a cop calent

el bloc de Carme Vilaró Rovira

en Pere campaner

Avui que tinc un capvespre plàcid em ve de gust escriure sobre un dels records de quan era petita i anava a estudi a Vilalleons.

A la classe érem una trentena llarga, tots amb una mestra, una bona mestra que ens estimava.

A l’hora del pati jugàvem a la plaça, davant l’escola. Allà ens hi trobàvem assegut en Pere de Cal campaner. Suposo que el deixaven allà perquè es distragués, li costava molt de caminar. Duia una boina, uns pantalons de pana negra i un basto que feia picar a sobre la sabata contínuament, de tant repicar se li havia fet un clot.

No era un home bondadós, era un xic cínic. Jo, que llavors tenia vuit o nou anys, guaitava amb curiositat aquell personatge un xic grotesc.

I… hi va haver un dia que li vaig plantar cara. Ell es mofava d’una nena que no sabia dir la erra. La nena era rossa, ell la cridava – On és la doza? deia. I la feia avergonyir.

Vaig anar cap a ell i li vaig dir: vos Pere sempre us rieu de la Carme de la Costa i això no es fa!

No recordo si em va respondre. Només recordo aquella sensació desconeguda fins llavors i que tantes vegades he retrobat. El saber-se i sentir-se un mateix, el descobrir quins valors tens i fins a quin punt ets capaç de defensar-los.

Em sento orgullosa d’aquesta llavor que un dia, de principis dels setanta, vaig veure germinar.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.