a cop calent

el bloc de Carme Vilaró Rovira

educació és futur

Sense categoria

El tu a tu amb les persones que formen part de la plataforma educació és futur‘ em fa sentir afinitat amb elles perquè tot el que sigui millorar la qualitat de l’ensenyament és també la meva lluita.

Pel contrari, m’incomoda i em disgusta qui aprofita aquesta plataforma per traspuar negativitat constant, crítica sistemàtica i partidisme polític encobert.

Quan tot és ‘culpa dels de dalt’, quan es crida ‘que ve el llop’ sense contrastar-ho, quan es descarta l’autocrítica, quan no es té en compte que ens tirem les pedres sobre la nostra teulada… és quan em sento més lluny d’aquest tarannà.

Al meu entendre, no podrem engrescar a les famílies a confiar en l’ensenyament públic si nosaltres ens mostrem tan desconfiats.
Pretenem obligar-los que segueixin les nostres reivindicacions mostrant-los només les mancances, el mal rotllo, la precarietat, les lleis ‘letals’ que suposen ‘un pas enrere‘…

Els diem, l’escola pública no té qualitat per culpa ara de la Rigau i el que podem fer és manifestar-ho i punt. Això com a mínim els causa perplexitat.

Es parla molt també de l’excés de ‘poder’ dels directors que ens dóna la LEC i la LOMCE. Jo discrepo absolutament d’aquesta visió. Ni jo ni els meus companys i companyes directors de les 53 escoles públiques d’Osona tenim aquest càrrec per ostentar de ‘poder’, al contrari. 
Dirigir una escola és sens dubte un privilegi però no una poltrona.
Si volem augmentar la qualitat de l’escola pública no ens ha de fer por ser avaluats. Hem de saber avaluar i ser avaluats amb honestedat.


A l’escola pública no cal ser director per acomodar-se en una poltrona, hi ha més d’un ‘funcionari’ que suposa un llast en el procés de millora de qualitat de la seva escola perquè el seu immobilisme frustra qualsevol dinàmica positiva que es vulgui implementar.
Solen ser aquests personatges els que diuen que ‘tots som iguals’ perquè pretenen que la igualtat sigui per baix, la igualtat en la mediocritat! I això és mesquí.

M’agrada molt el que hem aconseguit a la meva escola. Hem descobert que un claustre cohesionat no és, ni ha de ser, de ‘pensament únic’. 
A tot arreu hi ha persones amb caire més reivindicatiu que d’altres i això pot coexistir perfectament sense que ningú se senti ofès ni marginat.
Un claustre cohesionat és aquell que respecta profundament i de veritat el pensament i l’actitud del company o companya i sap que pot manifestar i expressar el seu perquè serà igualment respectat.

Respecto doncs tota la moguda de la plataforma osonenca però jo el que faria seria gastar l’energia pel que realment importa: salvar la llengua i construir l’estat propi.
Un estat amb l’educació com a fonament i amb tota la inversió humana i material necessària per construir un futur pròsper, just i digne pels nostres infants.

I… evidentment que la Rigau podria millorar moltes coses i s’ha equivocat en moltes decisions preses.

Una formula encertadíssima seria la proposada per Vicent Partal: cap ordinador a les aules i abaixar la ràtio a deu alumnes per mestre.

Una altra seria exigir qualitat als mestres en la seva formació, que no pugui ser mestre qualsevol. Per tant abocar tots els esforços des de la conselleria per recuperar la dignitat i l’honorabilitat de la nostra professió.

I no vull acabar aquesta reflexió sense dir que gairebé la totalitat dels mestres que conec són bons mestres i crec que el que ens fa falta ara és l’optimisme per creure que podem fer tot el que se’ns demana des de tot arreu.
El Departament d’Ensenyament hauria de fer un gest envers nosaltres, no som uns funcionaris qualsevulla, som els mestres, els seus mestres i ens mereixem els seu reconeixement i suport públic.
 

Foto: Pares i professors, tancats aquest dijous a l’escola de Santa Eugènia

ALBERT LLIMÓS (El 9nou)

la iaia

Sense categoria

La iaia venia cada dia a casa, s’ocupava de nosaltres i el meu germà petit i jo estàvem contents i protegits.

Ens ensenyava a jugar i s’inventava jocs com el joc de passen els reis i nosaltres buscàvem regals per tota la casa. De vegades nosaltres amagàvem els regals i ella feia veure que no els trobava.

La iaia tenia molta paciència i sempre estava per nosaltres. Ens disfressava, ens feia barrets, ens pentinava. A mi em feia trenes d’aquelles tan ben fetes amb gomes de tots colors.

Per berenar ens amagava la xocolata a sota del pa i nosaltres la descobríem i ens la menjàvem a pessics.

La iaia cosia la nostra roba i també ens feia vestits per les nines. Un dia em va dur una nina de roba que havia fet per mi, encara la guardo com un tresor.

Tot sovint també anàvem a casa seva i ens posàvem a la vora del foc i esperàvem aquelles sopetes tan bones que ens feia per sopar.

La iaia tenia un calaix amb tot de sorpreses i sempre sabia què havia de treure per entretenir-nos, un acordió de color blau, uns guixos i una pissarra, uns cromos de picar…

No estava mai de mal humor i nosaltres mai no la fèiem enrabiar. Per això no podíem entendre perquè un diumenge al matí va marxar per sempre més.

El meu germà i jo la buscàvem i ens pensàvem que era darrera els núvols del cel. – No volem que tirin coets! – Dèiem espantats el dia de Sant Joan.

Un dia la mama ens va dir que bufant una pestanya es podia demanar un desig. Nosaltres vam bufar amb tot el cor desitjant que la iaia tornés.

Però les persones que moren mai no tornen tal com eren. El que passa és que, com que les estimem, elles sempre són amb nosaltres i ens fan companyia.

*24-setembre-1932  +18-abril-1993