a cop calent

M’HA AGRADAT el viatge en cotxe fins a Cuenca, la conversa, la possibilitat de fer marrada i conèixer món.

NO M’HA AGRADAT que tornant per l’AP7 no hi hagi cap rètol de
benvinguda a Catalunya, només vaig veure un miserable “provincia de
Tarragona”

M’HA AGRADAT Cuenca amb les Casas Colgadas del segle XIV i les processons amb papus de tots colors

NO M’HA AGRADAT que no restringeixin el trànsit ni els aparcaments pel casc antic de Cuenca. Una ciutat patrimoni de la humanitat i està plena de cotxes per tot arreu.

M’HA AGRADAT el concert de la JONDE a l’auditori de Cuenca

NO
M’HA AGRADAT que els carrers de fora el casc antic fossin un xic bruts
ni que els cotxes de seguida toquessin la botzina si dubtaves.

M’HA
AGRADAT la ruta de tornada amb la parada a l’Albufera “petit mar” del
País Valencià on els rètols estaven corregits amb pintura negra per
tornar valencià el que estava escrit en espanyol.

NO M’HA
AGRADAT el desequilibri urbanístic. Fa feredat de veure com espais
naturals queden destruïts per sempre més. El País Valencià té 437 Km de
costa i només 65,5 estan protegits davant l’actual pressió urbanística.

M’HA AGRADAT l’arròs del restaurant El Carranc del Perellonet, caldós i gustós, excel·lent.

I finalment M’HA AGRADAT tornar a ser aquí per explicar-vos-ho.

(…)

Fidel la primavera torna als vells pollancs
que ja verdegen.

I és la transparent
quietud d’aquest aire, el que de nou
em confereix la serenor volguda.

(MMPol)

Quan no vivia a ciutat l’arribada de la primavera se’m feia més palpable i evident.

Ara
enyoro la xiuladissa dels ocells quan es feia clar, la brillantor de
les estrelles atapeïdes al cel i l’escalfor del foc a terra els vespres
que encara se sentia el fred.

Han anat passant els anys i m’he
hagut d’acostumar a encetar primaveres també amb la fiblada
d’enyorament de persones que ja no hi són.

Però malgrat això, que és el més dur, sempre hi ha l’escletxa per on entra la llum de la felicitat.

Aquests dies ho he estat pensant, i m’he adonat que hi ha moltes coses que em fan estar contenta i que valen la pena.

Per
començar la Judit torna a ser a casa, tres setmanes. I s’està preparant
i assajant el triple de Beethoven pel concert del Mercat del Ram.

En
Joel és a Sevilla amb la JONDE i després tocaran a Cuenca per Setmana
Santa, l’anirem a sentir i a buscar. Amb això de seguir els fills ens
coneixem les espanyes.

A l’escola anem de bòlit com tots els finals de trimestre, però s’està bé i és gust treballar-hi. Fem un bon equip.

Persones
amigues que m’estimo molt em donen sorpreses agradables i
inconfessables de moment. És molt divertit compartir bocins de vida. És
molt gust tenir un grapat de persones amb qui confiar i és emocionant
que confiïn en tu.

La meva germana ha estrenat edifici nou
d’escola. S’han traslladat a Vic i avui l’he anada a veure perquè feien
portes obertes. Els ha quedat preciós.

I ja està, us he explicat pinzellades de primavera que ajuden a estar bé.

I ara plego d’escriure perquè me’n vaig a sopar a Orís.

Feliç primavera a tots i totes els que passeu per aquí 🙂

No sé si sou gaire de signar manifests
i/o adherir-vos a campanyes.

Jo si que en sóc, em crec ben bé que
la unió fa la força.

Per això us faig arribar els enllaços
de les darreres campanyes
a les quals he donat suport
per si us sembla escaient

de sumar-vos-hi:

Per un aeroport intercontinental amb una gestió individualitzada

Pel català a l’escola

Per la Bressola i la llengua a Catalunya Nord

Club d’Opinió Arnau de Vilanova

Ja fa més temps que sóc de:

Plataforma per la Llengua

Plataforma pro seleccions esportives catalanes

 Sobirania i Progrés

Bé, segur que me’n deixo alguna o altra però per començar a caminar cap a Itaca ja està bé, no?

—,—´—@

Feliç diada!

—,—´—@

Aprofita el dia
per pensar en tu mateixa. I…

Mesura si tens els
dipòsits de l’alegria prou plens,
si te’n fa falta busca-la en el teu interior

Mira com vas de paciència,
fes el propòsit de no malgastar-la.

Revisa la llista de les persones amb qui pots comptar,
són més de les que et penses.

Posa’t guapa,
t’ajudarà a tenir autoestima.

Comunica’t amb els qui tens més a prop,
és uns dels secrets de la felicitat.

Viu intensament.

(Foto: la Judit i jo al camí de ronda de Llafranc a Calella)

“A l’atzar agraeixo tres dons: haver
nascut dona, de classe baixa i nació oprimida.

I el tèrbol atzur de ser tres
voltes rebel”

(M M Marçal)

I també… haver nascut del Barça

(foto: la senyera més gran del món al Camp Nou. 25-8-04)

Avui és un bon dia per parlar del Barça.

Aquest vespre podem fer la primera remuntada, jo crec que quedarem 0-3.

Sé que les persones no futboleres els fa com ràbia que utilitzem la primera
persona del plural quan parlem del Barça. Ho fem perquè així compartim més
complicitat.

Sempre he sigut del Barça perquè a casa ja ho érem, els meus pares van anar a
Basilea i és un dels més bells records que tinc d’ells, veure’ls tornar feliços
amb la Recopa.

A mi ja m’havia agafat molt fort això del sentiment Barcelonista una anys
abans. El principi de l’adolescència va coincidir amb l’arribada del crack de
tots els temps el gran Joahan Cruyff.

La meva amiga de l’ànima i jo folràvem
les carpetes amb les seves fotos, copiàvem i imitàvem la seva firma, ens apreníem
el que deia amb aquella manera de parlar tant peculiar… n’estavem ben
enamorades.

Més tard ens vam reenamorar d’ell i del joc amb el Dream Team.

Però de totes les èpoques viscudes jo em quedo amb la d’ara.

Admiro el president Laporta, penso que ha de ser tan difícil tenir un marge
d’actuació dins d’un club tant immens.

Però ell ha anat actuant, ha anat fent
el club més a l’abast de tothom i alhora més únic.

Cal tenir molta
intel·ligència i capacitat per transformar el Barça com ell ho ha fet. Agrairé
sempre a en Laporta l’haver-me retornat l’orgull de ser del Barça.

El meu sentiment i emoció també inclou tots els jugadors en general i en
particular a l’Oleguer perquè és dels meus i en Ronaldinho perquè juga com un
nen i tot ho fa fàcil.

I també m’encanta en Rijkaard… és tant guapo!

TOT EL QUE SENTIM

DEPÈN

DEL QUE PENSEM

Dijous passat vaig anar a una conferència que feia en Ferran Salmurri a la Garriga.
Ens explicava que les persones més felices tenen:

• Bona autoestima
• Bon autocontrol de la conducta (vèncer la mandra i la impossibilitat)

• Bon autocontrol emocional (ser estables)

• Manera més positiva de pensar

• Més i millors relacions (quantitat i qualitat)

Ens
va dir que cal puntuar aquests 5 ítems del 0 al 10 i el resultat
després de sumar-los i dividir-lo per 5 és el teu índex de felicitat.

A veure què us surt, ja m’ho explicareu 🙂

Avui he viscut una
sensació estranya i meravellosa.

Aquests dies estem
fent un intensiu d’orquestra amb l’Antoni Ros-Marbà, un director de
prestigi internacional, nascut a Igualada.

Toquem, entre altres
coses, un concert per oboè i orquestra. El solista d’oboè és un
alumne de l’escola, es diu Cristian i és de València.

Doncs bé, no sé com ha sigut
exactament però així de cop m’he vist tocant a l’orquestra, que bé
que sona..!, quin gust tocar amb aquesta gent… som unes cinquanta
persones i hi ha gent de tot el món… la meva companya de faristol
és sud-americana, els de davant són russos, els de darrera coreans
i espanyols… és maco, tanta gent diferent units en aquesta música
tan pura…

El director ens ha
fet parar de tocar, i també ha interromput els meus pensaments, per
adreçar-se a en Cristian, el solista.

Aquí és on he
tingut aquesta sensació estranya i meravellosa que gairebé m’ha fet
posar la pell de gallina. Enmig de tants russos i japonesos i
alemanys i espanyols… també hi he vist els meus… “in which
language do they talk?”, he sentit darrere meu. “In
catalan”, han respost.

Enmig de tanta
selecció, hi són.

Són al capdamunt!
(director i solista, poca broma!)

I ens som còmplices
🙂

Judit Bardolet Vilaró – Escuela Reina Sofia (Madrid)

Estimat Andreu,

Amb la moguda per l’Oleguer havia passat per
alt aquest teu gest que tant t’honora.

Dir no al premi Micròfon d’Or perquè també li han concedit a en J Losantos em
confirma que segueixes essent tu malgrat hagis anat a fer les espanyes.

A mi també m’ofèn l’estil de Losantos i sempre penso que si tinguéssim tots
plegats una mica més d’orgull com a nació no ho permetríem.

Però tot té un començament i ara tu has plantat cara, tant debò et segueixin
molts més.

Tu, Andreu, ets d’aquelles persones que vaig començar a admirar per aquest
humor que se’n diu intel·ligent però no sé si és això o tan sols és que crees
una connexió que et fa molt proper.

El que més recordo però i que em va enganxar a tu va ser el dia que vas sortir
explicant que s’havia mort el teu pare – que llavors sortia al final del
programa amb el pare de l’Oriol – però que ell voldria que seguissis endavant i
que li dedicaves el programa. Em va emocionar el que vas dir i com ho vas dir.

He anat seguint el teu programa i sempre que puc no em perdo el teu monòleg.
M’agradaria que tornessis a TV3 però també m’agrada que comencis els teus
programes dient bona nit des de Barcelona i que no amaguis el teus orígens.

Que tinguis sort i gràcies per dir en veu alta que NO admets un premi que
t’ofèn a tu i que ofèn al periodisme.

Una forta abraçada

*Carme

Estic impressionada

per la teva valentia i coherència.

Estic emocionada

per sentir que ets dels meus.

Ànims Oleguer!

Som molts més dels que ells volen i duien.

Kelme m’ha perdut com a client

Avui un regal.

Tinc el goig de presentar-vos a la meva filla Judit que a més de ser una
persona preciosa en tots els aspectes és també una excel·lent violinista.

El curs passat va acabar els seus estudis a l’ESMUC (Escola Superior de Musica
de Catalunya) i va fer per projecte final “Toldrà, vida, música i
poesia”.

Actualment és a Madrid, estudia a la Escuela Superior de Música
Reina Sofia amb el violinista rus
Zakhar Bron.

El vídeo és un fragment del concert que va fer a la biblioteca Triadú de Vic
aquest estiu passat, el dia 13 de juliol.

Ja em direu si us agrada el Soneti de la Rosada un poema de Trinitat Catasús,
música d’Eduard Toldrà, interpretació de Judit Bardolet (violí) i Joan Rubinat
(piano).

Queda l’hora extasiada
de veure el món tant brillant,
i es fa tota palpitant
en el si de la rosada.
Cada gota un diamant
on retroba sa mirada
la joia meravellada
del que li és al voltant.
Mars, muntanyes, firmament,
ço que mou i frisa el vent,
ço que res no mou ni altera.
Tot quant amb l’hora somriu
s’encanta, s’irisa i viu
dintre una gota
lleugera.

(Trinitat Catasús)

Felicito de tot cor a la catalana de l’any 2006 NEUS CATALÀ

(els
Guiamets – Priorat- 1915)

Supervivent del Camp nazi de Ravensbrück i eterna lluitadora
antifeixista.

Però hi ha una cosa que no acabo d’entendre i que vaig escriure ahir al bloc que es cou ràpid i que ara reprodueixo: Com pot estar proposat per a català de l’any JM Mena?

Que aquest home, l’exfiscal en cap, tv3 el
proposés per ser català de l’any és un delicte.
A vegades sembla que nosaltres mateixos ens vulguem ensorrar i perdre tota la
dignitat.
Amb la mà de gent que hi ha a Catalunya que es
mereix ser reconeguda!
Ara, que aquest home, l’exfiscal, pixa fora de test quan diu que “parlo
(català) al camp, amb els pagesos de Girona. Amb ells no hi ha cap suspicàcia
ideològica”…
Jo sóc pagesa d’origen i conec un grapat de pagesos que tenen més suspicàcia i
més ideologia que aquest tal J M Mena ni podria abastar.
El que passa és que quan parlen amb ell el
deuen donar pel sac.

No és això companys, no és això,

ni paraules de pau amb barrots

ni el comerç que es fa amb els nostres drets,

drets que són, que no fan ni desfan

nous barrots sota forma de lleis.

He tardat dies a reaccionar, quan vaig escriure aquí
al bloc només pensava “no és això” i no em sortia res més.
També he tingut una setmana difícil a l’escola. A vegades t’adones que l’escola
es fa petita, li manquen encara molts recursos per poder acollir a tothom.
Allò que deia la Carme-Laura de la motxilla. Cada nen ve amb una motxilla
diferent i n’hi ha que no troben espai, n’hi ha que no els hem sabut fer lloc.
Bé, tornant al decret que ens demana una hora més d’espanyol. Avui he llegit a
l’Avui el que diu el vice-president i ha coincidit amb el que comentàvem entre
els mestres a l’hora del pati.
Dèiem que potser nosaltres a Santa Eugènia de Berga si que ens convindria una
hora més de castellà però que només la faríem si a canvi en una altra escola
que els convé fer una hora de català també la fessin.
Això sí, el castellà com assignatura, no pas com a llengua vehicular fent
naturals o gimnàstica.
Si comptem l’hora de castellà com a vehicular podem comptar infinitat d’escoles
que ja fan aquesta hora de més augmentada a les hores del pati.

(foto: davant l’Escola de Vilalleons on la mestra em deixava ensenyar als petits i a mi m’encantava)

Ni que només fos
pel suau lliscar d’un temps perdut al teu costat.

Ni que només fos
recórrer junts el bell jardí del teu passat.

Ni que només fos
perquè sentissis com t’enyoro.

Ni que només fos
per riure junts la mort.

Aquesta és la imatge del meu passat, dels meus
avantpassats.

Són els esclops del meu pare…

Va morir de la legionel·la de Vic fa poc més d’un any.

Havien quedat ja molt enrera els anys de llaurar amb l’arada i la mula a
Managès.

De munyir a mà la Rosquilla, la vaca que ens va criar a mi i a la meva germana.

De fer garbes amb la falç…

Ara hi ha l’enyor però també la força de l’autenticitat de ser i de ser en
llibertat.

(foto: els esclops del meu pare)

Amb la meva pinta de metec,
de jueu
errant, de pastor grec,
i els meus cabells als quatre vents (…)

Le métèque

Sentir en Moustaki, amb la meva amiga de
l’ànima al costat en l’entorn majestuós del Palau va ser un triple regal
inoblidable.

En tornant cap a casa parlàvem dels bells records que teníem lligats a les
seves cançons. És emocionant veure com la vida està feta de fils que trenen
amistats que t’ajuden a créixer i et donen sentit.

Recordàvem com posàvem els discs d’en Moustaki en aquell tocadiscs blau que

anava amb piles i com ens asseiem davant de la finestra de dalt mes alt de
Puig-l’Agulla i sentíem la llibertat dels nostres 17 anys.

Ara hem fet molt camí però encara conservem aquest aire fresc de llibertat i
aquest punt d’adolescència que dóna coratge.

Quan va cantar “17 ans” vaig trucar a la meva
filla que és a Madrid perquè ho sentís en directe.

És genial quan tens emocions per compartir,
oi?