta bonhomia de la gent independentista que sap esperar, sense retrets, que ‘sigui l’hora’.

Jo faré ‘el que diguin les nenes’ deia el gran Lluís Llach. Doncs sí, ben bé això.

Admiro aquesta gent que frisa d’impaciència i que està tipa de suportar els 300 anys de servitud però que accepta amb un somriure la necessitat d’esperar aquells que arriben més tard.

Saben que per construir aquesta majoria social hem de ser pacients, tenaços, hàbils i astuts.

I tornem-hi. Farem l’Aplec Independentista el 18 d’abril. Omplirem el Sant Jordi el 24 i farem el darrer 11 de setembre més impressionant de la nostra història. I tot s’ho val, tot és en honor i glòria de Catalunya i d’aquells que ens han precedit.

Com llegia no fa gaire en una piulada, ‘som una generació afortunada, hem vist a jugar Messi i durem el nostre país a la independència’.

Quin goig de viure!