a cop calent

el bloc de Carme Vilaró Rovira

3r trimestre

Sense categoria

L’escola marca els ritmes, potser més que les estacions.

Sobretot aquest any que la Vetlla Pasqual semblava la Missa del Gall!

Aquests dies l’escola és protagonista, són dies de preinscripcions.
M’agrada
atendre els pares i mares que vénen a preinscriure els fills a
l’escola, hi ha un grau d’il·lusió i de por alhora que en fa un moment
especial.

Començar a P3 a l’escola és un moment especial per la família.
De cop t’adones que el teu fill o filla se t’ha fet gran.
També
sents aquella angúnia perquè no saps si els cuidaran prou bé. Si
passaran fred al patí, si sabran fer pipí tot sols, si tindran gana, si
es faran mal…
Mica en mica però, els pares i les mares van agafant
confiança, veuen que portar els seus fills a l’escola vol dir també
ajudar-los a conèixer un món nou que de ben segur els enriquirà i els
ajudarà a créixer.
M’agrada dir als pares i mares que vénen a preinscriure o matricular els seus fills que confiín en l’escola, en els mestres.
Que treballem conjuntament perquè els nens i les nenes estiguin bé, aprenguin i creixin.
Avui
també pensava que entre tots hem d’aconseguir formar persones que més
endavant siguin dirigents del nostre país i que tinguin un bagatge
cultural i humà per transformar-lo en un país lliure i sobirà.
Ho pensava quan llegia el que deia Josep Benet del que els joves havien de fer per Catalunya: tres coses: estudiar, estudiar i estudiar

(imatge: Vic, un cel blau de Pasqua amb globus vermell)

tornar a començar

Sense categoria

Torna a començar esquerra amb la sensació d’haver perdut algunes coses importants.
Serà
difícil tornar a engrescar la gent amb aquella empenta i amb aquella
dosi de credibilitat i confiança que tenia Josep Lluís Carod Rovira
Ara, si no passa un miracle, hi haurà una escombrada de persones i d’idees i només quedarà la llavor per iniciar un nou cicle.

Torna a començar el Barça amb el final de l’era Ronaldinho que per llarga que fos se’ns hauria fet curta a tots els que estimem el futbol.
El Barça ha perdut l’art de fer gols i tornarem a regalar la lliga a qui ens fa més mal.
Quina ràbia!

Tornen a començar tots aquells a qui la vida els ha fet un tomb… perquè
han perdut persones estimades, perquè han de fugir del seu país envaït,
perquè algú amenaça la seva integritat física, perquè no tenen salut…
Una abraçada de solidaritat.


Abat Cassià

Sense categoria

Escric avui amb la convicció de compartir amb molta gent el sentiment d’estima cap a la persona de l’Abat Cassià M Just.

He
estat afortunada de poder conèixer Montserrat des de dins i per tant he
tingut contacte amb moltes de les persones que hi viuen i totes elles
m’han fet adonar de la profunditat del ser, independentment del grau de
creença.

L’Abat Cassià deixarà a la memòria de tots la seva empremta de serenitat, valentia i esperança.

M’emociona el seu record de persona amb una bonesa infinita.

Rellegint
escrits seus, he trobat un article de l’any 1979, “Per conviure cal
Viure”, on escriu sobre els homes i dones que han reeixit a trobar el
seu camí vers una vida de plenitud. I diu així:

(…) La
primera característica que més m’ha colpit i que és per a mi una pedra
de toc de la seva autenticitat és que són homes i dones que respiren
una pau i una alegria molt fondes, introntollables. No vull pas dir que
no passin sofriments i contradiccions. Els passen, i grossos. Però si
que hi ha en elles un clima habitual que és com un coixí de serenitat i
de fermesa invencibles (…).

(…) La seva joia de viure no depèn del que fan o del que tenen i menys encara de l’opinió dels altres, sinó del que són (…).

(…)
Aquestes persones tenen, encara, un do envejable: la facultat de veure
i de fruir més amb el be que amb el mal que hi ha en els altres; i
aquesta qualitat no és freqüent. Són uns obstinats de l’esperança (…).

Així era el Pare Abat Cassià M Just. Una persona admirable.

Descansi en pau

*Carme

Imatge:

Bateig de la Judit,

Pasqua del 1986

un xic desinflats

Sense categoria


No ha estat un bon resultat
pels partits singulars
que feien un congrés plural.


Estic esperant el 100% de l’escrutini i mentrestant he buscat una foto per il·lustrar aquest post.
M’ha
semblat adient aquesta del globus inflat a la plaça de Vic, encara que
representi el contrari del que sentim els votants i simpatitzants d’ERC.

Diu en Carod que reflexionaran, a veure si en traiem alguna cosa de bo.
De fet, mira tu, mentre en quedi un per tornar les claus quan ens acomiadem ja n’hi ha prou.
Per acabar-ho d’adobar, va el Barça i s’entesta a tornar-li a regalar la lliga al Madrid.
Però tot això només és política de l’estat i esport, que encara que sigui futbol, no deixa de ser un joc.
I res d’això és important, el que de veritat sento i que em fa estar amb ànsia és que sé del cert que en aquest moment hi ha algú per la qual tot això és secundari…
Bona nit a tothom, tant si heu guanyat com si heu perdut… demà serà un altre dia.