a cop calent

Per aquí dalt a la Catalunya del nord també ha plogut però sense exagerar.
A més la mare naturalesa ens va regalar un dels arcs de sant martí més bells que hagi vist mai.
La gent de la Marina Alta i la Marina Baixa potser passen angúnies i
segurament s’enrabien amb la manera d’urbanitzar el sòl i especular-hi.
Els ajuntaments i els governs haurien de ser més curosos en com i on deixen edificar.

Ho deia sempre la meva mare: “el foc té senyor, però l’aigua no”

la retransmissió de la diada

fa fer llàstima

però avui des del Camp Nou

ho han fet pitjor!!

ahir divendres, al vespre vaig ser al camp nou, el meu fill ha tocat en aquesta ocasió amb l’Orquestra Simfònica del Vallès,

ahir
em vaig emocionar contemplant l’assaig de tot l’espectacle, contemplava
el Camp Nou majestuós i sobri i m’imaginava com seria avui ple de
públic i pensava com lluiria per la TV aquell espectacle ple de detalls

aquest
matí m’he fet un tip d’enviar sms amb una foto que faig fer i convidava
a tothom de no perdre’s la festa del cinquantenari perquè els agradaria
molt

però… ja m’ha començat a fer mala espina quan he vist que
no ho feien en directe, he buscat a d’altres canals i he vist que ho
feien una mica per la sexta però de seguida se n’han cansat perquè
havien d’anar traduint i es veu que no els agradava gaire

de
totes maneres, jo encara mantenia l’esperança i pensava que un cop
acabat el TN farien la festa com si fos ben bé abans del partit

Les
imatges eren les que vaig veure ahir, però la transmissió ha estat un
desastre, aquell presentador o periodista o no sé què és exactament,
anava transmetent com aquell qui transmet el partit i en comptes de
deixar el so del Camp Nou amb les cançons i els parlaments, només feia
sentir la seva xerrameca absurda i pedant d’imitador barato d’en Puyal

Ahir
(divendres) quan veia l’assaig general se’m feia un nus a la gola quan
recordaven les persones que ja no hi són, quan se sentia la cançó d’en
Serrat “temps era temps”, quan passaven els gols per les pantalles o
quan l’orquestra feia sonar l’himne…

I avui no m’ha arribat
gairebé res de tot això per culpa de la poca professionalitat de les
persones que estan darrera la realització de TV3 i això fa molta ràbia
i sap molt greu

perquè hi ha molta gent de totes les edats que
estan pendents del món del Barça, persones que no tenen gaire
mobilitat, per exemple, que avui des de casa podien viure i veure un
homenatge a jugadors del seu temps

No cal pas haver fet cinc
cursos de periodisme per aprendre a callar i escoltar! amb una mica
d’intel·ligència i sensibilitat n’hi hauria prou home!!

Una cosa
semblat va passar el dia 11 de setembre en la celebració de la Diada
Nacional de Catalunya, també em tocava de prop perquè en Joel està a
l’ESMUC i tocava amb l’orquestra

havien assajat de valent amb en Salvador Mas i estava tothom a punt i també amb il·lusió de poder servir a la pàtria

i…
TV3 va fer tota la llàstima d’aquest món, es veia que qui s’encarregava
de la realització no tenia ni idea de què anava la música que tocaven i
quan hi havia una entrada dels baixos per exemple, sortia la càmera que
enfocava els ànecs i l’aigua bruta

i el pitjor és que tampoc
tenien cap idea de la lletra, ni tan sols pel Cant de la Senyera van
estar al cas! Almenys podien enfocar la senyera, però no, tampoc,
havíem de veure un altre primer pla dels ànecs i l’aigua verdosa.

Quin desastre! ¿Costa tant d’entendre que si es fa un acte televisiu s’ha de veure i sentir bé!?

no volem ni basses d’ànecs ni presentadors que no saben callar

volem una televisió amb professionals i amb sensibilitat

i amb persones preparades, que n’hi ha moltes!

Els que manen han de saber que TV3 necessita una nova empenta o perdrem una excel·lent eina de comunicació i identitat

EL TEMPS

FUIG

ELS INSTANTS

PERDUREN

per això val tant la pena posar vida als anys

i saber perdre el temps amb la gent que estimes, amb la gent que convius, amb els alumnes…

i
descobrir que per més que t’estimis la feina, només és feina i per tant
no passa res si deixem alguna cosa per fer; no hi ha res que s’esperi
tant com la feina!

i saber que cuidar-nos a nosaltres mateixos
també cuidem el nostre entorn, l’estat d’ànim s’encomana, una mirada
acollidora genera confiança i aplana el camí, és el regal de la
comunicació

falta una setmana per l’equinocci, arribarà la
tardor i els dies se’ns faran massa curts, però amb aquest cert aire de
melangia que també té el seu encant

🙂

Avui

l’escola

s’ha emplenat de vida.

Els ulls dels nens i nenes

expressaven curiositat i il·lusió

i regalaven esperança.

Costa de definir el reguitzell d’emocions que es viuen a dins l’escola.
L’escola és un lloc ple de vida i avui més que mai.
Avui ha estat el primer dia d’un nou curs.
Cada
començament de curs repeteix, si fa o no fa, els mateixos rituals i fa
que ens trobem, nosaltres també, a gust dins d’aquesta rutina.

Amb l’excusa de comprovar la llista de menjador he entrat a totes les classes, des de 6è a P3 i m’ha agradat tant!

Els
de 6è, estarrufats de ser els grans de l’escola, ja tenen el posat de
tornar una mica de tot. Però no costa gaire adonar-se que encara són
infants i que estan expectants esperant les sorpreses que els portarà
aquest seu darrer curs a l’escola.

Els de 5è estan una mica espantats per canviar de cicle, els han dit que a cicle superior s’ha de treballar fort i tots temen la mà negre (el llibre).

Els de 4t estan en el seu millor moment d’aprenentatge, no són ni massa petits ni massa grans i és una delícia fer-los classe.

Els
de 3r també han canviat de cicle i es perden una mica amb les pautes
del cicle mitjà, però de seguida hi troben l’aire i estan encantats.

Els
de 2n estan en ebullició, els 7 anys és un moment de trobar algunes
respostes, de perdre algunes innocències, és l’edat de l’ús de raó. És
molt gust conversar amb nens i nenes de 7 anys.

Els de 1r si que
troben un gran canvi, deixar l’educació infantil és molt fort! Els que
no han après a llegir i escriure ara serà el moment de descobrir aquest
fascinant món.

Els de P5 són els reis del parvulari, ja dominen
tot l’espai i són autònoms del tot. Els apassiona aprendre i es
meravellen dels seus propis progressos.

Els de P4 són una mica
durs de pelar, això dels 4 anys és com una petita adolescència. No son
prou petits per deixar-se arrossegar per la màgia d’un conte ni tampoc
prou grans per mantenir l’atenció deguda. Tenen esperit contradictori i
sovint posen a prova la santa paciència dels mestres.

I els de
P3 són una meravella, arriben esporuguits i emocionats i cada dia que
passa es trobem més a gust i de seguida es fan l’escola seva i es
guanyen el cor de tots nosaltres.

Fer de mestra és se’ns dubte l’ofici més vell i bell del món.

Dedico
aquest post a la meva estimada mestra de mestres Mercè Torrents i
Bertrana, càlid i constant rerafons del meu ser i fer de mestra.

…
Ara és l’estiu,

l’estiu massís i una mica absurd

però intensament bell,

que arriba sobtadament

una nit qualsevol de principis de juny

i que se’n va, també sobtadament,

una nit qualsevol de finals de setembre.
…

(MMPOL)

ja fa dies que sóc lluny d’Osona
aquest canvi d’entorn durant el mes d’agost és molt gustós
sense presses i sense obligacions vaig assaborint els dies vestits del so blau del mar

🙂

FELICITATS

A TOTES

LES CARMES

Quan era petita, com aquí a la foto, el meu nom no m’agradava gaire perquè el trobava molt poc original.

Ara si que m’agrada, ja me l’he fet meu i també m’agraden totes les Carmes que conec.

I si hi ha alguna nena petita que es digui Carme, ara si que és original!

Per elles i per totes les que passin per aquest bloc, moltes felicitats!!

Per tots els que teniu un Carme a la vostra vida també felicitats, sou molt afortunats 🙂

no hi ha foscor,

per gran que sigui,

que una espelma

no pugui il·luminar

ahir vespre, tot fent conversa de sobretaula, el meu fill Joel

va fer aquesta espelma amb l’embolcall del “minibabybel”

i pel ble va fer servir un tros del cordill del fuet

un treball d’artesania 🙂

En els darrers anys no s’estilen els cors d’homes
sols, i menys cantant sense cap acompanyament instrumental. Tampoc no s’estila
cantar amb veu expansiva i timbrada, ni són gaire acceptats els portamenti
dins de la manera de fer “coralment correcta”. D’altra banda,
també han caigut gairebé en l’oblit alguns dels procediments de la polifonia
tradicional. Per assajar de cantar amb elements d’aquesta mena la Nova Euterpe va
començar a fer-se sentir a finals de 1996 amb un repertori que abasta des de la
polifonia de carrer de Setmana Santa, fins a balades atrevides, cançons de
festa i de gresca, de carlins o peces d’autor.

Sebastià Bardolet, tenor
Xavier Solà, tenor
Jaume Aiats, baríton
Manel Marsó, baix

Ja us vaig dir que la meva família és de músics! 🙂

Aquí sóc a dalt

del campanar de Son

Vall d’Àssua

Pallars

Una escapadeta curta, just per trencar el ritme d’escola i retrobar el sentit i els sentits.

Diuen que els mestres tenim dos mesos de vacances perquè un és per descansar i l’altre per fer vacances.

Qui ho va dir tenia raó. Per molt que estimis aquesta feina, fa falta descansar i fer vacances.

He començat doncs per un bell racó del nostre país i ha valgut la pena.

Bones vacances a tothom qui passi per aquí i també bon i merescut descans.

és temps de conclusions

és temps de reflexions

és temps de projectes

és temps de canvis…

A casa anem tots de bòlit, tots som o mestres o alumnes i per tant la cosa està que peta.

Hi ha les agendes plenes i la nevera buida!

Dic a l’entradeta que és temps de conclusions perquè quan un curs s’acaba és més significatiu que quan s’acaba l’any.

A
l’escola t’adones de com vas tancant els temes pendents, vas fent les
memòries i vas analitzant el que ha sortit bé i et proposes corregir
allò que no ha acabat de rutllar.

També és temps de reflexions en tots els àmbits.

La
política municipal per exemple. Aquests dies molts dels que vivim a Vic
sentim un xic de vergonya pel resultat de les eleccions.

No sé com hem arribat a un tant per cent de gent tant inconscient a l’hora de votar.
Penso
que la majoria de les persones que ha votat pxc no són pas gent de mala
fe, només s’han deixat enganyar per algú que els ha escoltat i no han
pensat en més enllà.

Cal que els alcaldes en general i el de Vic
en particular aprengui la lliçó i faci mans i mànigues perquè els
ciutadans es trobin primer de tot escoltats i després que actuïn pels
problemes concrets individuals i col·lectius.

Cal que els alcaldes i regidors es facin sentir a prop perquè moltes persones ho necessiten.

Perquè
sinó hi ha algú que els xiula a l’orella i els promet benestar, encara
que sigui en contra d’altres ciutadans, i molts no dubten en seguir-lo.

Desgraciadament
les persones no tenim gaire memòria històrica i no tothom recorda a
l’Anglada de Fuerza Nueva que corria per Vic amb una pistola a la
butxaca.

I és temps de projectes, de canvis, de viatges, de mar, de nits… l’estiu pot ser un temps deliciós per perdre.

Tots els polítics

es disfressen una mica

per vendre credibilitat.

N’hi ha que per més que ho intentin no ens els creurem mai.
I n’hi ha
que, encara que en aquest moment sobreactuen,
tots sabem que en el
fons hi podem confiar.

A Vic hi ha per exemple la PxC,
un partit fatxa i xenòfob. Jo no entenc això de la llei de partits. Si
hi ha un partit com aquest de l’Anglada que tothom sap quin peu calça,
per què no es pot il·legalitzar?

Els altres partits estan bé.

Tenim
els de CiU que han passat unes baralles internes, i no tant internes,
per trobar candidat. Finalment se n’han sortit però veurem si treuen
els 11 regidors que pretenen.

Vaig anar a la presentació del seu programa de cultura i en Xevi ho va explicar molt bé.

També
vaig anar a la presentació del programa d’educació i no va estar tant
bé. Tot i que aquest segon dia van fer venir a l’Artur Mas i tot.
Em
vaig adonar que lamentablement l’educació, que hauria de ser la
prioritat màxima, per a ells era només dir un reguitzell de tòpics i
sobretot una ensabonada a les escoles concertades.

El model Vic s’ha desvirtuat i CiU l’ha deixat morir de sentiment.
Això
de deixar morir les coses que havien començat de manera pionera i molt
vàlida ho fan molt els governs de CiU, no sé per què, sembla com si
se’n cansessin o els deixés d’interessar.

Tant que s’omplen la boca del model Vic i estic segura que el model Manlleu, per exemple, els ha passat al davant.

A Manlleu, els mestres es troben reconeguts i es fa un treball conjunt i seriós per integrar a tota la població en edat escolar.

A
Vic, fa dos cursos, es va fer un CEIP nou tant allunyat del centre com
es va poder i es va tenir marginada de les decisions a la directora que
ho havia encetat amb il·lusió i bona feina.

No funciona el model educatiu a Vic i faria molta falta tenir a l’ajuntament gent compromesa amb aquest tema cabdal.

També
tenim a Vic un mal rotllo amb ERC. Esquerra presenta a Vic un candidat que no transmet confiança.

Si hi hagués el candidat que tothom volia, en Francesc Codina, tot aniria millor per ERC i per Vic.

No sé quines martingales expliquen que va muntar l’Andreu per ser elegit, però no inspira gens de confiança. Quina llàstima.

Vaig
anar no fa gaire a Roda, a sentir en Carod. Em va agradar l’ambient que
es transmetia tant d’en Carod com dels candidats a alcalde i regidors
d’ERC. Si fos de Roda els votaria.

Però una cosa és que en Carod em transmetés credibilitat i confiança com sempre i l’altre és que el vaig veure una mica cansat.

Penso
que ha de cansar i fins i tot ha de ser una mica dur per ell això
d’anar canviant de personatge, ara és el vicepresident i ha de fer
pinya amb en Montilla i més tard és a un míting i ha d’abrandar la
bandera de l’independència… déu n’hi do.

No li critico i, és més, estic segura que fa ambdues coses amb tota la certesa de que és el millor per la nostra pàtria.

Però el vaig veure com una mica sol.

Tant debò fossim molts els que seguim els anhels d’independència i el camí cap al sobiranisme fos més proper.

Ves que no voti la CUP, la Laia Jurado es veu maca i bona gent.

+TEMPS PER MI

Doncs això. Aquest any, amb tota la moguda de la sisena hora. Ha coincidit que la meva tarda lliure és el dimecres.
Em va fantàstic perquè és ben bé al mig de la setmana i em permet una pausa que aprofito molt.

Això de tenir tota la família i amics treballant i jo no, em dona com una solitud relaxant.

Només haig de pensar en mi! És perfecte.

Això que, ben mirat, ja és complicat ja. Hi ha tantes coses que hauria de fer que m’aclaparen.

Aquest
dilluns per exemple, vaig començar un curs de kinesiologia educativa,
seran quatre o cinc sessions i ens ensenyaran a fer gimnàstica del
cervell per sentir-nos millor.
Per tant ara hauré d’estar atenta a
no estressar les meves neurones. Abans com que no ho sabia això de que
quan diem “no” les neurones es desconnecten, vivia tant feliç.

També
estic acabant de llegir un dels llibres que van caure per Sant Jordi
que explica quin tipus de fruites i verdures són més adequades per
sentir-te millor en determinades circumstàncies.
Abans quan només sabia que la taronja porta vitamina C tot era més senzill.

Ja ho diu el mestre Serrano, tenim massa informació i gestionar aquesta informació és massa estressant.

Per
tant ben rumiat, a partir d’ara aprofitaré les tardes dels dimecres per
desinformar-me davant del mar blau de la fotografia…

el dia a dia
a voltes se t’omple
de moments
inoblidables

Com per exemple ahir.

Ahir en Joel va guanyar el primer premi (violí) del concurs Joan Massià celebrat a Barcelona.

Aquest concurs és actualment el més prestigiós dels que es
convoquen a Catalunya.

Guardaré com a moment inoblidable la conversa que teníem ell i jo en tornant de Barcelona.

En
Joel em deia que valorava moltíssim el premi com a violinista però
encara li feia més il·lusió que tots els seus amics haguessin estat amb
ell mentre concursava i que li haguessin fet companyia mentre
s’esperava per tocar la final després de superar la primera ronda i que
compartissin l’alegria pel premi.

També guardaré a la memòria la conversa amb la seva germana des de Madrid i la complicitat única que es tenen.

I l’abraçada amb el seu pare que els ha sabut fer músics i que té tant de mèrit.

I les felicitacions de tanta gent que l’estimen i l’han vist créixer.

Un altre moment inoblidable és el de sentir-te unit a tota la gent del País Valencià que lluita per la llibertat d’expressió.

Avui, quan he obert Vilaweb i he vist el titular “no han passat” se m’ha fet un nus a la gola d’emoció.

La solidaritat entre les persones per la lluita per uns ideals m’emociona sempre.

I ara mateix és un moment inoblidable perquè estic sentint el violoncel de Rostropòvitx…

He tardat tant
a tornar a escriure
que ja tinc un any més i tot!

A la foto Managès,
la casa de Tavertet
on vaig néixer

Sempre se’m fan una mica costa amunt aquests dies de mitjans d’abril i no pas perquè faci un any més, això ja em ve de gust.

El
que se’m fa feixuc és que el meu aniversari, que és el dia 19, sigui
l’endemà del dia que es va morir la meva mare i al cap de dos dies del
que era l’aniversari del meu pare que aquest any n’hauria fet 83 (36
més que jo).

Cada any em passa i sempre em penso que l’any
vinent miraré de preveure-ho i no deixaré que m’envolti aquest
sentiment de buidor en aquest mes que tot reneix i que la plana de Vic
es prepara per rebre el maig, un dels mesos més bonics a la nostra
comarca i potser a tot arreu.

Però torna l’enyor i és inevitable…

I
mentrestant a l’escola hem començat el tercer trimestre i en efecte al
cap de poc ja semblava que no haguéssim estat fora una setmana.

Ja
hem fet les preinscripcions i hem posat a punt la festa de Sant Jordi.
Dilluns fem els Jocs Florals i venem roses i tota l’escola i el poble
té aquell aire festiu tant bonic. La festa de Sant Jordi és la millor
de totes perquè és festa i estem a l’escola i això li dóna aquest
caràcter especial que la fa única.

Havia pensat que a partir del meu aniversari escriuria una mica cada dia, però veig que hauré de seguir escrivint a Cop Calent, que vol dir quan tingui un desig d’escriure i sense rumiar-m’hi gaire.

Això de a Cop Calent,
ve d’un llibre del Pare Miquel Estradé, gran persona i gran amic, amb
qui vaig compartir moltes converses apassionants. Me l’imagino somrient
veient com m’he copiat el seu títol. Somrient amb tendresa, com deia
ell, que és la manera per ser feliç.

El primer que et surt quan penses en demà és això de quina mandra!

Llavors recordes que quan no faci ni deu minuts que ets a l’escola ja
et semblarà que no has estat fora. Tot s’encadena i l’energia dels nens
i nenes s’encomana.

Encetem el tercer trimestre i sembla que
faci molt poc que vam començar el curs, el temps passa volant i l’hem
d’aprofitar estant el màxim d’estones bé.

És allò de que la felicitat no és una estació de destí sinó una manera de viatjar, oi?

Si
tens la sort de ser mestra i que t’agradi de fer-ne ho tens més fàcil
perquè la manera de viatjar serà sempre plena de sorpreses i emocions
compartides.

Els nens i nenes tenen un món interior fantàstic. Ara abans d’acabar el trimestre, una nena de segon, 7 anys, em va dir: saps
Carme? ahir vaig escriure una carta als reis, perquè com que els reis
ho veuen tot, segur que trobaran la meva gossa que fa molts dies que
s’ha perdut.

Ho vaig trobar extraordinari. I em
preguntava si els adults som sempre conscients d’aquest material tant
sensible que tenim entre mans.

Em preguntava si sabem estar a l’altura les expectatives que tenen els infants.

Massa sovint anem enderiats amb les coses “importants” i ens oblidem de perdre el temps amb els fills o amb els alumnes.

Ara
aviat tindrem una nova llei d’educació. En comptes d’una hora més
d’espanyol haurien de posar-hi això: una hora a la setmana per perdre
el temps plegats.