a cop calent

el bloc de Carme Vilaró Rovira

Quan tenia 5 anys

Com la petita dels germans Trapp, el 1965 jo també tenia 4 o 5 anys.

A la foto, era el dia del ‘dijous llarder’ i tots els nens i nenes que anaven a estudi a Vilalleons venien a berenar a la font de Puig-l’agulla.

Jo no anava pas a estudi, encara era massa petita per baixar i pujar dues vegades de Puig-l’agulla a Vilalleons. Vaig començar l’escola als 6 anys.

Els feia de mestre Mn. Pere, una bona persona amb qui tothom podia comptar.

Llàstima que el curs següent ja van enviar una mestra de Zamora que ens feia cantar el ‘Cara al sol’ cada Matí. Crec que es deia Isabel. Ella pegava als nens i nenes i els obligava a parlar i escriure en castellà.

Recordo que per fer ‘còpia’ ens posava això:

Los castellanos hemos venido a Cataluña para enseñar a los catalanes

Jo era la més petita dels més de 30 alumnes que tenia a l’escola unitària de Vilalleons. Però tot i així, vaig provocar el seu acomiadament.

El fet va ser el primer (i l’últim també!) dia que em va pegar.

Em va posar una operació matemàtica a la llibreta que tenia el senyal de restar i jo la vaig fer. Quan li vaig ensenyar em va dir que estava malament, la vaig repetir i em va sortir igual, ella se la mira i amb to despectiu em diu eres tan tonta que no sabes sumar! I jo que li responc que no era una suma, que era una resta. S’ho torna a mirar i em clava una bufetada en plena cara tot dient haberlo dicho antes!

Llavors jo, la vaig mirar fit a fit i enrabiada li vaig dir ‘ara ho vaig a dir al meu pare!’

Vaig sortir per la porta com un coet i en menys de 5 minuts vaig enfilar el camí del dret i ja era a dalt a casa, a Puig-l’agulla.

El meu pare de seguida va actuar, exactament no sé com s’ho van fer, només sé que el meu pare es va cuidar d’ajuntar la gent, Mn Pere, l’alcalde… i la van fer marxar cap a Ciudad Real que era d’on venia.

El curs següent va venir la mestra més bona que he tingut mai, l’escola va renéixer i el treball que hi fèiem era digne de qualsevol mètode d’aquests que s’han fet famosos (Tonucci, Rosa Sensat, Marta Mata, Freinet…).

La Montserrat Niubò ens feia llegir llibres apassionats que ens podíem endur a casa, ens feia cantar tan bé que el mateix Rafael Subirachs pare ens havia vingut a ensenyar nadales amb l’harmònium. Fèiem exposicions dels treballs manuals i els dibuixos i l’escola lluïa. Fins els 13 anys vaig estar a l’escola de Vilalleons gaudint i aprenent a ser i a fer.

La Montserrat Niubò (que així es diu), ens va obrir el camí de seguir estudiant a la meva germana i a mi i totes dues hem sigut mestres i hem fet el que ella ens va ensenyar amb passió per la feina ben feta i estima per cada alumne.

Quan parlo de tot això no m’oblido mai de dir que els nostres pares van ser les persones més generoses del món. Teníem feina a casa, treballàvem tots quatre fent d’hostalers a casa, al Santuari de Puig-l’agulla (des del desembre del 1962 fins l’abril del 1987) i el que més desitjaven ells dos no és que ens quedéssim a servir taules. Ells el que volien és que ens obríssim camí estudiant.

He dit moltes vegades que som filles de l’hereu de Montdois i de la molinera de Querós.

M’emociona recordar el papa dient ‘jo, que no he anat mai a estudi, ara tinc les dues filles i els dos gendres mestres’ 

Res més. Tot això m’ha vingut a la memòria perquè ahir vaig veure Somriures i llàgrimes (The Sound of Music) i m’hi vaig reconèixer. La semblança (sobretot el vestit) amb la Kym Karath és evident i fa gràcia!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.