Els dies i les dones

Deu ser que els humans no som tan diferents dels televisors. Que també tenim el nostre comandament a distància (allò que sempre n’hem dit mandu) amb un botonet per apagar l’assumpte, la cosa, el que som. Així: “click”. Però sense marxar del tot.

No, només és la imatge que se’n va. Nosaltres quedem. Som com aquella llumeta vermella que ens alerta que, més enllà de tot, hi ha la possibilitat de tornar-hi. Doncs això, que no recordo no haver estat mai tant de temps sense escriure res en aquesta llibreta sense espiral ni res, perquè els espirals, ja me’ls faig jo tot solet dia a dia.

D’aquí aquest apunt d’ara intranscendent. Sense substància, si voleu. Només per fer-vos saber que la llumeta s’ha apagat. Que tornen a circular lletres per aquest bloc. Que torno, tot i estar tot jo, en múltiples viatges a emprendre que abasten àmbits públics i privats.

Que la roda no para mai. Perquè si para vol dir que el hàmster s’ha quedat sense esma i un hàmster sense esma, creieu-me, fa molt mal efecte.