el nen robat
Això era l’any 1953, la mare tenia només 20 anys, era el primer fill i per això en comptes de néixer a casa, van voler anar a tenir-lo a una clínica de Girona.
De bon matí, van marxar de Querós amb el neguit i la il·lusió d’aquell naixement.
Es començava a fer fosc i les monges de l’hospital van fer marxar al pare del costat de la seva esposa, li van dir que podia sortir un parell d’hores perquè “su mujer no tiene cara de parto”.
Ell, amb bona fe, va dir que aprofitaria per anar a saludar uns parents.
Quan va ser fora, es van endur la mare a la sala de parts i allà va néixer un nen. Ella el va sentir plorar però les monges que l’atenien li van dir que havia nascut mort.
No li van ensenyar, tampoc al pare que estava ensorrat.
Se’n van entornar a casa amb la buidor i la tristesa més immensa que us pugueu imaginar.
Van tenir després dues filles que van néixer a casa.
El pare sempre va esquivar de parlar-ne, però la mare… la mare mai no va poder pair el dolor del fill robat.
En parlava poc, però quan ho feia insistia que l’havia sentit plorar i que l’havien enganyat i llavors tenia una mirada de tristesa infinita.
També deia que hi havia una gent d’un estanc que van tenir un nen i ella no hi havia vist cap dona embarassada.
De gran, quan ja era iaia, li vaig fer una promesa.
Li vaig dir mama, ara que tenim temps ens dedicarem a buscar aquest teu primer fill, ja veuràs com el trobarem.
Encara recordo el seu somriure i els seus ulls negats.
Però no vam tenir tant temps com em pensava, al cap de poques setmanes, un diumenge al matí mentre dormia, va tenir un atac de cor i es va morir.
Era el 18 d’abril de 1993. Només tenia 60 anys.
El seu primer fill, el meu germà gran, en tenia quaranta…