a cop calent

el bloc de Carme Vilaró Rovira

absències

Sense categoria

El que em costa més és no poder-te explicar les bones notícies.

Sembla estrany, però per temps que passi, no puc deixar de tenir el desig de compartir amb vos aquelles petites coses que em fan feliç.

Ara mateix m’acaba de passar, hem rebut una carta de la Guildhall i a l’acte he sentit la necessitat de comunicar-vos-ho.

També em va passar dimecres al Museu Episcopal sentint el quartet de Mendelssohn.

La bellesa de la música i la interpretació em visualitzava la vostra imatge de saviesa senzilla i d’amor incondicional.

Us veia amb els ulls brillants i sentia les vostres paraules carregades d’emoció dient a qui tinguéssiu al costat: aquella és la meva néta.

I ahir, quan sentia el gran Guardiola, ja us veia alabant-lo i dient que aquest si que és bon noi. Segur que hauríem fet una bona sobretaula descrivint els detalls d’aquest Barça que il·lusiona.

I el dia 31 seuríeu a la primera fila del Palau de la Música i quan en Joel de solista toqués les primeres notes del Txaikovski em miraríeu amb una llàgrima que us cauria avall de la galta mentre us trauríeu el mocador de la butxaca i em faríeu que sí amb el cap.

I quan acabés us sentiria dir a qui tinguéssiu a l’altre costat: aquest és el meu nét

vacances

Sense categoria

Les he començat a dalt del Castell de Cardona, fent memòria de Guifré el Pilós i també de la resistència de 1714.
Des d’aquí dalt t’adones de la sort de tenir una pàtria per estimar encara que estigui una mica malmesa.
Faig vacances i em vaig acostumant a ralentir el ritme frenètic de tot el curs, aprenc a posar pauses i a no rumiar.
Per fi un temps sense tenir la llista de coses per fer i que mai no s’acaba perquè el més urgent té prioritat.
Quin goig fer capvespres llargs amb bona companyia i tardes de relax i lectura apassionant i matins tranquils i somnolents.
Us desitjo el millor per aquest estiu.
I… desitjo també que fitxem l’Ibrahimovic!

180º de platja

Sense categoria

Normal
0
21


Ran de mar, un grup de
quatre se saluden efusivament, estan contents de trobar-se. Són tres senyores i
un senyor, tenen el parlar de Girona i fa goig de sentir. L’home es diu Joan i
el feliciten.

Més enrera, família de tres. Tenen un posat força avorrit. M’adono que és el
primer dia de vacances d’escola i ja troben que el nen és un pesat. El pare
llença mirades furtives cap a la noia de la parella que hi ha un xic més enllà.

Darrera meu en línia recta, una senyora major, sola, lluint sense manies el
topless. Se la veu bé, gaudint del sol i del mar.

Més cap a l’esquerra, acaben d’arribar dues senyores grans, són estrangeres, ja
fa dies que paren el sol perquè tenen un color ben torrat.

Tornem a ser ran de mar, aquí hi ha una parella de mitjana edat, sense fills.
Ella llegeix La bona vida d’Àlex Rovira, em pregunto si li deu satisfer
aquesta lectura però no mostra cap emoció. Penso que aquest és un llibre
d’aquells de llegir-los amb un llapis a punt per subratllar allò que vols
recordar, no?

Ara guaito el mar, mogut i suggestiu… m’hi vaig a capbussar!

Normal
0
21