a cop calent

el dia a dia
a voltes se t’omple
de moments
inoblidables

Com per exemple ahir.

Ahir en Joel va guanyar el primer premi (violí) del concurs Joan Massià celebrat a Barcelona.

Aquest concurs és actualment el més prestigiós dels que es
convoquen a Catalunya.

Guardaré com a moment inoblidable la conversa que teníem ell i jo en tornant de Barcelona.

En
Joel em deia que valorava moltíssim el premi com a violinista però
encara li feia més il·lusió que tots els seus amics haguessin estat amb
ell mentre concursava i que li haguessin fet companyia mentre
s’esperava per tocar la final després de superar la primera ronda i que
compartissin l’alegria pel premi.

També guardaré a la memòria la conversa amb la seva germana des de Madrid i la complicitat única que es tenen.

I l’abraçada amb el seu pare que els ha sabut fer músics i que té tant de mèrit.

I les felicitacions de tanta gent que l’estimen i l’han vist créixer.

Un altre moment inoblidable és el de sentir-te unit a tota la gent del País Valencià que lluita per la llibertat d’expressió.

Avui, quan he obert Vilaweb i he vist el titular “no han passat” se m’ha fet un nus a la gola d’emoció.

La solidaritat entre les persones per la lluita per uns ideals m’emociona sempre.

I ara mateix és un moment inoblidable perquè estic sentint el violoncel de Rostropòvitx…

He tardat tant
a tornar a escriure
que ja tinc un any més i tot!

A la foto Managès,
la casa de Tavertet
on vaig néixer

Sempre se’m fan una mica costa amunt aquests dies de mitjans d’abril i no pas perquè faci un any més, això ja em ve de gust.

El
que se’m fa feixuc és que el meu aniversari, que és el dia 19, sigui
l’endemà del dia que es va morir la meva mare i al cap de dos dies del
que era l’aniversari del meu pare que aquest any n’hauria fet 83 (36
més que jo).

Cada any em passa i sempre em penso que l’any
vinent miraré de preveure-ho i no deixaré que m’envolti aquest
sentiment de buidor en aquest mes que tot reneix i que la plana de Vic
es prepara per rebre el maig, un dels mesos més bonics a la nostra
comarca i potser a tot arreu.

Però torna l’enyor i és inevitable…

I
mentrestant a l’escola hem començat el tercer trimestre i en efecte al
cap de poc ja semblava que no haguéssim estat fora una setmana.

Ja
hem fet les preinscripcions i hem posat a punt la festa de Sant Jordi.
Dilluns fem els Jocs Florals i venem roses i tota l’escola i el poble
té aquell aire festiu tant bonic. La festa de Sant Jordi és la millor
de totes perquè és festa i estem a l’escola i això li dóna aquest
caràcter especial que la fa única.

Havia pensat que a partir del meu aniversari escriuria una mica cada dia, però veig que hauré de seguir escrivint a Cop Calent, que vol dir quan tingui un desig d’escriure i sense rumiar-m’hi gaire.

Això de a Cop Calent,
ve d’un llibre del Pare Miquel Estradé, gran persona i gran amic, amb
qui vaig compartir moltes converses apassionants. Me l’imagino somrient
veient com m’he copiat el seu títol. Somrient amb tendresa, com deia
ell, que és la manera per ser feliç.

El primer que et surt quan penses en demà és això de quina mandra!

Llavors recordes que quan no faci ni deu minuts que ets a l’escola ja
et semblarà que no has estat fora. Tot s’encadena i l’energia dels nens
i nenes s’encomana.

Encetem el tercer trimestre i sembla que
faci molt poc que vam començar el curs, el temps passa volant i l’hem
d’aprofitar estant el màxim d’estones bé.

És allò de que la felicitat no és una estació de destí sinó una manera de viatjar, oi?

Si
tens la sort de ser mestra i que t’agradi de fer-ne ho tens més fàcil
perquè la manera de viatjar serà sempre plena de sorpreses i emocions
compartides.

Els nens i nenes tenen un món interior fantàstic. Ara abans d’acabar el trimestre, una nena de segon, 7 anys, em va dir: saps
Carme? ahir vaig escriure una carta als reis, perquè com que els reis
ho veuen tot, segur que trobaran la meva gossa que fa molts dies que
s’ha perdut.

Ho vaig trobar extraordinari. I em
preguntava si els adults som sempre conscients d’aquest material tant
sensible que tenim entre mans.

Em preguntava si sabem estar a l’altura les expectatives que tenen els infants.

Massa sovint anem enderiats amb les coses “importants” i ens oblidem de perdre el temps amb els fills o amb els alumnes.

Ara
aviat tindrem una nova llei d’educació. En comptes d’una hora més
d’espanyol haurien de posar-hi això: una hora a la setmana per perdre
el temps plegats.

M’HA AGRADAT el viatge en cotxe fins a Cuenca, la conversa, la possibilitat de fer marrada i conèixer món.

NO M’HA AGRADAT que tornant per l’AP7 no hi hagi cap rètol de
benvinguda a Catalunya, només vaig veure un miserable “provincia de
Tarragona”

M’HA AGRADAT Cuenca amb les Casas Colgadas del segle XIV i les processons amb papus de tots colors

NO M’HA AGRADAT que no restringeixin el trànsit ni els aparcaments pel casc antic de Cuenca. Una ciutat patrimoni de la humanitat i està plena de cotxes per tot arreu.

M’HA AGRADAT el concert de la JONDE a l’auditori de Cuenca

NO
M’HA AGRADAT que els carrers de fora el casc antic fossin un xic bruts
ni que els cotxes de seguida toquessin la botzina si dubtaves.

M’HA
AGRADAT la ruta de tornada amb la parada a l’Albufera “petit mar” del
País Valencià on els rètols estaven corregits amb pintura negra per
tornar valencià el que estava escrit en espanyol.

NO M’HA
AGRADAT el desequilibri urbanístic. Fa feredat de veure com espais
naturals queden destruïts per sempre més. El País Valencià té 437 Km de
costa i només 65,5 estan protegits davant l’actual pressió urbanística.

M’HA AGRADAT l’arròs del restaurant El Carranc del Perellonet, caldós i gustós, excel·lent.

I finalment M’HA AGRADAT tornar a ser aquí per explicar-vos-ho.