a cop calent

el bloc de Carme Vilaró Rovira

presentació i primera assemblea de Solidaritat Catalana per la Independència a Osona

Sense categoria

Ho hem de provar, hem de tornar a treballar de valent.
Des de baix organitzarem un moviment per la independència.
Tornarem a fer el cara a cara, mirarem de convèncer al màxim de gent possible perquè s’afegeixin a aquest moviment solidari.
Ho farem a la nostra manera, valorant i no pas comparant. Mirant els ulls i parlant clar.

Tothom és necessari i tot és possible.
Avui tot està per fer però val la pena.

Ho hem de provar perquè si surt bé a la propera legislatura serem independents.
Ho tenim a l’abast.
Posem-hi tota la capacitat que vam demostrar quan treballàvem pel 13 D.
Posem-hi alegria i esperança, exigència i molta, molta generositat.

Per cert, a casa tots quatre ens hem adherit a Solidaritat Catalana per la Independència de Catalunya.
Això vol dir que podem votar per escollir els nostres candidats al Parlament de Catalunya, res de llistes ni tancades, ni obertes. 

I també vol dir que ens podeu votar a nosaltres. Som candidats!

Seguiré informant.

Avui som més a prop del somni… 🙂

Bona nit *

ADHERIU-VOS! http://solidaritatcatalana.cat/

CiU i ERC! Encara no esteu prou madurs?

Sense categoria

Què esteu esperant?
Que no heu sentit la Crida?
O és que no sou solidaris?
Ni catalans?
No voleu un estat propi o què?

Que tipa que n’estic de les vostres tàctiques!
Avui al matí tocava desmarcar-se del tripartit i fer el que se’n diu ‘marcar paquet’ oi Puigcercós?
I anar comptant els vots que això dóna.
Però que no ho veieu que ja no cola!

I en Mas està immòbil.
No fos cas que un pas en fals us tornés a enviar a l’oposició oi?
I en López Tena que vagi cantant i en Duran que vagi pidolant.
Vosaltres, els càrrecs convergents, esteu massa ocupats repartint-vos el pastís abans que surti del forn.
Que es veu d’una hora lluny home!

CiU i ERC, mireu la imatge de la poma…
Què us fa pensar?
De tant madurar s’hi ha podrit oi?

Ningú no voldrà una fruita podrida.
Ens estimem més tastar nous gustos.
Sobretot si tenen sabor a solidaritat i a plena llibertat!

http://solidaritatcatalana.cat/

Solidaritat és la terra, ho sents?

Sense categoria
Sóc solidària!

I em comprometo a treballar per ajudar al meu país a ser un estat lliure dins la Unió Europea.

Gràcies Tena, Laporta i Bertran per la vostra responsabilitat, generositat i intel·ligència!

Aquest any de la independència és l’any Maragall perquè el 2011 recordem els cent cinquanta anys del seu naixement i el centenari de la seva mort.

El gran poeta Joan Maragall descrivia així l’eufòria que havia aixecat la Solidaritat Catalana el 1907:

“Solidaritat és la terra, ho sents? És la terra que s’alça en els seus homes… I la terra no és carlina, ni republicana, ni monàrquica, sinó que és ella mateixa, que crida, que vol son esperit propi per a regir-se. I mentre duri el crit de la terra no hi ha pobres, ni rics, ni ciutats, ni pagesies, ni partits, ni res sobre d’ella més que un gran afany d’acallar-la i satisfer-la; perquè sols quan ella sia en pau podrà cadascú ser republicà, carlí, pagès, blanc o negre, pobre o ric… Que no ho veieu? És un alçament.”

l’Escola pública (matisos)

Sense categoria

(Llegida
al Consell Escolar del dia 2 de juliol de 2010)

Som
a la societat de l’opinió gratuïta, el comentari per la cara i
les adhesions o crítiques instantànies com a mètode. Som a la
societat del primer dispara i després apunta. Som a la societat en
què en cada polèmica has d’anar amb algú, has de ser d’uns o
d’altres, t’has de mullar. Som a la societat en què matisar és
de covards.

Aquest
ritme causa vertigen, i margina dels altaveus mediàtics la gent que
fa esforços per argumentar, per analitzar. La gent que s’autoexigeix
coherència i rigor. La gent que fins i tot en els casos en què
íntimament sap que va amb uns, s’obliga per rigor a ser crític
amb els seus i a buscar la part positiva dels que no ho són. La gent
que entén que l’opinió i el debat han de fugir de l’espectacle,
l’insult i el
hooliganisme
per recuperar el respecte per la saviesa, per les idees.

La
complicitat és un concepte molt potent, un motor social tant en la
cara com en la creu. Un somriure o una mirada còmplices són un
plaer insuperable, generen l’eufòria de qui no se sent sol, de qui
se sap comprès, de qui està en perfecta sintonia amb l’altre. [1]

Nosaltres,
les mestres i els mestres, aquest curs hem fet molt debat i
respectant les idees de tothom hem arribat a un consens que us volem
exposar.

El
Claustre de Mestres de l’Escola, reunits en sessió ordinària el
passat 30 de juny, vam decidir per unanimitat fer una mesura de
pressió envers els qui ens manen perquè s’adonin de que no es pot
trepitjar impunement l’escola pública.

Vam
prendre la decisió de que el proper curs 2010 – 2011 no farem ni
sortides ni colònies escolars.

No
va ser fàcil prendre aquesta decisió, sobretot ens costava pel fet
que molts de vosaltres podeu dir-nos que sempre ha sigut un valor de
l’escola pública fer sortides i colònies perquè donen significat
als aprenentatges i als hàbits.

Però
arriba un moment que si no hi ha cap altra manera de fer entendre als
qui ens governen que no som una catifa per trepitjar ni tampoc som
unes xifres per proclamar sense cap consideració, només ens queda
plantar-nos i fer-nos respectar.

Això
que ha passat darrerament que s’ha fet portada de diaris i de TV
dient, en referència a les proves d’avaluació de 6è, que
“la
distància entre l’escola privada i la pública augmenta…”
és
la gota que fa vessar el got.

El
Conseller Maragall ha anat a la seva i no ha escoltat a les persones
que amb sentit comú preveien que una minimització de recursos
humans i econòmics per l’escola pública ofegaria als mestres
.
I en conseqüència, l’excel·lència que ell tant proclamava, es
quedaria en una simple expressió buida de contingut.

Nosaltres
pensem que no pot demanar excel·lència si:

  • quan
    les aules creixen ell ens retalla les plantilles,

  • quan
    tenim una baixa no tenim garantida la cobertura immediata,

  • quan
    s’havia vist que la jornada intensiva del juny afavoria la tasca
    dels alumnes i mestres la treuen per posar una setmana blanca que
    ningú havia demanat ni entén.

No
sabem si aconseguirem fer-nos escoltar, però l’única manera de
saber si realment era possible és provar-ho.

Ens
agradaria comptar amb la vostra comprensió i si pot ser també amb
la vostra complicitat.

 

[1]
Idees extretes d’articles al diari Avui de Carles Capdevila

Marededéu del Carme

Sense categoria
Em dic Carme perquè la meva padrina se’n deia.

Era la mare de la mama, la Carme del Molí de Querós.

Era bona, generosa i valenta.

La ‘gent que truca de matinada’ se li van endur el seu home i tota sola va pujar els cinc fills, la del mig una noia, la Lola del Molí, la meva mare.

Una abraçada a totes les Carmes i per molts anys!

Repercussió del 10 J

Sense categoria

Resposta al meu cunyat convergent:

Ja veus Albert.
Tan lluitar en
contra del tripartit per tornar a tenir el poder i ara resulta que
serà l’independentisme qui us barrarà el pas.

Atenció amb els
músics de CiU, em sembla que heu perdut l’afinació i el tempo està
descompensat.

Si us fuig en López Tena i s’uneix a qui estic
pensant, tindrà tota la raó en Partal i tindreu un problema
vosaltres.

I nosaltres, el poble, tindrem la solució!

[foto: en Joel a Freiburg llegint la
premsa de diumenge]

13 J

Sense categoria

Avui és sant Joel.
Ens podem regalar de tornar a sentir l’emoció d’quest bis (Bach) al Palau de la Música.

10 J: Jo hi era

Sense categoria

Jo hi era i duia al cor a tota la gent que estimo…

Poden passar moltes coses a partir d’avui. Hi havia una pancarta que deia:
“A la tardor guanyarà la llibertat. A la tardor votarem independència”

Crec que serem molts els que a partir d’ara només votarem independència.
Els partits hauran de filar prim.

Tenim el somni a tocar, no podem defallir.

Gràcies a tothom que ha fet possible aquesta manifestació per la independència i la sobirania de Catalunya!

Sentència del TC = genocidi de Catalunya

Sense categoria

Hem escoltat la sentència del TC de l’estatut mentre viatjàvem cap a Barcelona.

La Judit em deia que semblava que no fos veritat, que feia pensar en els talls que ens posen d’intereconomia a l’APM.

Però és veritat i ara ens hem d’enfrontar al que vol ser el genocidi del nostre poble.

Sense la nostra història, sense la nostra llengua, sense el finançament… només quedem nosaltres.

Demà els demostrarem que ja sabem el camí i per tant caminarem.
I aquest cop no ens aturarem!

Ens ha costat un xic massa però ara ja s’ha acabat, fins aquí podíem arribar.

Ens ho diu el poeta i ho proclamem: no podrem mai ser si no som lliures.

Demà a les 18:00 s’inicia el camí sense retorn cap a la plena llibertat.
I podrem dir “jo hi era“.