a cop calent

el bloc de Carme Vilaró Rovira

VINT ANYS DEL CONTRAPÀS LLARG ‘EL DIVINO’ DE SANT VICENÇ DE TORELLÓ

Sense categoria

Avui que és Sant Jordi et sents, més que mai, a prop d’allò i de qui més estimes.

Us proposo que llegiu el text d’en Sebastià dels 20 anys del Divino (que hem celebrat el proppassat dissabte de Rams) i contempleu la bellesa del contrapàs, la seva melodia, les paraules, els passos…

Feliç diada per a tothom!

 

Tot va començar fa molts anys, crec que a finals dels setanta. El Germà Odiló Planàs va cantar a la Basílica durant la Setmana Santa i al llarg de dos o tres anys, un cant de passió que anys enrere, quan la comunitat dels germans benedictins encara celebrava alguns actes litúrgics al marge dels monjos preveres, interpretava en la intimitat de les parets monàstiques aquesta peça enigmàtica que ell mateix, com a bon músic i pacient investigador havia trobat en un voluminós llibre de la biblioteca del monestir. Es tractava d’un opuscle en francès publicat en un dels volums de d’aleshores oblidada Obra del Cançoner Popular de la Fundació Patxot que portava el títol genèric de Materials. El cant del Divino va repetir-se durant uns anys, de manera que, un any que el Germà Odiló no estava massa bé de salut, em va demanar que el substituís per no deixar de cantar-lo, atès que ja havia aconseguit una certa tradició. Va ser així com me’l vaig aprendre de cor i vaig descobrir una joia de la tradició oral i popular que havia arribat fins a principis del S.XX. El meu interès va augmentar en saber-ne les casualitats de la seva recuperació que el situaven justament a la meva pàtria xica de la Vall del Ges i concretament a Sant Vicenç de Torelló. En els anys següents vaig interpretar-lo en diverses ocasions, recordo especialment una vegada al Centre Parroquial de Torelló quan acabava d’estrenar l’actual equipament. La reacció dels oients era sempre de perplexitat i d’una profunda impressió pel seu contingut expressiu i dramàtic.

Ja a finals dels vuitanta vaig tenir ocasió de treballar en una producció operística que dirigia l’Agustí Ros. Paral·lelament un jove Carles Mas havia estat premiat per una entitat d’estalvis amb una proposta sobre la interpretació coreogràfica del Contrapàs Llarg. Totes aquestes casualitats em varen animar a presentar a l’Ajuntament de Sant Vicenç un projecte per tornar a interpretar, justament en el lloc on vuitanta any abans el músic Francesc Pujol l’havia recollit per boca d’un vell cornamusaire, en Miquel Puigbó, el que és per a molts estudiosos la peça més important del cançoner tradicional català i probablement una de les més interessants del folklore europeu.

La bona receptivitat de l’ajuntament davant una proposta certament estranya, l’equip inicial de persones entusiastes que varen encapçalar el projecte i finalment la implicació dels homes i dones de Sant Vicenç que varen creure-hi i fer-s’ho seu va desbordar qualsevol dels objectius que ens havíem proposat. És difícil dir noms, els voldria dir tots, des de l’Agustí Ros, l’Àngel Marginedas, en Josep Pujol, en Josep Sellarès i la Mercè, l’Ignasi Camprodon, en Pep Barcons… però sobretot tots i cadascun dels cantadors i dels balladors d’aquell primer contrapàs. Va ser mig any assajant, construint i reconstruint una dansa que feia més de cent anys que no es ballava i que ara tornaria a veure la llum sota la mirada secular del campanar de Sant Vicenç.

El record d’aquell primer Divino és inesborrable. Va ser impactant pel públic i pels mateixos protagonistes. L’Agustí Ros va preparar, amb un grup de l’Institut del Teatre, una glosa amb dansa contemporània dels principals motius temàtics del Divino acompanyats per les percussions, xeremies i cromorns del polifacètic músic vigatà Miquel Casals. El silenci era absolut i l’emoció continguda. S’acaben la convulses, gairebé violentes, evolucions dels cossos dels ballarins i, en mig de la foscor i el silenci, en Pere entona amb veu trencada el Pecador tingues esmena… mentre els balladors, en un contrast brutal amb la glosa anterior, comencen els seus gairebé hieràtics moviments agafant-se de les mans i dibuixant la mitja lluna que caracteritza la figura del contrapàs. Durant tretze minuts es van succeint els solos dels tretze cantadors. Cada frase és repetida per tot el cor en un diàleg encadenat, sempre diferent, que converteix el Divino en l´única peça recollida a Europa amb aquesta característica estructural. Els balladors coordinen els seus puntejos i moviments sense una lògica aparent, només guiats pel text del Divino. Al final aconsegueixen quadrar al mateix lloc on havien sortit, un dels reptes de la dansa cada vegada que es començava.

D’això fa avui vint anys i, malgrat que mai ens ho varem proposar, cada dissabte de rams s’ha anat repetint durant tot aquest temps convertint-se ja en una vella i nova tradició , indissociable del poble de Sant Vicenç. La creació de l’Associació dels Amics del Contrapàs, ja des de ben aviat, assegura la pervivència, difusió i l’estudi d’aquesta obra singular. Nous balladors i nous cantadors s’han anat incorporant al grup inicial i gent de tot el país, des de simples curiosos fins a erudits i estudiosos han anat desfilant aquests anys per Sant Vicenç.

Felicitem a tots els que ho fan possible i els animem a continuar-hi treballant perquè són els petits tresors immaterials com el Contrapàs Llarg els que alimenten i donen vida a l’ànima d’un poble i d’una nació.

 

Sebastià Bardolet

abril 2011

sense vos

Sense categoria

Som
a mitjans d’abril, època de plena primavera.
El sol escalfa, els
dies ja són clars i el cel més blau.

Els tons de verd fan escala
de colors.

De tant en tant veiem clapes del groc de la colza que
perduraran fins que el roig dels gallarets mani als marges dels
nostres camins.

Avui fa anys que vau marxar i com llavors, em
vénen al pensament les paraules del poeta:

Si
el món ja és tan formós, Senyor, si es mira

amb la pau
vostra a dintre de l’ull nostre,

què més ens podeu dar en
una altra vida? 

La vida flueix, sovint serena i a
voltes intensa. I jo encara no m’he acostumat a assaborir-la sense
vos al meu costat. 

Finalment, però, tot té sentit si saps descobrir aquestes persones que fan el ‘món meravellós’ 🙂

  

l’escola i la vida

Sense categoria

Què és l’escola?

L’escola és aquesta imatge.
Un infant que anhela aprendre i un entorn favorable perquè ho aconsegueixi.

Els mestres ho sabem.
La nostra feina pot ésser esgotadora, constantment hem d’anar separant el gra de la palla per poder aconseguir un espai que afavoreixi l’aprenentatge dels coneixements imprescindibles per afrontar, i si pot ser modificar, el futur del món que ens ha tocat viure.

Sabeu allò que es diu del vestidor del Barça? Allò que en Guardiola intenta aïllar els seus jugadors de disputes estèrils?

Doncs nosaltres, els mestres que estem al peu del canó, ho fem amb els alumnes i us confesso que és el més feixuc.

A l’escola ens plou de tot: les pugnes sindicals, les campanyes comercials, les modes puntuals, les dèries dels polítics de torn, les retallades del pressupost, els capricis de les conselleries, les picabaralles pel software, les imposicions del calendari, les presses, les suficiències d’alguns professionals externs que jutgen la nostra feina sense saber de què parlen, el desconcert dels nouvinguts, el neguit dels que perden les feines, la catxassa d’alguns i la mediocritat d’alguns altres.
I el que poca gent sap és que de tot això nosaltres, els mestres que estimem la nostra feina, en podem treure meravelles.
Cada dia, a les escoles de Catalunya hi ha milers de mestres i alumnes que interactuen per fer-se més savis i més bons.
Educar i ensenyar és crear moments de tranquil·litat, sense sorolls, sense crits i amb el punt just d’exigència.
Milers de mestres saben fer del seu dia a dia un temps per escoltar i un temps per parlar, un temps per jugar i un temps per estudiar, un temps per expressar i un temps per memoritzar, un temps per experimentar i un temps per sentir.
Són persones especials que estimen aquesta feina única que et permet estar en el cor de les criatures i compartir els seus secrets.
Consellera Rigau, si us plau, deixi de llençar cortines de fum.
Agafi un micròfon i digui ben alt que l’educació és la base de la societat, la present i la futura. Cridi als quatre vents que necessitem que Catalunya es refií dels seus mestres per construir aquest estat que esdevindrà molt aviat.
Necessitem persones lliures d’esperit, ben formades intel·lectualment i capaces de treballar i de fer bons equips.
Consellera Rigau, facis responsable de l’ensenyament i l’educació dels nois i noies de Catalunya i ens tindrà al seu costat.