a cop calent

El 30 de gener tenies 17 dies. Eres una miniatura. Havies nascut amb 36 setmanes i quatre dies.

Érem a casa dels teus avis materns, penjades doncs al Santuari de Puiglagulla.

Va començar a nevar sense parar, el teu pare era fora, tenia un concert amb la ‘Camerata de Cançó Tradicional’.

La neu era molt feixuga, de seguida ens vam quedar sense llum i la nostra comunicació amb el món exterior es va tallar quan es van acabar les piles de la nostra emissora, la que l’avi feia servir per anar a caçar el senglar. El teu avi Josep va intentar baixar a peu fins a Vilalleons però va haver de recular, els arbres queien pel pes de la neu i tallaven la carretera i ell corria perill.

Nosaltres estàvem bé, amb ciris encesos i a la vora del foc.

Però passàvem ànsia, no sabíem res del teu papa. Vam engegar la ràdio, Catalunya Ràdio i de sobte vam sentir un missatge: <<els membres de la Camerata de Cançó Tradicional estan bé i s’han quedat a passar la nit a Centelles>>. Als teus avis i a mi ens van saltar les llàgrimes a tots tres, no dèiem res, miràvem el foc, en silenci, donant gràcies a Déu…

Vam passar les nits arraulides una al costat de l’altra per fer-nos escalfor, quina sensació tan inexpressable…

Avui he pensat que entenc perquè tens aquest coratge, aquesta força i aquesta intrepidesa.

Aquelles nits blanques i lluminoses, isolades al cim que em va veure créixer, em van oferir la certesa que l’amor ho pot tot.

Avui, la Plaça major de Vic, ha lluit esplendorosa amb l’espectacle inaugural tan encertat, tan visual i tan bell. Avui a les 19.00 era el tret de sortida de la ciutat de Vic com a Capital de la Cultura Catalana 2016.

La plaça estava plena i es respirava aquell aire un xic solemne de les diades importants. Feia un fred que pelava! Però, com deia el meu pare, no existeix el fred, existeixen els que no se saben abrigar!

Us esperem aquí, veniu-nos a veure. Mireu la programació, val la pena!

Ah! I nosaltres passarem el relleu a Reus! Justament! : )

Avui ha sigut un ‘dia de cada dia’, últimament a Catalunya van escassos aquests dies!

Dies com el d’avui són aquells que més enyores quan tens un contratemps que no et deixa fer vida normal.

Normalment no hi caus i per tant no els gaudeixes, però avui me n’he adonat i per això ho destaco en el meu apunt.

La feina a l’escola és per a mi un goig, sempre, sempre, em meravella aquesta expressió dels nens quan t’expliquen qualsevol cosa i aquest gest que fem tant sovint els mestres de mirar-los, d’escoltar-los, d’ajupir-nos per posar-nos a l’altura dels seus ulls. En llenguatge no verbal els diem: m’agrades, m’importes, et cuido, t’animo i confio en tu.

També hi ha, en un dia normal, la tardes a casa i pedalar una mica, alguns vespres a la Coral que qui canta els seus mals espanta i la nit per poder mirar el 324 i comentar amb la família com tenim el govern i en quina fase de desconnexió passem.

Bona nit!

Avui és una data ben rodona i s’ha d’accentuar.

L’amor envers els fills és l’amor en majúscules, el veritable, el que és ple de sentit. Els fills ens obren les portes del futur i sempre ens hi trobem còmodes perquè som nosaltres, som els mateixos des de l’inici i ens reconeixem sense veure’ns.

A casa ens diem que tenim un radar que detecta com estem encara que siguem a milers de quilòmetres. És sorprenent però és així.

I per molts anys! : ))

del poeta turc Nassim Hikmet: ‘El més bonic del mar/ és allò que no hem navegat.’

Vam fer una piulada ahir des de l’ @ANC_Vic que deia:

“I de sobte tot torna a ser fàcil. Dibuixem el somriure revolucionari i esborrem el partidisme. Tornem a sentir-nos més que mai @assemblea”

I després he vist que els que ahir no somreien, els que avui no somriuen encara, o bé són unionistes o bé són massa partidistes!

És l’hora de pacificar l’independentisme, és l’hora de deixar-hi la pell amb aquell somriure dels generosos, dels que no tenen res a perdre individualment i molt a guanyar col·lectivament.

Som-hi! Endavant República!

Bufa! Quin dia!

Estic que encara no m’ho crec!

Com som els catalans, ho fem tot difícil fins que fem un clic i ho esbandim en un pim-pam.

Avui és d’aquells dies que et sents orgullosa del teu país i de la teva gent. Un altre dia fent història mentre la vius.

Tots enganxats al debat d’investidura com si fos la classificació per la final de la Champions i aplaudint les rèpliques del MH Puigdemont com si fos una filigrana d’en Neymar o una diagonal de Messi.

Una altra cosa per agrair al MH Mas, haver triat el millor per desconnectar d’Espanya amb mà esquerra, contundència, sentit de l’humor i valentia.

He llegit que mentre vèiem el debat sortia en Rajoy, es veu que ens ha amenaçat com feia el seu representant al Parlament. Que vagin fent, no se n’adonaran i ja serem fora!

Gràcies MH presidents 129 i 130! Visca Catalunya lliure!

(la foto és de @LizCastro)

Avui és el dia que hem sabut refer el camí cap a la independència.

Avui és el dia del pacte entre Junts pel Sí i la CUP.

Avui és el dia que el president Mas ha fet allò que la consciència i l’emoció li han dictat i ha permès aquest valuós acord.

Avui és el dia de reconèixer la tasca de l’ANC i el seu lideratge per forçar aquest ‘miracle’ que ens permetrà, demà mateix, investir el nou president Carles Puigdemont.

Avui és el dia que no pots anar a dormir sense sentir una alegria íntima i persistent perquè allò que tants han desitjat ara ho tenim a les nostres mans.

Ens volíem saber lliures i sobirans aquest Nadal del 2015 però no ha pogut ser.

La CUP no ha complert les espectatives, han malbaratat la confiança que hi havíem depositat els independentistes.

Junts pel sí no tenen, per tant, la majoria necessària per investir president.

Els polítics no saben formar govern i la gent hauríem d’haver votat amb més consciència…

Queden poc més de 24 hores, queda un bri d’esperança però… si això s’acaba havent de tornar a votar, jo hi tornaré! Faré tot el que estigui a les meves mans per la llibertat del meu país.

I aquest cop no fallaré!

Avui tocava cremar les calories del tortell de reis!

De fet aquesta era l’excusa, el que ens agrada és fer camí i fer-la petar quan ve de pla.

Tenim un bell país i una bellíssima comarca i això sol ja s’ho val.

És temps de regals com:

• Seure tots al voltant d’una taula
• conversar plàcidament
• explicar què t’han passat els Reis
• fer jocs d’enigmes
• cantar per beneir la taula i així la iaia està contenta
• sentir les primeres paraules de l’Oriol
• menjar el tortell de Reis mentre discutim els perquès de l’actitud de la CUP
• fer una ratafia
• descobrir el teu amic invisible
• compartir confidències
• posar-nos al dia de les vides dels nostres
• sentir-se a casa amb els de casa
• i veure guanyar el teu equip ; )

Recordo l’emoció de la nit de Reis quan jo era una nena. La meva germana i jo sabíem que havien vingut els reis perquè el matí veiem les petjades dels seus cavalls a la terra de la plaça de Puiglagulla.

El papa agafava la mula i li feia marcar un camí cap a sota el nostre balcó perquè nosaltres el descobríssim i imaginéssim com havien arribat.

La mama ens portava els regals, eren molt poca cosa, cabia en una plata de fer amanides, ens ho duia al llit, una per a cada una. Mai ens havia semblat que era poca cosa, mai.

En aquella casa gran, nosaltres quatre érem tot el que necessitàvem per ser feliços. No teníem TV, no teníem llum, no teníem telèfon, no teníem altra escalfor que el foc a terra de la cuina però no ens faltava de res.

Com tantes altres coses a la vida, les acabes d’entendre quan et situes a l’altra banda, quan tu ets la mare i els teus fills tenen aquell cor net i pur i creuen en la màgia de la vida et tornes a sentir petita i tornes a descobrir que el millor regal és viure i estimar.

Avui hem fet d’un dilluns un diumenge.

L’església de Torelló estava ben plena per sentir bona música i col·laborar amb Càritas.

Fa il·lusió i val la pena. Els diners que s’han recollit s’invertiran en el projecte de formació per a joves.

Va ser una iniciativa de la Judit i en Joel Bardolet i ja fa set anys consecutius que dura. Avui hi havia 20 músics a l’escenari, 20 nois i noies que de manera altruista i desinteressada eren allà per una causa solidària.

Grans persones i grans músics!

Vet aquí el programa:

• Haydn: concert per cello en re Major (allegro moderato)
• W.A.Mozart: concert per violí en si bemoll Major K207 (allegro moderato, adagio i presto)
• Schubert: quartet n1 D18
• Brahms: sextet per cordes n1 op18

Som un país generós, en solidaritat ningú ens guanya!

“Vosaltres mai no ho entendreu.”

Aquesta frase la deia una pancarta ahir al camp de l’Espanyol. Vaig pensar que tenien tota la raó. La violència verbal i física que aboquen de manera gratuïta envers el Barça no s’entén certament.

Aquesta fúria desbocada per robar algun punt al Barça i si pot ser alguna cosa més (ahir el lideratge de la lliga) és desmesurada i el Barça mai no està prou preparat per contrarestar-los amb les seves mateixes armes.

La CUP avui no duien cap pancarta a la roda de premsa. Han passat el dia fent votacions i al final han decidit no investir Mas i aquí s’acaba el que va començar amb il·lusió el 27s.

Molts tampoc ho entenem.

Però el cert és que no érem 72 i per tant tornarem a votar. El març no fallarem, votarem independència i construirem aquest país que tothom es mereix, sobretot els qui més pateixen!

Ens llevarem ben d’hora, SENSE RETRETS i ho farem! Ho vam prometre a massa persones que hem deixat pel camí.

Personalment, confio en l’ANC i amb ella hi seguiré deixant la pell i el que faci falta per construir la majoria que necessitem.

Ànims i endavant!

L’Elefant Blau va ser la nostra revista. La que els nens i nenes de Seva i jo vam fer a mà, amorosament, amb el ciclostil.

La primera edició és del febrer del 1982.

Vam posar aquest nom a la nostra revista perquè ens va agradar un conte que vam llegir al Tretzevents.

Era el meu 2n any de mestra i el 1r a l’escola de Seva. Encara escrivíem ‘Escola Nacional’. Jo substituïa a un “Don” d’aquells que feia por.

Recordo cada pàgina de les revistes que vam fer junts, contents, il·lusionats per aquell present ple de sentit i per un futur que endevinàvem màgic com aquelles tardes de tardor on ens posàvem a ‘fer revista’ i tothom sabia què havia de fer.

Per això avui m’he tornat a emocionar quan he trobat a l’Ester a l’Esclat i després d’abraçar-nos i explicar-me que ja té una nena de 15 anys, m’ha dit: me’n recordo tant de l’Elefant Blau!