a cop calent

Veure com Venus i Saturn s’empaiten pel cel i resplendeixen majestuosos fent la competència a la lluna és un goig pels sentits i un bàlsam per l’ànima.

Aquests dies hi ha hagut massa persones del meu entorn que se n’han “anat al cel”. M’agrada dir-ho així, és com ho deia la meva padrina. És com ho deien la gent d’abans.

Res no pot consolar els cors plens de dol però la calidesa de les paraules dites amb amor hi ajuden.

Aquests dies, malgrat tot, acreix l’esperança. I pressento que totes les persones que estimo i que lluiten com l’Abidal tornaran a guanyar.

Ànims!

Costa parlar d’algú que estimes, però avui us presento el meu nebot Joan Peiron http://joanpeiron.blogspot.com/

Ell és un artista.

Ha fet de la seva riquesa interior una manifestació d’art plàstic que és d’admirar.

A l’exposició que encara podeu contemplar a la galeria Bells Marcs de Vic, hi ha els seus quadres d’Abstraccions Urbanes, una visió de la bellesa en la decrepitud.

El dia de la inauguració podíem llegir a les invitacions aquestes paraules:

?I aprofito aquí per demanar-li un favor: llegeixi tan poc com pugui textos de crítica estètica; o bé són visions partidistes, que s’han fossilitzat i han perdut el sentit en el seu enduriment sense vida, o be són jocs de paraules enginyosos, en els quals un dia guanya aquesta visió i l’endemà l’oposada. Les obres d’art són d’una soledat infinita i no hi ha res que ajudi tan poc a abastar-les com la crítica.?

Rainer Maria Rilke. Cartes a un poeta jove.