a cop calent

Avui que tinc un capvespre plàcid em ve de gust escriure sobre un dels records de quan era petita i anava a estudi a Vilalleons.

A la classe érem una trentena llarga, tots amb una mestra, una bona mestra que ens estimava.

A l’hora del pati jugàvem a la plaça, davant l’escola. Allà ens hi trobàvem assegut en Pere de Cal campaner. Suposo que el deixaven allà perquè es distragués, li costava molt de caminar. Duia una boina, uns pantalons de pana negra i un basto que feia picar a sobre la sabata contínuament, de tant repicar se li havia fet un clot.

No era un home bondadós, era un xic cínic. Jo, que llavors tenia vuit o nou anys, guaitava amb curiositat aquell personatge un xic grotesc.

I… hi va haver un dia que li vaig plantar cara. Ell es mofava d’una nena que no sabia dir la erra. La nena era rossa, ell la cridava – On és la doza? deia. I la feia avergonyir.

Vaig anar cap a ell i li vaig dir: vos Pere sempre us rieu de la Carme de la Costa i això no es fa!

No recordo si em va respondre. Només recordo aquella sensació desconeguda fins llavors i que tantes vegades he retrobat. El saber-se i sentir-se un mateix, el descobrir quins valors tens i fins a quin punt ets capaç de defensar-los.

Em sento orgullosa d’aquesta llavor que un dia, de principis dels setanta, vaig veure germinar.

No sé com començar. Encara sóc a l’escola. La Llanos de Luna m’ha enviat el missatge manat-me que haig d’obeir el TC dos cops, no els estic pas llegint.

Penso. Tinc ganes d’escriure i obro el meu ‘a cop calent’.

Sento les veus de nens i nenes que encara són aquí al patí jugant a l’amagada. Estic en mitja penombra. Tinc ganes de plorar.

No sé per què se m’humitegen els ulls. Potser perquè avui a casa hi serem tots. Els fills han volat cap a Catalunya des de Berlin i des de Basilea. Això sol seria motiu de felicitat.

Però avui és més que això, han vingut pel 9N, per votar SíSí.

Què deia aquell pallús que l’independentisme separava les famílies? Nosaltres fa prop d’un any que no sopem junts i avui ho farem. Contents, units, il·lusionats.

Diumenge votarem i guanyarem. Sembla impossible que s’hagi fet possible.

M’agrada pensar en aquells petits gests que van salvar la pàtria de ser anorreada i engolida per la fredor i la foscor de la dictadura. Quant d’amor, quanta saviesa i quanta esperança!

I avui som aquí, a dos dies de dir al món que existim.  Que som i volem ser lliures.

Emoció, record, joia, serenitat, esperança i… agraïment a tothom qui ho ha fet possible.

VISCA CATALUNYA LLIURE!