a cop calent

el bloc de Carme Vilaró Rovira

política i família

Sense categoria

Resposta a la interpel·lació
des del bloc de
l’Albert Bardolet
Estic molt contenta que m’hagis fet
protagonista del teu bloc
i de que em reconeguis com una adversària de converses.
Abans
que cap partit en fes eslògan, la saviesa popular ja ens deia
que parlant la gent s’entén i jo ho mantinc encara que
sovint hi haig d’afegir aquella altra dita que diu: qui no entén
una mirada tampoc entendrà una llarga explicació.

Jo
no visc tant a flor de pell el que fa un polític o deixa de
fer un altre, hi ha coses més properes que em fan vibrar en
aquest sentit. Jo només confio en algunes persones que ara
estan al cap d’ERC i desconfio d’altres que estan a CiU. Però
no és perquè analitzi les actuacions de cadascú
(que també procuro llegir-los i estar al dia) però no
és això el que em mou cap a una banda o una altra.
Tinc
afinitat amb la gent d’ERC de manera natural, igual com m’identifico
amb el Barça sense fer allò que jo trobo tant pesat de
certs culers que van mirant quan els costa cada gol d’en Ronaldinho o
de l’Henry.
Jo no hauria votat a en Montilla però ara el
respecto perquè és el president de Catalunya. El mateix
faria amb en Mas. Si és president el respectaré.
A
vegades m’arriba allò que circula per internet, aquella carta
que simula ser d’en Montilla i que està escrita en llenguatge
montillenc. Jo mai no la reenvio, no m’agrada fer befa de la
gent de casa encara que siguin nouvinguts.
No sé si
m’hauràs sentit a dir allò que dic d’en ZP, dic que ja
no l’estimo perquè no ha estat gens valent. Mireu si ha estat
covard que ni tan sols s’ha atrevit a venir al camp nou a veure el
seu Barça!
Però tot i així els
prefereixo al PP. Escoltar qualsevol peperu em produeix una
baixada de defenses i ho tinc prohibit pel metge.
Entenc a en
Carod a Perpinyà, l’entenc emocionalment, m’hi veig, jo també
ho hagués fet. No entenc en Mas intercanviant l’estatut de
tots per una promesa, la que sigui. No m’hi veig, jo no ho hagués
fet.
Però, saps Albert? Les vies cap a la independència
ja són imparables a Europa, aviat serà el nostre torn,
aviat quedaran enrera les petites o grans mesquineses d’un o altre
polític.
Aviat serem lliures i sobirans i no pas pel
tic-tac d’esquerra o per les jugades d’en Mas.
Serem lliures i
sobirans perquè darrera d’ells i ha milers de persones que ho
esperem i que fem cada dia la nostra petita lluita i estimem la
nostra terra i estimem les persones que són al nostre costat
fent del camí una ruta apassionant i estimem aquelles que van
fer camí i que ens han deixat però mai les
oblidarem…

[Jo també vaig conèixer a Palau i Fabre, una companya mestra i poeta me’l va presentar, avui els penso…]

Una forta abraçada 🙂
*Carme

  1. Et felicito per aquest escrit. Penso com tu en quasi tot.

    El que veritablement importa és arribar a la independència d’una vegada, molt per sobre dels partits polítics. Ara, tots hi haurem d’ajudar.
    Penso que la sol·lució passarà per internacionalitzar el problema.
    Al blog:    http://nomessocuncatala.blogspot.com           reflexiono també sobre aquesta i altes coses similars.
    Molta sort i endavant !

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.