El cinema de Fernando León de Aranoa no és un cinema espectacular. No li interessa el guió Jolivud. Poc li interessen les històries. Es queda amb els personatges. León de Aranoa sap escriure, això és indiscutible. I fa el cinema de saber escriure. No ens desagrada del tot. Si fóssim mestre tites, mestre tites, diríem que el cinema no és això. Que cal una història, que cal un conflicte i tot allò que es diu, però no ho direm perquè no som mestre tites i "Princesas", el seu darrer flim, la seva darrera penícula, ens ha agradat.
Més que els personatges, a León de Aranoa li interessen les comunitats, els grups. Començà amb "Familia" i continuà amb "Barrio" i "Los lunes al sol". Totes elles patien les mateixes mancances o els mateixos encerts. Potser un abús del pla-seqüència a "Barrio" que ho tapaven els magnífics diàlegs. Molt més rodona "Los lunes…", saber domar la tendència a la desproporció de Javier Bardem per afaiçonar aquell gran Santa, és tota una senyora proesa.
A "Princesas" la història és mínima. Dues prostitutes que lluiten per tirar endavant. Hi ha tota la brutícia i hipocresia moral de l’assumpte, sí; hi ha el rerefons de la immigració -una d’elles és sudamericana-sí, però hi ha sobretot un retrat o si és vol un apunt, de la feminitat o de les dones; no sé si és el mateix.
León de Aranoa no ha treballat mai amb el mateix director de fotografia. El d’ara, Ramiro Civita, s’apropa al món femení amb cura, amb una gran timidesa. Cada pla no està degudament establert. La càmera zoomzeja, rectifica, ara endavant, ara enrere. No vol molestar. S’hi sent incòmoda. Defugint la mitificació almodovariana, León de Aranoa aconsegueix entrar en el món femení, en la subtilesa de la fraternitat no imposada per anys d’haver-se de mostrar invencible amb la força com a única arma -com en el cas dels homes que, tot i vençuts, mostrava a "Los lunes…", de fet una possible evolució dels noiets de "Barrio"- sinó per saber-les mostar en la quotidianitat més afable, encara que siguin prostitutes.
D’aquesta fragmentació, d’aquest no gosar, León de Aranoa en fa una arma poderosíssima. No ens diu "sóc el director amic de les dones", no; només passeja la càmera, ara la treu, ara la posa. Ens explica el què veu sense fer escarafalls de res. No sabem si aquest nou fer és fruit de la necessitat o potser que l’estructura de "Los lunes…" va recordar massa la de "Barrio", sigui com sigui, agraïm aquesta evolució que és lenta, doncs les escenes de la perruqueria, són marca de la casa i s’agreix que no n’abusi.
Actoralment Candela Peña no acaba de sortir-se’n. Potser massa responsabilitat. El seu hieratisme no sap vertebrar-se en els moments en què el matís seria necessari. No ens creiem la seqüència del bar quan totes dues es fan amigues, tot i que endevinem que les ha passat canutes, no ens creiem la seva necessitat de tendresa i encara que ens pesi, el text cau en una nyonyeria que no caldria. Més correcta Micaela Nerváez, encara que el seu paper no demana tant.
Malgrat tot, una bona inauguració de la temporada cinematogràfica
Per mi no és la millor d’aquest director. Ni la trobo excel·lent ni deplorable, té de tot.
El meu comentari sobre Princesas.
Salut i llibertat!
Marcús
Índex Marcús